dimarts, 23 d’abril de 2019

Petita Rússia, grans Rússies


Del Xavier Roig n'havia llegit un simpàtic pamflet contra els vicis de l'administració pública, i en defensa de la iniciativa... privada? ciutadana? individual? En tot cas, entre això i els articles del diari Ara, el tenia per un interessant polemista, amb reflexions intel·ligents i vocació de nedar contracorrent. Un d'aquests intel·lectuals que han optat per la difícil i poc agraïda funció de fer pensar. Però sense cap especialització concreta, més enllà d'oferir una mirada general sobre aspectes de la vida ordinària de les nostres societats. Per això, quan va treure un llibre centrat en Rússia, la seva posició geoestratègica i diplomàtica, i el debat russofília-russofòbia, vaig pensar que es tractava d'un altre Xavier Roig. Però no: és el mateix empresari articulista que parla sobre pensions, estat del benestar o creació econòmica catalana, que ara s'atreveix amb un tema espinós com aquest. El motiu és que, jo ho desconeixia, Xavier Roig va viure dos anys a Rússia. Hi va viure per motius laborals, empresarials. A més, aquesta època no la va passar tancat en una bombolla d'expatriats en un barri concret d'una ciutat russa determinada, sinó que li va donar l'oportunitat de viatjar molt, conèixer molts llocs, trobar-se amb moltes persones. I, d'aquesta enquesta personal, d'aquesta necessitat d'entendre, si es pot dir així, l'ànima russa, en surt aquest llibre, que bàsicament és un llibre de conclusions. Parcials, precipitades, potser poc exhaustives, però conclusions fruit d'una experiència personal viva i real. I allunyada de prejudicis i interessos, que té prou mèrit.

I, què conclou Xavier Roig? Principalment, que els catalans mirem Rússia com ens la fan mirar. I això implica pensar que en sabem molt, quan no en tenim ni idea. I que sí, que Rússia és un "enigma", però que aquest és el nostre menor problema a l'hora d'interpretar Rússia. De fet, reconèixer que Rússia és un enigma seria demostrar que sí, que efectivament hem entès Rússia.

Rússia és un país d'una gran complexitat. Roig fa un repàs de diversos elements que ho expliquen: una història difícil, amb fams i pobreses que els mediterranis no sabem què són. Amb un sistema feudal que va sobreviure segles al nostre. Amb uns sistemes de poder d'una gran cueltat, fossin tsaristes, soviètics o més o menys democràtics. Un territori immens, però una població petita (equival tan sols a la suma de França i Alemanya!). I, sobretot, una història recent molt turbulenta: un comunisme radical, una dictadura que superà tot allò imaginable, una URSS que va liderar mig planeta, una transició a l'economia de mercat salvatge, però alhora miraculosa. I unes ferides que encara sagnen (Napoleó, Hitler, EUA, OTAN, antics països satèl·lit...).

En allò de la busca i la biga, els catalans i els europeus complim la dita a la perfecció quan observem Rússia. I no entenem que estem parlant d'una democràcia jove, en un país que no té experiències democràtiques prèvies, que contínuament ha rebut el rebuig d'Europa a les seves propostes d'europeïtzació, mentre els EUA la volen humiliar com a derrotada de la Guerra Freda, i mentre manté a ratlla llargues fronteres amb països de dubtosa confiança com la Xina. I que, encara avui, veu com s'incompleixen els pocs acords que va aconseguir signar en temps de la caiguda del Mur per part de, teòricament, països que haurien d'ajudar-la en el procés de democratització. En política internacional, Rússia actua com a advocada del multilateralisme, malgrat que això signifiqui haver de tenir incòmodes companys de viatge: com diu Roig, Rússia és massa gran per a pertànyer a cap club, però massa petita per anar per lliure. Paradoxalment, això mai no se li valora en el discurs públic i mediàtic.

La lectura d'aquest llibre m'ha fet pensar en les cròniques d'en Llibert Ferri a "La memòria del fred", i en els retrats d'Anna Politkòvskaia a "Putin's Russia", i com li fan, o no, de contrapunt. Potser Roig en el seu llibre és massa benèvol, massa condescendent amb un país autoritari portes enfora, i portes endins. Ara, el que està clar és que la mirada de Roig és necessària per a completar aquesta fotografia coral i complexa sense la qual Rússia ens apareix falsament com quelcom pla, simple, jutjable. Perquè volem una Rússia monocolor (sigui roja, o sigui blanca) fàcil d'etiquetar, quan la història ens mostra que, precisament, si alguna cosa no és Rússia és monocroma. Amb moltes grans Rússies dins un país més petit del que sembla. I Xavier Roig, amb aquest llibret, ens obre una porta a l'enigma rus. Val la pena aprofitar-la.

