divendres, 24 d’abril de 2020

El meu patró, Jordi de Capadòcia


Ara fa just un any vaig mantenir una bonica conversa amb el Lluís sobre la figura de Sant Jordi. Ell em va desitjar una bona diada, i em va felicitar per tenir com a patró un cavaller valerós, que derrotava dracs (el mal, el dolor, l'odi...) i salvava princeses (els oprimits, els dèbils, els necessitats...). Li vaig agrair aquesta felicitació, però li vaig contrapuntar que aquest no era ben bé el sant que jo tenia per patró. Que el meu Sant Jordi, o el personatge que a mi m'agradava pensar com a patró, era un altre. Entenent que tenir una figura com a patró t'ha de servir com a font d'inspiració, de reflexió, de creixement. El nom no el tries, però què en fas d'ell, sí, sens dubte. I és gràcies a aquesta escletxa que puc afirmar que el meu Sant Jordi, el Sant Jordi que a mi m'agrada, que a mi m'interpel·la, és un altre.

Ahir, en Lluís no em va felicitar la diada. És en un hospital sociosanitari: amb gairebé noranta anys ha presentat símptomes de la malaltia del coronavirus, i fa dies que està aïllat sota vigilància mèdica. Vaig pensar en ell, i amb la conversa que fa un any teníem, i per això m'ha vingut de gust anotar al blog quatre ratlles sobre allò que vam compartir en aquell diàleg.

De Sant Jordi, poca cosa certa en sabem. D'entrada, cal acceptar que la possibilitat que aquest "Jordi" no hagi existit mai és ben plausible. O que aquest Jordi sigui una barreja d'històries de diverses persones diferents, reunides en un sol personatge per donar-li més força narrativa. No podem descartar-ho. Ara bé, si acceptem d'alguna manera que aquest Jordi podria haver existit, ens trobem que es tracta d'una persona que va néixer, viure i morir en la zona compresa entre l'Anatòlia i la costa oriental mediterrània, potser fins a la península del Sinaí. Els textos més antics són del segle V, i ens el presenten com un personatge del segle III, que visqué en el que llavors era l'Imperi Romà, en la zona de parla grega. Hi ha moltes referències al fet que havia nascut a la Capadòcia, unes quantes menys que afirmen que després es va traslladar a Síria (la província romana, no l'estat actual), algunes que diuen que va viure un temps a Nicomèdia (llavors, capital oriental del l'Imperi) i certa tradició que morí a Lod (a la Palestina romana, avui Israel, on existeix una tomba on es diu que hi fou enterrat). A banda d'aquests trets biogràfics, hi ha cert consens, en les fonts antigues, en que fou un soldat romà, que era cristià, i que la seva negativa a renunciar al cristianisme el portà al martiri (no queda clar, però, de quina persecució concreta fou víctima).

A partir d'aquí? Llavors comença ja sí la llegenda. Que si en vida feu miracles, que si convertí l'emperadriu, que si calgué matar-lo diverses vegades perquè repetidament ressuscitava... I, evidentment, el pes de l'hagiografia "post-mortem": que si s'apareixia vestit de cavaller per ajudar a guanyar batalles, que si el drac i la princesa, etc. El cert és que la reconversió del soldat romà en el cavaller cristià afavorí la popularitat d'aquest personatge en temps de guerres. Alhora, que fos un cristià dels primers segles va fer que fos compartit per les diverses esglésies cristianes independentment dels cismes i escissions, i el fet que visqués a l'orient mediterrani li va donar molta visibilitat en temps de les croades. Fins i tot forma part de la mitologia islàmica, on se'l coneix (anomenat جرجس) com un personatge admirat i prestigiat.

A mi, però, aquesta evolució posterior se'm fa força feixuga. Sobretot, perquè posa molt d'èmfasi en el caràcter violent del personatge, i perquè és evident que dirigeix la llegenda del sant vers uns valors (feudalisme, militarisme, masclisme...) que no són els meus. Davant d'això, jo m'he imaginat una altra història de Sant Jordi. També llegendària, al cap i a la fi, però és que no pot ser de cap més manera.

