dijous, 26 de maig de 2016

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix en una envejable talaia: sens dubte fou aquest el seu valor en temps pretèrits, i alhora fou, sens dubte, la llosà que impedí la seva supervivència posterior. Deixem el cotxe al primer aparcament, on una vintena de places buides ens acullen, i fem a peu el poc trajecte que resta fins a la porta d'accés al recinte. Deixem a la dreta el petit aparcament reservat als veïns (em fascina pensar que Montfalcó tingui efectivament veïns), i ens acostem al monumental pany de paret del mur exterior de la vila. La pedra blanca, calcària, més trencada que tallada o esculpida, domina sense contemplació tota l'obra visible. Es fa estrany: si la vista no em permetés veure el conjunt, diria que som davant, senzillament, dels murs d'una casa de pagès pobra, on no era possible disposar d'un picapedrer, però sí dels coneixements de la gent del camp, que tenien la mà trencada aixecant barraques de pastor i separant els camps amb parets de pedra seca. La muralla és rugosa, gairebé arrebregada. La pedra esmicolada, vista de prop, fa pensar en els castells de sorra que la mainada fa aparèixer a la platja entre onada i onada. Tot plegat desperta en el visitant un greu sentiment de desconfiança: si no fos perquè és evident que el complex ha sobreviscut tants segles amb suficient dignitat i presència, poc que ningú gosaria acostar-s'hi un tal dia, per exemple, de tempesta.

Un cop davant la porta d'entrada, el sentiment és agredolç. La visió del desorbitat pany de paret, i la perspectiva que mena fins al campanar de l'església, situat a l'extrem de llevant, fa que hom s'adoni de trobar-se en un indret excepcional. El rudimentari passadís defensiu, d'on sembla més probable que en surti un ramat d'ovelles que no pas un exèrcit format, causa un desassossec melancòlic, com el que es viu quan s'assisteix al concert infantil d'una escola de música de barri. Al costat de la porta, un cartell oficial ens informa que la restauració dels espais comunals del recinte ha estat possible gràcies al finançament dels fons de cohesió de la Unió Europea. Cal dir que, sorprenentment, han estat uns euros ben invertits. Només introduir-se a la vila, hom descobreix una renovada pavimentació sòbria, enllosada, però còmoda i robusta, i que estèticament s'adiu al conjunt del monument. Pel que fa als edificis, la visió interior destapa la dualitat de l'espai: la meitat de les cases, restaurades des de fa poc, il·luminen la visió del viatger per la seva fesomia certament antiga i alhora confortable. Són cases d'estructura robusta, elegant -malgrat la pedra menuda-, amb obertures racionals i tancaments discretament moderns. Si no fos pel color de la pedra, podria tractar-se perfectament de qualsevol de les masies que la gent amb prou diners s'arregla, a la Garrotxa o al Ripollès, per passar-hi els caps de setmana. Per contra, l'altra meitat són edificis enrunats, o en camí d'enrunar-se. Semblen bastits com un terró de sucre, espurnejats amb porticons a les finestres i taulons a les portes que recorden la textura del pa d'àngel dels torrons d'Agramunt, sols que d'un color més grisenc. El capdamunt d'aquests murs és irregular, com el perfil de mitja galeta sucada al tassó de cafè amb llet de l'esmorzar. Montfalcó és, doncs, un poble abandonat ja sols a mitges, i en procés de repoblament.