L'enigma rus
Xavier Roig
La Campana, 2019

dimecres, 27 de febrer de 2019

Canis, xonis, quillos: chavs


Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdevingui perruquera i que, amb sort, tingui la criatura passats els divuit. O el nano que només servirà per a porter de discoteca, o carn de canó de reality show televisiu. Owen Jones, periodista anglès, observa aquestes realitats, i veu que quelcom no rutlla. Quelcom grinyola. Malgrat la normalitat amb què vivim aquests fets, ho són ben poc, de normals. I decideix explorar què hi ha al darrere.

I darrere, i aquesta és la gran tesi del llibre, el que hi ha és una estratègia intencionada de fragmentació de la classe obrera per part de les elits conservadores britàniques. Elits polítiques, econòmiques, culturals, mediàtiques... Per a demostrar-ho, Jones se submergeix en un ingent oceà de dades estadístiques, entrevistes personals i recerques a l'hemeroteca, i estructura una argumentació que deixa poc espai a la rèplica, o la puntualització. Tant és així, que la realitat que presenta va molt més enllà de la intuïció inicial, i esborrona i horroritza el lector. Jones marca com a punt d'inici del procés el govern Tatcher, que identifica com el primer moment en que el conservadurisme anglès abandona la defensiva (el poder obrer dels sindicats i el laborisme era el gran poder del Regne Unit des de la Postguerra) i passa a l'acció. Jones argumenta com es va dur a terme la guerra contra els sindicats, i com aquesta victòria comportà l'entrada en tromba de les reformes econòmico-liberals: la desindustrialització del país (el vell somni de convertir-lo en un país financer, i no pas productiu) i la cultura individualista i competitivista de la societat capitalista de consum. Després de liquidar els sindicats, el següent pas fou destruir la classe obrera, la classe treballadora. L'orgull de classe era molt present en l'Anglaterra de l'època, i calia superar-lo. I l'estratègia fou la vella, però no menys eficient, política del divide et impera. Des del govern es forçaren canvis absolutament radicals, com la privatització del 100% del banc d'habitatge social de lloguer, i la prohibició als municipis de crear-ne de nou (en aquell moment, era habitual que els obrers visquessin de lloguer en habitatges propietat dels ajuntaments). Mentre des del govern s'insistia en relacionar èxit social amb ser propietari, des dels bans s'oferien hipoteques trampa a uns treballadors cada cop més empobrits pel tancament de mines i de fàbriques, que deixaren grans bosses d'aturats sense perspectives de feina. Mentre des del govern es mitificava la classe mitjana, i es relacionava el concepte classe treballadora amb fracàs i pobresa, des dels mitjans de comunicació es promovia la competència i la competitivitat individual com a estratègia d'ascens social. I, de mica en mica, la nova cultura anà impregnant el pensament de la classe treballadora. Calia, però, donar el cop de gràcia. I aquest fou la creació dels chavs.

Chavs és com s'anomenen, despectivament, aquelles persones de classe baixa, amb conductes antisocials, sovint violentes i nihilistes. No volen estudiar, no volen treballar. Viuen de les ajudes socials, i ja els està bé. El seu objectiu a la vida és passejar-se amb roba esportiva pels centres comercials, consumir drogues i alcohol, practicar el sexe. Els chavs són persones degradades, que degraden l'entorn on viuen. Tenen fills d'embarassos no desitjats, són incívics i agressius, parlen grollerament amb un registre molt vulgar. I, sobretot, els chavs ho són perquè volen. Us sona?

Un cop creats els chavs, els ciutadans de classe obrera han de triar: voleu seguir sent de classe obrera (és a dir, chavs) o voleu ser de classe mitjana? I, a partir d'aquí, la feina ja fou feta. La bandera chav es podia alçar en qualsevol moment que semblés que els privilegis perillaven. Vols portar els fills a l'escola privada, o a l'escola dels chavs? Vols vestir roba digna, o roba chav? Vols votar partits que defensen el treball i l'esforç, o els partits dels chavs? I els propis treballadors començaren a generar actituds de distinció (Jones no el cita, però aquesta part és pur Bourdieu) per diferenciar-se dels chavs.