M'imagino un Jordi (Γεώργιος, en grec) nascut en una família senzilla, probablement de parla grega, de l'orient mediterrani. Posem que va néixer a la Capadòcia, però sense donar-hi gaire importància. A més, és probable que la família fos seminòmada, i que aprofités la unitat política romana per a traslladar-se per les províncies orientals en busca d'oportunitats de feina. Arribat el moment, el jove Jordi ha de començar a guanyar-se les garrofes pel seu compte, i veu que l'exèrcit pot ser una manera d'aconseguir un salari que li permetés viure amb certa autonomia. En algun moment de la vida, en Jordi descobreix el cristianisme, i s'hi sent interpel·lat. Quan? No ho sabem. Potser la seva família era cristiana. Potser de jove, en alguna ciutat on va anar a viure amb la família. Potser ja dins l'exèrcit (és ben sabut que l'exèrcit romà fou un dels grans motors d'expansió del cristianisme, bé internament entre els soldats, bé perquè aquests soldats es movien per tot l'imperi). En tot cas, no imagino un Jordi militarista i guerrer, sinó un pobre capadoci o siri que, com tants d'altres, omplia les files de l'exèrcit a la recerca d'oportunitats de futur.

Malauradament, arriba el dia que en Jordi es troba de cara amb una de tantes persecucions de cristians. En aquests casos, molts eren els que públicament renunciaven al cristianisme. També molts no hi renunciaven, eren assassinats, però quedaven en l'oblit. Però el testimoniatge d'en Jordi deuria ser diferent: alguna cosa va fer, va dir, que el convertí en un símbol de la fe, i font d'admiració i exemple per a molts dels seus convilatans. Què fou? No ho sabrem mai.

Aquest Sant Jordi, aquest "Jordi de Capadòdia" com m'agrada més anomenar-lo, per a descarregar-lo de tantes connotacions, per a mi té uns valors que em remouen més. Un Jordi de l'Orient, d'aquest Orient misteriós i fascinant per a la mirada occidental. Un Jordi d'esglésies petites, mil·lenàries, perseguides, oblidades... Un Jordi humil, fill de família senzilla. A qui no li queien els anells per agafar un pilum o un gladi si això era per alimentar-se. Un Jordi no cavaller victoriós, sinó víctima de la violència i de la intolerància. Víctima dels poderosos que temen perdre el poder. Un Jordi inquiet, inconformista, interessat per conèixer una espiritualitat que parlava de pau, germanor, amor i perdó, malgrat que això li pogués portar problemes. Un Jordi ferm en les seves idees i conviccions, fins i tot en els moments difícils.

I un Jordi que plantà, amb la mort, un jardí de flors arreu de l'Orient cristià: santuaris antiquíssims, devocions populars... I que, encara avui, és un fil d'unió entre comunitats de creients cristianes i musulmanes. I entre Orient i Occident.

No us agrada més, també, aquest Jordi?

Imatge: icona del s. XIV, probablement d'un taller de Constantinoble. Actualment es troba al Museu d'Art Cristià i Bizantí d'Atenes.

dissabte, 11 d’abril de 2020

Jordi Lara fa esclatar Xirinacs


Vaig descobrir en Jordi Lara amb la màquina d'espavilar ocells de nit: un llibre senzill i complex, dispers però enfocat, personal i universal, que em va impactar profundament, i em va permetre identificar, més que un escriptor, un filòsof i antropòleg de la cultura, la música i la identitat. Més tard, amb les papallones i les roelles, vaig descobrir un Jordi Lara militant humanista, lluitador, inconformista. Quan va publicar la mística conilla vaig prendre'm unes vacances, ja que el tema no m'interessava. Però després el Lara va atacar de nou, aquest cop tocant un tema fangós i estigmatitzat: Xirinacs. D'entrada em va sorprendre: Lara i Xirinacs? Què tenen a veure? Però el propi Lara ho explica al segon capítol: "Jo no vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs; no el puc absoldre des de la penyora del record ni en guardo cap confidència que il·lumini aquell final; ni tan sols el vaig veure mai de prop o de lluny per alimentar un mite polèmic que no en va tenir prou de ser-ho en vida". Fos com fos, sí que em va semblar que sentir l'opinió d'en Lara sobre el Xirinacs podia ser molt interessant.