Entrem a la vila, després de fer la ziga-zaga del passadís defensiu, i el primer que trobem és la plaça del poble. Irregular i notablement inclinada cap al sud, cap a la porta d'accés, tota ella està situada sobre el sostre d'una gran cisterna d'aigua, que encara avui recull les aigües de les teulades del recinte. A mà dreta, l'únic edifici aïllat, exempt. Segons versa un cartell informatiu situat a la façana, fou la casa noble dels senyors de Montfalcó, els Cardona. Això de noble, s'entén, segons els criteris de la zona, ja que la l'immoble és de la mateixa qualitat que les cases veïnes. Al fons de la plaça, un cartell ens informa que Montfalcó compta amb la presència d'un restaurant. Ens hi acostem però, segurament perquè ja som ben dinats, la visió del carrer porxat que s'obre cap a l'esquerra ens distreu, i ens fa torçar la trajectòria. Són uns porxos humils, de fusta, per sobre dels quals els terrossos de sucre sembla que juguin a la corda fluixa. Seguim aquest carrer que ens ofereix una deliciosa ombra (i ara m'adono que vam obviar el restaurant potser massa desconsideradament, ja que tampoc no vam tornar-hi més tard) malgrat que, emparedats a banda i banda, i amb el sostre cobert, no tenim gaire -gens!- perspectiva del poble. A la fi, el porxo s'acaba, i ens descobrim darrere de la casa noble, on a contrallum ens saluda el mur orbital per sobre de les cases enrunades. Seguim transitant per aquest altre carrer -Montfalcó té la sort que us evita el tràfec d'haver d'escollir carrer quan arribeu a una cantonada, ja que només en trobeu un- i, al cap de poc, a mà dreta, descobrim una curiositat ben sorprenent: les restes del forn comunal. Un cobert i una pesada porta de ferro colat són els elements més visibles d'aquesta simpàtica antigalla, i hom entén de seguida que, en aquest turó, hagués estat absurd fer-hi un safareig públic, però que la necessitat socialitzadora va obligar a substituir-lo per un forn. Així, mentre a la major part del país les dones xerraven i se socialitzaven fent la bugada, és fàcil imaginar que aquí ho feien mentre esperaven que el pa o la coca estigués al seu punt de cocció. Haig de dir que aquesta imatge que vaig construir dins el meu pensament em va fascinar de bona manera: no serien els montfalconins els inventors de l'expressió "la roba bruta es renta a casa"? Superades aquestes cabòries, el carrer torna a fer un tomb a l'esquerra (o és un nou carrer el que apareix, en una altra cantonada de dos), i ja es divisa de nou la plaça major del poble. Aquesta via no tindria més interès que els altres, si no fos perquè aquí la restauració ja hi està una mica més avançada. Travessem la plaça en línia recta vers un carreró que sembla dirigir-se cap a l'església, i el seguim. Una magnífica porta dovellada resisteix en una casa a mig enfonsar, mentre el carrer es va fent cada cop més estret i fosc. Al final de tot, on les cases se separen per una diferència de centímetres, la porta tancada de l'església clou el trajecte. Pel forat del pany -literalment- veiem que, dins la nau, el procés de restauració avança. Malauradament, no veiem res més.

Tornem enrere, i sortim del recinte clos. La visió dels camps de la Segarra és excelsa, amb els cereals que tot just verdegen, i quatre cases que dónen a l'horitzó aquell punt humà necessari per a poder calcular les proporcions del paisatge. Seguim cap a l'esquerra, amb l'objectiu de resseguir la muralla des de l'exterior. Des d'aquí es veu el pany de l'església i, sobretot, es gaudeix del pla contrapicat del campanar que, per la planta octogonal que presenta, possiblement fou rematat al segle XVIII, quan tots els campanars de Catalunya semblaven sortits del mateix motllo. A mesura que avancem, la visió de l'Eix Transversal, que ressegueix a la plana el turó de Montfalcó pel nord, es va fent més crua. Quin goig de carretera quan ets dins del vehicle, i quina sagnia al territori quan ets en un mirador com aquest! La cara nord de la muralla no tindria més espectacularitat que la cara sud, si no fos perquè, des d'una finestra, una àvia aparta la cortina per observar-nos. Potser aquest fet en un altre context no tindria més interès, però quan aquesta finestra tenia vint metres de paret rasa per sobre, i vint metres més per sota (és un dir, ja m'enteneu), la senyora es converteix en una curiositat remarcable. En una altra situació, la dona bé podria cobrar per cada foto, i a les guies de viatge els periodistes maldarien per entrevistar-la. Falciots i orenetes ens van acompanyar el darrer tram de recorregut, mentre entraven i sortien xisclant de la infinitud de nius que guardaven als forats entre les roques. La darrera visió, abans de retornar al cotxe, fou el bell horitzó que s'obria cap a Lleida, amb el veí poble de les Oluges escalat sobre la muntanya. Allà, des de la distància, les cases desprenen vida, i la trama de carrers que s'enfilen a redòs de la muntanya sembla com feixes on els vilatans hi han conreat les seves cases. Em reca haver marxat de la Segarra sense fer una darrera visita a aquest poble: tinc la sensació que des d'aquest lloc entendria molt millor el perquè d'aquest un punt esotèric indret que és Montfalcó Murallat. Quedarà per a la propera.