De res servia preguntar-se si darrere dels chavs no hi havia bosses de treballadors empobrits a causa de l'atur estructural de la desindustrialització, a qui la reforma de l'habitatge havia deixat sense un sostre digne. No, no: són així perquè volen. I si es queixen de massa immigració, no és perquè siguin ells els que viuen directament el xoc cultural de la nova immigració al seus barris: és perquè els chavs són racistes. I, per si algú tenia temptacions de mostrar simpatia o compassió pels chavs, des de les televisions es començà a bombardejar amb programes de ridiculització dels chavs, des de telesèries pretesament costumistes, fins a reality shows.

En paral·lel, Jones mostra com les dades estadístiques presenten un gran creixement de les desigualtats socials al Regne Unit: cada cop més diputats de la cambra dels comuns són d'origen aristocràtic o han estudiat en escoles d'elit, cada cop la City col·loca més persones en els cercles de poder, cada cop s'estreny més la cintura del mercat laboral... I, finalment, l'abraçada de l'ós: els tories aconsegueixen que els laboristes, per la por de perdre el suport d'aquesta classe mitjana que no vol ser chav, se sumin a la ideologia individualista i competitivista. Exacte, és el moment Tony Blair. Jones, davant d'això, intenta mostrar que el nou paradigma és fals: no existeix la classe mitjana, ja que finalment són treballadors tan o més precaris que els altres, i la meritocràcia és inexistent: per més que es vulgui presentar com a també classe mitjana, la classe alta segueix existint, i és impermeable a la gent que vol arribar-hi des de baix.

A tot plegat: què destacaria del llibre? Per a mi, alguns punts claus. En primer lloc, trobo un encert la mirada sociològica, que li permet explicar els mecanismes del canvi cultural que finalment explica el canvi social. Val, sí, ja ho he dit, és la distinció de Bourdieu, però aquí aplicada a un altre context i situació. En segon lloc, penso que encerta molt bé l'explicació que fa de l'ascens de l'extrema dreta entre les classes baixes: rebutja l'explicació fàcil (competeixen amb els immigrants per les mateixes infrafeines) i es pregunta si no és perquè el BNP ha recollit el discurs comunitari que els laboristes van abandonar a l'abraçar l'individualisme. Interessant, si més no. En tercer lloc, presenta molt bé les possibles raons de l'actitud chav, i que no és altra que el sentiment d'impotència davant d'una situació que no els ofereix expectatives, ni socials, ni econòmiques, ni culturals, ni vitals. En aquest sentit, proposa que comencem a observar les bandes d'adolescents, no com a organitzacions criminals en potència, sinó com a estructures de solidaritat i protecció mútua davant d'un món hostil. I, en quart lloc, i com ja heu pogut endevinar, que la tesi de Jones és altament extrapolable a casa nostra. També m'ha agradat, tot i que és un apunt que no apareix fins al final, la possible relació que planteja entre el creixement de l'independentisme escocès, sobretot en ciutats postindustrials com Glasgow, amb l'intent de mantenir una cultura més comunitària, europea, social. Menys anglesa (en el sentit d'aquesta "nova cultura anglesa"), en definitiva.

Ara bé, deixeu-m'ho dir, tinc també una crítica al llibre. I és una crítica que frega la línia de flotació: és el llibre que se m'ha fet més pesat dels darrers temps. Tot i que Jones és periodista, la seva escriptura és farragosa, reiterativa, mancada del més mínim ritme i estructura. El llibre té (en la versió castellana) 350 pàgines, però a partir de les primeres 100 ja no hi trobareu res de nou, més enllà de dades i arguments que insisteixen encara més en tot allò que s'ha dit. Acabar el llibre ha estat més que res, ha estat sobretot, una opció ideològica, una decisió de compromís i reconeixement a un autor que, malgrat tot, ha dut a terme una recerca absolutament admirable.