Jo sí vaig veure en Xirinacs, si bé de lluny. L'any 2000 jo tenia divuit anys, i Xirinacs era una senyor de barba fosca i foto en blanc i negre assegut davant la Model, que de cop s'asseia amb barba blanca i en colors a la Plaça de Sant Jaume, reivindicant "plantar-se" pels Països Catalans. Era un temps de canvi de mil·lenni orfes d'èpica, amb un pujolisme que s'esllanguia, i un horitzó, pensàvem, sense perspectives de canvi ni emocions. En aquell moment, que algú que sortia als llibres d'història del batxillerat fes una crida, i que la fes en defensa d'una idea com aquesta, va ser sorprenent i xocant. Per això, vaig anar una tarda cap a la plaça. Tot i això, l'acte en sí no em va impactar gaire. Després d'una estona envoltat de nostàlgics, i de nacionalistes, diguem-ne, una mica estrambòtics, vaig tornar cap a casa. Anys més tard, quan sentia les lloances envers aquest gran defensor de la no-violència, i aquest important filòsof tan poc reconegut, no podia deixar de pensar en aquella atmosfera més aviat friqui que vaig viure aquell dia a Barcelona.

I és que el repte d'en Lara no era fàcil. Xirinacs, si alguna cosa era, era polièdric: el Xirinacs capellà escolapi, el de les vagues de fam per l'amnistia, el del BEAN, el del Plantem-nos!, el candidat a Nobel de la Pau, el filòsof new age, l'amic d'ETA... I, finalment, el de la mort a Ogassa. Massa Xirinacs enfrontats, deformats per fílies i fòbies, i per una personalitat que tan podia ser excèntrica com filantròpica. Era evident que si algú podia relligar-ho era en Lara.

I ho fa molt bé. Segueix el model del llibre d'en Salvador Mel·lo, un home també d'una gran complexitat, però aquí diguem-ne que dona gas a fons. Sap que Xirinacs era algú sense matisos, i ell tampoc no pren precaucions. S'acosta a Xirinacs a través de la seva mort, dona quatre òrbites al personatge com si fos una missió Apollo cercant el punt concret per aterrar a la Lluna, però llavors es llença de cap vers el nucli de l'home, del personatge, del mite. Lara no explica Xirinacs: Lara fa explotar les pors, les prevencions, les mitges veritats, les decepcions, els recels. Trenca la cuirassa creada per protegir els de dins i els de fora, rebenta la capsa dels trons, el pithos de Pandora. El tabú bastit alhora per amics i enemics, units per la por a la veritat.

Si voleu conèixer el Xirinacs home, aneu a la Viquipèdia. Al llibre d'en Lara, aneu-hi si el que voleu és entendre el Xirinacs que hi ha més enllà d'aquest Xirinacs recull-d'anècdotes. I no us faci por que perillin els vostres prejudicis: no hi trobareu ni una hagiografia, ni un judici sumaríssim. Ni una descripció objectiva. De fet, el que fa Lara és obrir portes, deixar preguntes a l'aire. Que, en el cas de Xirinacs, és el que més calia.

Sis nits d'agost
Jordi Lara
Edicions de 1984, 2019

dimecres, 18 de març de 2020

Paradoxes, hipocresies i pobreses



Ja fa temps que una bona amiga me l'havia recomanat, i que jo l'havia comprat. De fet, si no fos perquè tenia aquestes referències, és un llibre que no m'hauria cridat l'atenció. Però aquesta bona amiga treballa en un ajuntament, a tocar de Barcelona, i es dedica a temes vinculats precisament a pobresa. Hi ha recomanacions que es fan per compromís, genèriques, com a conversa banal. En aquest cas, de seguida vaig veure que aquesta no ho era.  

Silencio administrativo és un llibre breu, brevíssim. Com en un conte, un assaig d'aquest tipus no és una lectura més fàcil, més àgil. Sinó que és un exercici de concreció i concisió, que obliga al lector o lectora a dedicar-hi molta més reflexió, un exercici de descompressió a posteriori. Silencio administrativo és això: una crida a remoure: els valors, els prejudicis, el confort mental. Aquest llibret recrea la història real d'una persona (al final sabrem que foren més d'una) que acompanya una dona sense sostre, la Carmen, en el laberint per aconseguir ajudes públiques que li permetin, literalment, no morir al carrer. Aquesta persona, la Belén, universitària i treballadora de classe mitjana (si és que hi ha classes d'algú) ha de desplegar un ventall de recursos inimaginable per poder enfrontar-se als processos administratius, les traves burocràtiques, les fragilitats del sistema, les mentides i mitges veritats dels gestors públics, la saturació (i, a voltes, la incompetència) dels treballadors de serveis socials.