(9462 caràcters)

dimarts, 10 de maig de 2016

Clavells vermells

El dia s'ha llevat gris: mal presagi. Rere la finestra veig com una lleu pluja, desanimada, absent, remulla el terra. Poca gent passeja per la vorera brillant malgrat ser un dominical matí de primavera. Sortim de casa, i agafem el cotxe. Meridiana, Mallorca, Diagonal. Avui els carrers tenen un sabor inexpressiu, fat, insuls. Fins i tot trobem a faltar l'olor de pluja, que a Barcelona habitualment pren un caràcter higiènic i lluminós, com de desinfectant natural. Arribem a port: l'aparcament subterrani del tanatori de les Corts. Aquest edifici funerari, situat entre la zona universitària i la zona esportiva del Barça, té un punt d'elegància sòbria que, per als que vivim en altres districtes barcelonins i estem avesats a la sordidesa del recinte de Sancho de Ávila, sempre ens sorprèn agradablement. Aquí, quan hi arriba, hom té la sensació d'entrar en un acollidor recinte selecte, com un museu, o un hotel. A Sancho de Ávila, en canvi, tot sembla dissenyat per convèncer els involuntaris visitants de ser en una delegació d'Hisenda o, pitjor encara, de la Seguretat Social. Agraïm, doncs, que aquest cop haguem pogut canviar de barri. Un cop dins, flairem en l'ambient que hi ha quelcom que no rutlla. De fet, la mort mai "no rutlla", però avui encara menys. Trenta-un anys. Tenia trenta-un anys.

Ell va venir a la meva primera comunió, i jo vaig anar a la seva. Probablement aquesta seria la millor explicació de la relació que ens unia. Fill d'uns amics de mons pares, el vell àlbum familiar és ple de records seus: aniversaris, celebracions, escapades a la platja... Avui, aquestes fotografies prenen un desagradable caràcter grotesc: pensades per a ser un bonic redol de nostàlgies futures, ara el seu somriure infantil petrificat sobre el paper revel·lat impacta contra la retina com una bufetada glaçada. Amb el temps, ens vam anar distanciant. Si allò que ens unia eren sols els pares, és natural que l'adolescència ens portés per camins diferents. Ara fa uns anys ens vam trobar a Sant Andreu. Jo em dirigia a prendre el tren a l'estació de la línia de França, i ell sortia d'unes pràctiques laborals. Què estudies, doncs? Integració social. Admeto que em va sorprendre. Per a mi, encara era aquell marrec que sols pensava en el Barça. També els anys havien passat per ell. Més tard sabria que es dedicava a acompanyar nanos amb discapacitat psíquica. El vaig afegir a la llista mental de "gent que fa coses interessants". No seria l'única llista: fa un parell d'anys em va trucar ma mare, preocupada. Saps què? Ha d'anar a Madrid, a declarar a l'Audiencia Nacional. Què ha passat? Es veu que en un acte independentista uns encaputxats van cremar una bandera espanyola, i a la foto ell hi surt darrere. Vaig descobrir llavors que, no sols es dedicava professionalment a fer coses interessants, sinó que a les hores lliures també mirava de ser una mica útil. I em vaig haver d'empassar l'orgull ferit de no ser ja l'únic representant a la família de la cultura popular: resulta que ell feia temps que formava part d'una colla bastonera. De les que orbiten al voltant de la moguda independentista, com es pot deduir. Renoi, estarem alerta per si cal participar en algun acte de suport.