A més, en la mesura que avança el procés, viu també cada cop més la pressió social d'una societat que recela del pobre, que desconfia de les seves intencions, que el jutja amb una duresa inusitada, que el culpabilitza, senzillament perquè la visió del pobre, la consciència de l'existència del pobre, és inacceptable.

Silencio administrativo és un crit a l'humanisme i a l'empatia, a la compassió (en el sentit primigeni del patir plegats). És una denúncia de l'aporofòbia, la fòbia al pobre, el pensar que la causa (i la solució) de la pobresa és individual i no social. I, evidentment, és una bufetada amb la mà oberta a les polítiques d'acció social que s'escuden en la burocràcia i el silenci administratiu per intentar amagar que, de fet, el que menys els importa és ajudar aquells que no necessiten.

Com diu Sara Mesa en un dels capítols del llibre, "para solicitar ayuda uno ha de ser pobre, pero no tanto".


Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático
Sara Mesa
Editorial Anagrama, 2019

diumenge, 19 de gener de 2020

Ocells amb tots els sentits




Recordo una escena de la pel·lícula "The big year": una persona observa un ocell rar en un lloc dels Estats Units. Ho fa saber a altres companys, i aquests ho comencen a escampar, i de cop la notícia es fa viral, i milers d'ocellaires comencen a agafar cotxes, avions, i córrer cap aquell jardí d'un lloc remot del país on s'ha vist la bestiola. La gràcia de l'escena és que no és del tot allunyada de la realitat: el pardaleig per a molta gent és una activitat frenètica, volgudament estressant, competitiva. Sobretot quan el que es busca és sols acumular noms en una llista, com qui col·lecciona autògrafs de futbolistes. Quan a casa ens vam començar a aficionar això d'estar atents a les volalles, de seguida vam veure que existia aquesta dark face, però mai no ens ha temptat: si vam arribar-hi va ser, precisament, pel gaudi pels detalls, per l'observació silenciosa, per l'admiració de la natura en la seva complexitat. Més tard vam descobrir que, mig en broma, mig en sèrio, d'això en deien slow birding: mira els ocells del teu entorn, observa'ls amb calma, gaudeix de cada nou descobriment.

El llibre que acabo de llegir, en aquest sentit, ha estat una fascinant experiència de slow birding. Fins i tot, sense sortir de casa, i sense veure directament cap animaló. Es tracta d'una lectura reposada, amabilíssima, redactada per algú que, a més de conèixer els ocells, els estima i admira. És una invitació a deixar-se sorprendre, a apropar-se als ocells buscant preguntes més que no pas respostes, a qüestionar-se els donats per descomptat que tenim envers ells. "Los sentidos de las aves" ("Bird sense" en el text original) és un apropament a l'ocellada des de la presentació del que, ara per ara, la ciència coneix sobre els sentits de les aus. Perquè, com diu Birkhead, la ciència encara en coneix poc i, sovint, malament, d'aquest aspecte.

El llibre s'estructura per capítols, un per a cada sentit. Molt important, però, és la reflexió inicial, i també l'epíleg: apropar-nos als sentits dels ocells demana, d'entrada, deixar de pensar que els ocells tenen uns sentits com els nostres. Però, més enllà, també demana qüestionar-nos si nosaltres tenim els sentits que pensem que tenim.

La lectura del text, malgrat la profunditat gairebé filosòfica que aporta, és molt amena, sobretot gràcies a la llarga llista d'exemples i realitats sorprenents que ofereix: la visió dels colors de l'espectre infraroig (els ocells veuen colors que nosaltres no veiem), el fet que molts rapinyaires nocturns tenen les orelles assimètriques per sentir-hi de més llocs i que les limícoles literalment tasten la sorra per saber si hi ha cucs, la presència d'òrgans del tacte al bec (i la brutalitat, el dolor i la tortura que representa, llavors, la pràctica de tallar la punta del bec a les gallines en la major part d'explotacions ramaderes)... És interessant també la reivindicació que fa del paper de les dones científiques en un àmbit, el dels sentits dels ocells, poc valorat per una biologia masculinitzada més preocupada per les "coses importants" (?).

M'ha agradat molt poder entrar en un aspecte que habitualment tenim poc present: els sentits que tenen les aus, i nosaltres no (o sí que els tenim, però no els fem servir, o els fem servir poc). Per exemple, la sensibilitat al camp magnètic del planeta, l'ús de l'oïda per a l'ecolocalització, la sensibilitat baromètrica... Finalment, el llibre acaba amb una petita provocació, però molt encertada i justificada: la relació entre sentits i emocions (sofriment, benestar, plaer, socialitat...), i la possibilitat que els ocells, finalment, també tinguin alguna cosa similar al que els humans anomenem sentiments.