La sala de vetlla és al pis de dalt. Hi ha massa joves al tanatori, hi ha massa joves. Serrells retallats, samarretes amb missatge, caputxes, motxilles, estelades, botes de muntanya. Desconcert i ràbia vestits de tristesa. Trobem mons pares, hi són des de primera hora del matí. Amb familiars i amics que feia anys que no veia. No et reconeixeria! O bé: no has canviat! Les parets de pedra càlida, sorrenca, malden per sufocar l'amargor cada cop més irrespirable. La claraboia ens recorda que a fora també el cel és de plom. Els minuts passen lentament, com les converses. Va arribant gent. El fèretre és tancat, ens diuen. Els ànims també. No entro a la sala de vetlla, penso que no cal. Quan és l'hora, baixem cap a l'oratori, en silenci. A l'entrar-hi, ens donen el recordatori de la família, i un punt de llibre fet pels amics: una fotografia d'ell, puny enlaire, en un acte de la campanya de suport contra el judici polític a què va ser sotmès. La mateixa imatge, sobre un cavallet de fusta, presideix l'acte. Prenem seient cap al darrere. Davant de tot, la família. No els havia vist encara. La mare, serena. El germà, desconsolat. El pare, com si no hi fos: inexpressiu, com si el cos no tingués ànima. Segurament ja seria això. De mica en mica la sala es va omplint, i darrere de tot, drets, se situen els amics, com un decorat tràgic, tancant amb perfil de ferradura la capella laica en forma de petxina. Drets, ens demanen. I entra el fèretre. De fusta clara, el cobreix una estelada groga, i una samarreta del Barça. Comencen els plors.

La mestra de cerimònies és una noia jove, rossa, amb una llarga cua que li penja per l'esquena. Ens sorprèn amb una veu dolcíssima, que amoroseix l'acte de comiat. A una banda de la sala, uns músics (com a mínim, un violí i un piano electrònic) arrenquen un Con te partirò arrossegat. Seguidament, les lectures dels familiars: un poema, uns pensaments... Els músics hi intervenen:  Un Què volen aquesta gent?, on la gent no és sinó la dama negra, que aquest cop ni tan sols ha trucat a la porta quan ha arribat de matinada. Més textos, més poesia. De cop, el violí trenca en plors: El meu país és tan petit. I, en cada silenci, en cada pausa musical, sentim la remor dels sanglots del públic. És absolutament desolador. Caps que es tomben a l'espatlla del costat, abraçades de consol -que no n'hi ha-, mans que cerquen una altra mà on estrèner-s'hi, punys closos, mocadors de paper que passen de mà en mà. La mare, serena (no em cansaré de repetir-ho: serena, serena, serena...) agraeix cada intervenció amb una llarga abraçada. De mica en mica, el públic es va atrevint a aplaudir la participació dels oradors: al principi no podia ni fer-ho. I, en la mesura que els aplaudiments s'allarguen, també ho fan les abraçades. Acabem l'acte amb les mil cops estroncades paraules dels companys de lluita i de festa, i la noia de la veu de seda ens convida a posar-nos drets, mentre el fèretre, ara cobert de clavells vermells, abandona la sala. Les portes que donen al jardí del tanatori s'obren de bat a bat, i veiem com la pluja s'ha animat mentre érem a la cerimònia, i el cel s'ha enfosquit un punt encara més.

(6343 caràcters)

diumenge, 24 d’abril de 2016

Sardanes al Firal

No he vist mai unes sardanes com les que es ballen les nits de juliol al Firal d'Olot. Si les voleu viure, cal que us atanseu a la ciutat un dissabte al vespre, quan totes les botigues de l'eix comercial (que s'estén des del carrer major fins a la plaça Clarà -el parque- passant per Sant Esteve) ja són tancades, i el brogit que fins llavors inundava els carrers, brogit de bosses, converses a les cantonades i crits i xiscles de mainada, ha desaparegut com per art de màgia, tot deixant el centre de la vila immers en un silenci gairebé absolut, sols trencat pels grups de joves que van d'una banda a l'altra cercant on sopar o on fer el primer beure. És en aquell moment, quan amb les darreres llums del dia s'aixeca suau aquell aire lleugerament fresc dels estius a muntanya, que el Firal d'Olot reviscola, i es muda com si sabés que és arribada l'hora del seu protagonisme. Els fanals s'encenen, panteixant, a poc a poc, com si els sabés greu enlluernar els passejants, i les formes de l'enrajolat es tornen més brillants i d'un color com més viu, més concentrat: queda ja lluny el record del sol del migdia, quan els rajos d'un blanc nupcial ens feien forçar ganyotes mentre cercàvem, no el camí més dret per anar d'una punta a l'altra de la vila, sinó el trajecte més protegit pels verds para-sols de les molsosos pàmpols dels plàtans. Ara, la negra nit va engolint els darrers blaus metàl·lics del cel, i una tonalitat taronjosa s'escampa sobre les terrasses dels bars, que progressivament es van omplint de gent de totes les edats: famílies que deixen que els nanos s'esbargeixin saltant als bancs, joves que demanen la primera cervesa del vespre, parelles que comparteixen un agradable sopar a la fresca, gent gran que observa el tragí del Firal des del prisma d'una ampolla de tònica... Cada bar és com un riu, un delta, una desembocadura, i les terrasses no són res més que les seves onades, que es fonen pel passeig fins a esdevenir una de sola: l'Sport, Can Xena, el Club, acaben dissolts en un sol mar de taules, i hom té la sensació, quan travessa la part baixa del Firal en aquesta hora tan màgica, d'estar creuant el Mar Roig, i que en qualsevol moment les aigües el cobriran sense donar-li temps a escapar fins a terra ferma.

Res millor per a fer escampar aquestes cabòries que sentir els primers xisclets dels instruments de la cobla. Al bell mig del Firal, arrambat a la banda del Casino, un empostissat acull un parell de músics asseguts sobre unes cadires plegables de fusta. No ho dubteu: o són els tenores, o són els tibles. Sempre m'ha fet gràcia com els bufadors de doble canya són els primers en fer sonar l'instrument, com patint per si aquell dia l'embocadura voldrà jugar una mala passada o no. Mentre els trompetes fan la darrera cigarreta darrere de l'entarimat, els fiscorns i el flabiolaire donen conversa als tertulians habituals, i l'amo de la verra ha desaparegut deixant l'instrument estirat entre les cadires, els xeremiers s'entretenen a fer escales amunt a avall, per a major alegria de la mainada, que se'ls mira amb la boca oberta i la mirada foteta. Sigui com sigui, aquests sons encara mandrosos i rovellats fan un inigualable efecte de crida, i de mica en mica es van aplegant els balladors als encontorns de l'escenari. Encara, però, no és hora del ball: ara el que toca és la conversa de cortesia. Els fills, com els tenim? Què t'ha dit, el metge? Ja heu anat a veure com ha quedat la nova botiga? Quan marxeu cap a Platja d'Aro? Enguany no fa gota de fresca, oi? Les taules més properes a la zona de ball comencen a omplir-se de bosses i de jaquetes -no et fa res guardar-m’ho, oi?- i a l’empostissat els darrers músics romacers van prenent lloc a les respectives cadires. El flabiolaire treu una carpeteta del sarró (els flabiolaires de cobla sempre, indefectiblement, duen un sarró) i reparteix les particel·les entre la colla. Antigament, els flabiolaires s’agafaven la particel·la en un replec del pantaló amb una agulla d’estendre, però ara ja gairebé tots han perdut aquest costum, i fan servir un faristol d’orquestra, sovint només mig obert. Trobo que, si bé ells han guanyat en comoditat, el conjunt ha perdut en espontaneïtat. La resta de bufadors insereixen les particel·les en els faristolets situats en els propis instruments, i el contrabaixista en un faristol d’orquestra, com fa també el flabiolaire. De cop, i sense previ avís, el flabiol inicia l’introit. Si es diu que el flabiol refila, és perquè sempre que pensem en el flabiol, pensem en l’introit de la cobla de sardanes. Escales amunt i avall, en una entradeta en solitari ara ja totalment estandarditzada, però que fins fa ben poc servia als bons músics per a lluir-se, ja que un cop la cobla inicia el tutti, a la pobra flauteta ja ben poc se la sentirà. Així, cada flabiolaire acabava creant un introit propi, que fins i tot servia per a identificar el flabiolaire sense veure’l. Avui, lamentablement, tots els flabiolaires toquen el mateix introit, l’estàndard acadèmic, i com a molt alguns músics del nord opten per l’introit que en el seu moment popularitzaren les cobles empordaneses influïdes per la Principal de la Bisbal. És una resistència lloable, però alhora és una batalla tristament perduda.