És un fantàstic llibre per a conèixer millor els ocells, sense pressa, donant sentit a cada detall. Però també és una crida a observar-nos com a humans, a entendre'ns també millor nosaltres. Si voleu gaudir dels ocells, però no voleu atabalar-vos, ni la vostra aspiració és ser el birder que la té més llarga (la llista d'identificacions, és clar!), ja ho sabeu: sofà, manteta, una bona tassa fumejant, i aquest llibre deliciós.

diumenge, 10 de novembre de 2019

A la recerca de Sindbad



La Mediterrània fou així batejada durant l'edat mitjana, quan es creia que era el centre del món (medius-terra-aneus). Però això ja venia d'abans, quan els romans bastiren un Imperi que deixà aquest mar al bell mig de les seves províncies principals. I, avui, els sudeuropeus encara mirem el món des d'aquesta perspectiva, amb la seguretat que ens dóna saber que les partides de la història mundial s'han jugat sempre en aquests pocs quilòmetres, i que més enllà sols hi ha reflexos, conseqüències, escorrialles. Hem construït un relat del passat que ens encaixa amb aquesta mirada, i en ell hi anem encaixant les diverses peces de la història. I, si en algun moment una peça no hi encaixa, tampoc no hi fem gaire cabal. O potser sí.

Una peça que no encaixava en aquest relat és l'inici de la història de l'elaboració d'aquest llibre, molt abans que l'autor es decidís a escriure'l. Una peça que Jordi Esteva descobrí de petit, quan sentí a parlar de Sindbad, el mariner llegendari que recorregué costes poblades per reialmes poderosíssims, que albergaven riqueses inigualables i civilitzacions nobles, cultes i sàvies. Un mariner àrab, però d'influència persa i índia, i que tan podia navegar els mars de la Xina com els de l'Àfrica. Com podia ser això possible? Cal no oblidar que llavors, igual com avui, per als mediterranis del nord els àrabs no són sinó els pobres àrabs del Magrib, o de la costa del Llevant. Uns àrabs que, en l'imaginari europeu, poc tenen a veure amb els protagonistes de les històries fantàstiques d'Aladí, Sindbad on tants altres personatges de les Mil i una nits.

Jordi Esteva descobrí que la peça no encaixava, però es negà a no pensar-hi. Esteva volia descobrir quins eren aquells països fascinants, aquelles mars fantàstiques, aquells pobles que l'estaven seduint. I, quan fou més gran, Esteva emprengué el viatge cap a l'altra mar dels àrabs.

I, així, descobrí que el poder naval dels àrabs no era a la Mediterrània, un mar que durant segles no fou res més que un mar decadent, que vivia de la nostàlgia d'uns imperis ja inexistents, amb uns reialmes cristians empobrits i en guerra entre ells. El mar els àrabs era l'Índic. Els àrabs del mar foren els dominadors dels monsons, i amb aquests vents, i els millors vaixells del món, els dāw, comerciaren amb espècies, joies i esclaus des de la costa oriental africana fins als ports de la Xina, passant per les illes malaies, l'Índia i, per descomptat, la península aràbiga i els ports de Pèrsia. Per a aquests àrabs, la Mediterrània fou sols un brut pati del darrere del veritable centre del món, culte, ric i avançat. I fou aquí on l'àrab, com a llengua franca, i l'islam, com a religió moderna, conqueriren el cap i el cor de bona part de la humanitat.

Tot comença i tot acaba, i el temps dels àrabs del mar també arribà a la fi. Les colonitzacions europees, la revolució industrial i dels transports, i un millor coneixement científic dels règims dels monsons, posaren fi al domini econòmic, però sobretot cultural, d'aquests mariners incomparables. I és aquí on arrenca el llibre de Jordi Esteva: és el diari d'un adult que vol veure amb els seus propis ulls què queda avui d'aquell món que el fascinà d'infant. Esteva viatja al Iemen, Oman, Kènia i Tanzània a la recerca dels darrers dāw i dels darrers mariners. I de les històries familiars i, sobretot, d'aquell fil que encara avui relliga pobles tan diferents els uns dels altres. Un fil que acaba, com al llibre, a la mítica illa de Zanzíbar, veritable punt de trobada de totes les cultures dels àrabs del mar.