Quan els balladors experimentats han comptat els compassos dels llargs i dels curts, i un cop tenen clar el repartiment que caldrà fer per acabar les tirades tal com toca, les rotllanes comencen a formar-se. És llavors quan es fa evident la diferència entre els balladors i els simples espectadors: la sardana la balla sempre gent gran. Potser algun jove esgarriat també hi fa presència, però en el conjunt això és un fet irrellevant. Els joves hi són, però tan sols s’ho miren. I al poc marxen, per tornar, o no, al cap d’una estona. Fa anys em deien que la sardana estava morint per simple manca de relleu generacional. Ara mateix no sé què dir-hi. Potser sí. Però sembla com si els avis que han anat marxant hagin estat substituïts per nous avis que, oh!, també ballen sardanes. Perquè han passat els anys, i segueixo veient, els dissabtes al Firal, el mateix nombre d’avis. O potser els catalans hem descobert la pedra filosofal en forma de dansa, que també podria ser. Potser serà aquest motiu el que donarà la raó al Pujols i allò de tenir-ho tot pagat. Al Firal, però, aquestes reflexions no hi tenen lloc. La sardana és viva, els balladors puntegen i salten, les terrasses dels bars s’animen amb la música i el bullici s’engresca, i els passavolants ramblegen Firal amunt (amont!) i avall. El cel negríssim de la nit del juliol garrotxí desperta somnis i nostàlgies als solitaris que s’ho miren asseguts als bancs del passeig i la sensació de vida, en aquell moment, omple l’esperit de tots els que hi som presents. És aquesta, i no cap altra, la veritable sardana. No és una dansa, un ball: és vida. És una petita i humil catarsi viscuda en un racó de món per un grup de persones gairebé sense adonar-se’n. La nit, l’estiu, els amics, els veïns, el Firal, la música.

No m’agrada quedar-me fins al final de la ballada. La visió dels músics plegant els instruments mentre la gent marxa cap a casa em causa una de les sensacions de tristesa més fondes. Sembla impossible que tanta bellesa es pugui fondre tan de pressa, i em deixa un regust amargant a la boca absolutament innecessari. És per això que, un cop comença la darrera sardana, ja començo a anar passant. Els carrers buits i foscos d’Olot, sota la llum taronja dels fanals, aquell punt de fresca de l’airet de la nit, i l’olor brillant de la pedra antiga de les cases, mentre m’acompanya el so de la cobla que s’allunya, m’esborronen l’ànima gairebé tant com el propi gaudi de la ballada. És una sensació que em reconcilia amb la vida, amb el món i, en definitiva, amb mi mateix. Aquesta és, indubtablement, la màgia que fa úniques les sardanes que es ballen les nits de juliol al Firal d’Olot.