No puc dir res més que el llibre és una autèntica joia. És un viatge a un món proper i llunyà alhora, un viatge a la modèstia del nostre eurocentrisme, un viatge a la saviesa, al respecte i l'admiració pel passat. Un viatge a l'altre islam, a l'altra arabitat. Un viatge a l'humanisme i, gràcies a ell, a la humanitat.


Els àrabs del mar
Jordi Esteva
Brau Edicions, 2008

dilluns, 4 de novembre de 2019

Margarit, o una invitació a la poesia


Vaig arribar tard a aquesta entrevista que l'Eva Piquer li va fer al poeta Joan Margarit, i que Catorze va publicar ara farà mig any. La tenia a la llista de lectures pendents, després que algú la recomanés a Twitter, però d'allà no es va moure. Fins la setmana passada, encara no sé per què hi vaig anar a parar. I, sabeu quan un gest t'atrapa d'imprevist, i de la sorpresa tot et remou? Doncs va ser ben bé això. Margarit hi parla del sentit de la poesia. A la poesia jo m'hi he intentat apropar moltes vegades, bé llegint-ne, bé escrivint-ne, amb resultats més aviat poc esperançadors en ambdós casos. Ben poca poesia ha aconseguit traspassar-me la pell. I mai no he acabat d'entendre per què. I, de fet, la reacció habitual ha estat sempre tancar el llibre, i deixar-lo per més endavant, per dir-ho d'alguna manera. Per això em va sorprendre l'afirmació de Margarit: "Sempre anem amb el cul enlaire pel món, aquest és el secret i la gràcia i la putada de la vida. Les persones que tenen l'obsessió que el seu entorn sigui segur s'ho passen molt malament, perquè el fracàs està garantit. (...) Però hi ha dos tipus d'intempèries: la física i la moral. La física és molt important, però amb la ciència i la tècnica estem intentant acotar-la des de fa molts anys. Tu i jo som aquí: no hi fa fred, i amb un botó podem regular la calefacció. Les vaques d'Astúries fan llet i al supermercat hi venen menjar. Físicament, ho tenim resolt. Ara, si se'ns mor la persona que més estimem, no tenim cap botó que ens resolgui res. La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera. No hi ha instruccions d'ús ni calderes ni res. Només hi ha unes coses que, si vols, tampoc són gran cosa. Què és la música? Res. I la poesia? Res. I la filosofia? Res. I la religió? Res. Potser no són res, però és l'únic que tenim. Si a tu se't mor la filla, no tens més que això. Ni el càlcul d'estructures ni el botó de la calefacció no et servirà. Quina és la característica de tot allò que et pot protegir una mica de la intempèrie moral? Té una característica molt cabrona: has d'arribar preparat al moment en què necessites aferrar-t'hi, que no saps quan serà. Tu no pots dir "s'ha mort la meva filla, que em portin Brahms que me'l començaré a estudiar". No: ja l'has de conèixer i l'has d'haver escoltat. Ho has de tenir a punt per si de cas, i així quan et calgui sabràs què et podrà servir. Hauràs d'estar a punt per saber si et convé recórrer a Maragall o a Thomas Hardy. La poesia és una de les sis o set eines (o cinc o vuit, però no són setanta-tres) que ens protegeixen de la intempèrie moral." Em va fer pensar. El drama de la poesia és que has de llegir-la quan no la necessites, perquè quan la necessitis no podràs llegir-la, l'hauràs de portar ja llegida. Com la música: quants cops no m'ha acompanyat la cançó de Solveig, de Grieg? Però quan la vaig descobrir, de ben segur que no em calia companyia. Malgrat tot, allà va quedar, a l'espera. I, llavors, quan et cal, no has de remenar gaire, que apareix a flor de pell. O la barcarola d'Offenbach, o el Mon coeur s'ouvre a ta voix de Saint-Saëns, o, en un altre ordre musical, l'obertura de Tanhäuser de Wagner... Va ser amb aquesta actitud, que vaig anar a la biblioteca, i vaig endur-me el llibre Càlcul d'estructures, de Joan Margarit. Aquest cop llegiria poesia sense la pressió que m'autoinflingia, d'haver de sentir-me remoure per les paraules del poeta. No, aquest cop no: si la poesia no m'impactava, si no m'estremia, senzillament volia dir que, en aquell moment, no la necessitava. Sols calia recollir-la, acollir-la. I no sé si va ser per aquest motiu o no, però el llibre se m'ha fet molt més interessant, revelador, punyent.

Vaig triar el llibre, ho admeto, amb un punt de malícia. Quan va sortir, el 2005, el vaig tafanejar a la llibreria. N'havien parlat bé al diari, i em va encuriosir. Però el poc que vaig llegir a peu dret a la botiga em va servir per descartar-lo: no vaig entendre res. I, ja té nassos, perquè Margarit és un dels defensors de fer poesia que s'entengui! Potser els anys, potser la consciència del trajecte vital de Margarit i, sense dubte, les reflexions inicials que he comentat, em van obrir les portes de la poesia que recull aquest llibret. Cal dir que no és poesia banal ni assèptica: Margarit deambula entre dos puntals d'una forta gravetat: el dol de la filla, i la vellesa. Però Margarit troba el camí per parlar-ne, des de la honestedat i la senzillesa, despullant la vivència com si fos una ofrena al lector. Aquest cop, vençuda la resistència inicial de forma suau (tots els llibres de poesia, trobo, ofereixen una resistència inicial, no us sembla?), el camí traçat pels poemes fou plàcid en la forma, fent que sols el fons, el contigut, lliurés batalla amb el meu esperit lector. El despreniment amb que vaig abordar el llibre, i la llibertat que això em donà, convertí la lectura en una experiència transcendent. I em traslladà a la imatge que creà Jesús Lizano, el "mundo real poético". Un terreny profund, més enllà de la realitat material, però sense travessar la frontera de la immaterialitat, de la mística. Un marge on mirar el camí des del propi camí. Deixeu-me il·lustrar-vos-ho amb un poema del llibre:

Última notícia

No reconeixeries la desídia
ferotge que ha quedat.
No vull ser dòcil ara que em faig vell,
però un vell rebel encara és més inútil.
La lucidesa és una part del fred
i ara l'amor és en el teu silenci.
El demà roman mut com una aixeta
quan s'han gelat les canonades,
i el passat escriu cartes amb el codi
d'un horari que mai no es complirà:
l'entenc, però ja estic massa cansat,
i la porta amb clivelles, vella i bruta,
que ara obriré, no dóna al Paradís.
Prefereixo la música a la vida.

El llibre el conformen un aplec de poemes, i un epíleg sobre la poesia. No me l'esperava: al tafanejar l'índex vaig pensar que es tractava del capítol d'agraïments, però Margarit el que hi ha deixat és una explicació del que significa per a ell la poesia. Arquitecte, relaciona l'elaboració de poemes amb el càlcul d'estructures! És una relació d'afinitat i oposició: en ambdós casos cal exactitud i concisió, però mentre l'enginyeria és material, la poesia transcendeix la matèria. Com diu Margarit, "es podria dir que el poeta és una mena estranya de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar altra vegada -amb prudència, sempre custodiat per paraules- en aquella gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge."

Mentre llegia el llibre, va sortir publicat a Vilaweb un article de la Mercè Ibarz on a partir d'un poema de la Marçal inspirat en versos de Rosalía de Castro, relacionava les revoltes dels joves amb la descripció que fan les poetes de l'avançar mancades de baranes. La intempèrie moral de Margarit, la intempèrie física de Rosalía, la intempèrie emocional de la Marçal, la intempèrie rebel dels joves... Diu la Ibarz que "com tants dels seus [de la Marçal] i en molts altres poetes però insisteixo en els d’ella perquè potser no la llegim gaire seguint les ressonàncies que van d’allò personal a allò col·lectiu" i diu Margarit que "fer un poema consisteix a mirar dins la pròpia vida i triar-ne allò que és universal. Un desconegut, en llegir el teu poema, ha de poder dir "aquest sóc jo i m'acaba de dir una cosa que jo no sabia sobre mi". Aconseguir això és molt difícil."

La conclusió de tot plegat és que em sembla que haig de llegir més poesia.