(7885 caràcters)

dijous, 31 de març de 2016

De l'Empordà a Empuriabrava

No costa gaire imaginar com devia ser la plana que captivà els grecs que fundaren la vella ciutat d'Empúries. Unes terres regades pel Fluvià i per la Muga, protegides per l'Albera al nord, i pel Montgrí al sud. Una mar en calma, el Golf de Roses, oberta a la Mediterrània. Si visiteu el que avui és el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà podreu fer aquest viatge en el temps: canyissars, llacunes i arenals que es fonen amb les ones de la mar, i que separen les dues immemorials fonts de riquesa empordaneses: d'una banda, els camps de cereals, vinyes i oliveres; de l'altra, el país dels pescadors, en unes aigües riques d'animals d'escata i de closca. I tot cobert per un cel de clima just, d'una moderació gairebé estoica: prou aigua, però no massa. I fred i calor en un equilibri fins a cert punt salomònic. Afegiu-hi més arbres que boscos, i abundància de pedra clara, i tindreu el paisatge que enamorà els ulls dels mariners foceus.

Endinsar-se a Empuriabrava, però, exigeix fer ús de més elements dels que hem dit fins ara. Si més no, si volem comprendre aquest altre Empordà. I si entenem que comprendre vol dir encarar el tòpic i la realitat, és a dir, forçar la dialèctica entre les diverses realitats humanes que conformen la realitat social, la suma de realitats: la realitat real, si se'm permet la redundància. Empuriabrava és, d'entrada, una urbanització absolutament contemporània. No té ni tan sols aquells quatre carrers lleugerament més estrets que permeten identificar arqueològicament un barri antic, un històric centre neuràlgic, com passa a Salou, per exemple. No: a Empuriabrava tot és nou. Alhora, a Empuriabrava tot sembla vell: la forma dels carrers, l'arquitectura, el gust per les alçades, la trama dels carrers... A quatre passes d'Empuriabrava, el medieval Castelló d'Empúries envelleix molt més dignament que no pas la ciutat moderna, on la pintura de les parets perd el color, les persianes de plàstic han quedat esgrogueïdes, i els cartells de les botigues semblen sortits d'un àlbum fotogràfic de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Empuriabrava és filla del seu temps, com tota població, però el temps d'Empuriabrava abraça un període tan sols d'uns deu anys, a molt estirar, des de mitjans dels seixanta fins a mitjans dels setanta, aproximadament. Abans, Empuriabrava hagués estat una quimera. Més tard, una aberració.

Passejar per Empuriabrava és passejar per una ciutat que vol respondre a un oci que mai no ha existit. Quan es va començar a construir, tothom volia ser príncep de Mònaco i beure combinats italians. Empuriabrava, encara avui, sembla que vulgui convidar-te a gaudir dels estius com si visquessis en un etern anunci de Cinzano: sol, platja, Rayban, Lambretta i Paris-Match. Però Empuriabrava mai no fou la Costa Blava, i la sordidesa rebrota arreu: edificis d'una qualitat estètica més que qüestionable, iots més pensats com a solàrium que no pas per navegar a alta mar, bars i restaurants especialitzats en el tràgic binomi sangría-paella. I, alhora, el millor producte que ofereix Empuriabrava és la nostàlgia per aquest passat impossible. És ben sabut: al maig del 68 tothom era a París, i a l'agost tothom era a Empuriabrava. Quin motiu podria tenir algú per malbaratar les vacances en aquesta ciutat de formigó i pintura blanca, si no fos perquè la ciutat el fa sentir, de nou, jove? Aquesta, probablement, sigui la màgia d'aquest indret d'alçades vergonyoses i de ritme abusiu. Com ha anat l'estiu? Fantàstic! Hem estat a Empuriabrava, i quin ambient, quin glamour com el d'abans!

(3547 caràcters)