Càlcul d'estructures
Joan Margarit
Proa, 2015


dimarts, 10 de setembre de 2019

El món ja no és el món, i per això ens hem fet estrangers





Quan va sortir el llibre, em va sorprendre el grau de consens que despertava entre persones que admiro, malgrat que d'entrada no tenen relació entre elles: gent del món social, de la sociologia, del pensament, de l'art... El vaig comprar per més curiositat que no pas interès: la filosofia és una disciplina que conec poc, i no sempre tinc prou eines per a descodificar-ne els raonaments. Potser per això L'ull i la navalla va quedar una mica allunyat de la línia de sortida del prestatge de llibres per llegir, i fins ara no l'havia atacat. Gran error. Es tracta d'un llibre dens, lent, reposat. Però, i malgrat el que pugui semblar, no és un llibre fosc, i el redactat té tota l'agilitat que permet el pensament complex i profund de l'autora. És un llibre que, només començar, t'atrapa. Perquè l'autora és molt múrria i, sense dir-ho en cap moment ni deixar-ho entreveure, tota l'estona et parla de tu. Sí: és un llibre sobre la nostra vida quotidiana. Guardiola ens parla del món, però a base de mostrar-nos com som. I això fa que la lectura sigui irresistible.


La primera part del llibre és una meravella. Em recorda (i, de fet, l'esmenta) la línia argumental de Weber quan descriu la gàbia de ferro de la modernitat desmitificada o desmagificada (segons la traducció de l'alemany). La tesi és senzilla: durant el segle XX els humans hem anat creant interfícies per relacionar-nos amb la realitat que ens envolta. Però ha estat ara, a principis del XXI, que hem assolit les cotes més altes d'interficialitat, fins al punt que la interfície ha esdevingut realitat per si mateixa, i això ha comportat que els propis humans ens haguem transformat per adaptar-nos a la nova realitat.

Que, què és una interfície? Guardiola ho explica molt millor, però ho resumeixo a grans trets: és una, diguem-ne, pantalla que s'estableix entre la persona i l'entorn. Com quan observem un insecte amb una lupa, o un planeta amb un telescopi. Avui, observem el món a través de pantalles, aparells i tecnologies digitals, amb la gran diferència que això significa: quan mirem un insecte amb una lupa, no perdem mai de vista que la lupa és una interfície, i que la realitat és l'insecte. En el món digital, la "lupa" té ja vida pròpia, fins al punt que l'insecte esdevé un element secundari.

I aquí és on entra la màgia del text de Guardiola. Si fins ara senzillament tindríem un fet a bastament conegut (tot i que va bé anar-lo recordant de tant en tant), l'autora se centra en estudiar quines conseqüències té aquest canvi per a nosaltres. Les superficials, però sobretot les de fons. La interfície té un temps diferent (cronoscòpic), un espai diferent (ubicu), un llenguatge diferent (visual). Això ens modifica per força la nostra relació amb l'entorn, i ens acabem modificant a nosaltres mateixos. L'entorn de la interfície passa a ser una realitat formada per un excés d'imatges que creix exponencialment, i on nosaltres mateixos ens convertim en aparadors individuals d'un teixit social fràgil.

La descripció de Guardiona és també crítica: si bé ens presenta la realitat tal com és, no ens amaga que no li agraden certes característiques d'aquest món-interfície. D'entrada, que la interfície no és un espai lliure, sinó que té amos: les grans empreses 2.0. Que no és neutre: darrera hi ha interessos econòmics (consum) i ideològics (control). També, que aquesta interfície entra en espais de la intimitat fins ara protegits. Pel que fa als espais, introdueix la visió que l'espai públic s'està convertint també en una gran interfície, en la que sols hi caben tres estrangeries: l'estranger-immigrant, l'estranger-habitant i l'estranger-turista. I, sobretot pel que fa al temps cronoscòpic, que la interfície ens demana molta més dedicació personal, una dedicació que fins ara dedicàvem a altres coses.

I aquí potser és on m'ha decebut una mica el llibre de Guardiola. Davant d'això, planteja certes mesures, però sense acabar-les de concretar (o, si es vol, sense el grau de concreció al que ens ha acostumat durant els capítols descriptius). Ens parla de preservar la memòria, de reutilitzar imatges, de les alternatives al copyright... Potser em quedaria sols amb una de les conclusions, que és la idea d'identificar "el negatiu del nostre temps", és a dir, identificar quin és el perfil d'ésser humà que proposa/exigeix la interfície (hiperconnectat, jove, feliç, flexible, ubicu, creador-consumidor...) i mirar de respondre-hi amb un antiheroi resistent. Aquella resistència, com diu Íngrid Guardiola, capaç de respondre, com el Barthleby de Melville, amb un desconcertant "preferiria no fer-ho".


L'ull i la navalla
Íngrid Guardiola
Arcàdia Editorial, 2018