Chavs: la demonización de la clase obrera
Owen Jones
Capitán Swing, 2013

dimecres, 23 de gener de 2019

Marx vist per Peter Singer


A primer curs de la llicenciatura de sociologia ens van insistir molt en l'existència de quatre "pares" de la teoria sociològica clàssica: Marx, Freud, Durkheim i Weber. Va caldre esperar fins a quart de carrera per poder desmentir aquesta afirmació (com si Simmel, Veblen, Tönnies i tants d'altres no fossin tan o més importants!) però, el més greu encara, vint anys més tard encara arrossego algunes cicatrius d'aquell parcial i inexplicable abordatge. Resulta que els professors i professores van donar per fet que desconeixíem qui eren Weber i Durkheim, i van facilitar-nos l'acostament i la descoberta d'aquests dos autors, mentre que van sobreentendre que coneixíem bé Marx i Freud (potser, més "famosos"?) i ens van oferir un abordatge molt avançat i especialitzat d'ells dos. Resultat? Doncs que els dos primers són autors que reconec i admiro, mentre que dels dos segons, no només no en tinc la més remota idea de les seves aportacions, més enllà de quatre tòpics, sinó que fins i tot n'arrossego certa aversió i desinterès. Un èxit. De manera que no se m'hagués acudit perdre el temps llegint aquest llibre sobre Marx, si no fos perquè me'n va sorprendre l'autor, Peter Singer. Singer és un filòsof de l'ètica, i el que li ha donat certa visibilitat pública és la seva aportació als drets dels animals, sobretot a partir de la seva obra "Animal liberation" (1975). Què fa un expert sobre els drets dels animals escrivint una introducció al pensament de Marx? Per aquest motiu vaig assaltar el llibre.

Tot i que es tracta d'un llibre recent (2018), el cert és que és una reedició actualitzada del llibret que publicà Singer el 1980, dins una col·lecció de la Universitat d'Oxford dedicada a oferir al públic general petites obres introductòries de temàtiques diverses (a l'estil dels "Que sais-je?" de les Presses Universitaires de France). Segons l'editor, l'interès de l'obra és que Singer se centra en l'aspecte de la llibertat individual segons Marx: tindria lògica, en aquest sentit, que l'autor en sigui un expert en ètica. I, de fet, el tema de la llibertat surt constantment en tota l'obra, ja que Singer posa molt d'èmfasi en el determinisme historicista de Marx: si el coneixement i la voluntat individual ve determinada per les relacions de producció i, aquestes, per les forces de producció disponibles, fins a quin punt els humans som responsables de les nostres pròpies decisions? Ara bé, trobo que aquesta és una lectura superficial del llibret (potser contaminada pels prejudicis sobre la biografia acadèmica de Singer). Perquè, de fet, Singer posa molt d'èmfasi en aquest aspecte, però també en la importància de la relació entre economia i filosofia, o en la relació entre política i filosofia.

En canvi, he trobat molt més central, transversal i creativa la mirada contextualitzadora de Singer. Singer comença el llibret situant-nos Marx, qui segons ell se sustenta sobre dues potes: d'una banda, la sociologia alemanya de la seva època (amb el gran protagonisme de Hegel). I, de l'altra, l'incipient moviment obrer, representat en el llibre per la Primera Internacional. Singer contínuament reflexiona sobre la importància d'aquests dos factors en la novetat del pensament de Marx i, de fet, després d'un capítol absolutament despietat amb l'obra del pensador alemany (on, bàsicament, es carrega totes les seves aportacions), reivindica, no les aportacions concretes de Marx, sinó la seva voluntat, la seva manera d'entendre el sentit de la filosofia. I és que aquí, trobo, hi rau l'objectiu de Singer: reivindicar la filosofia, si es pot dir, de combat. Singer qüestiona totes i cada una de les previsions de Marx, però n'aplaudeix la voluntat que hi ha darrere. Per a Singer, Marx no és en cap cas un "científic" (com ell mateix pretenia), sinó un activista. Un activista que ataca la filosofia de Hegel pel seu idealisme allunyat de la realitat, que ataca la filosofia de Feuerbach per poc materialista, però que també ataca l'economia de Pareto per parcial, per no abordar la realitat en el seu conjunt. Marx fa filosofia mirant de cara les masses de treballadors pobres que ha comportat la industrialització. La filosofia de Marx és una filosofia de denúncia, que té per voluntat transformar la realitat, des d'una mirada crítica, que interroga la complexitat de les relacions humanes (i la relació entre individu i societat). Singer defensa aquesta manera de fer filosofia, compromesa amb uns ideals. I això, més que res, és el gran llegat de Marx: més enllà del seu materialisme historicista, i de la seva visió de l'economia, el que cal és seguir pensant, com Marx, el món per transformar-lo.

Singer no ha aconseguit que em reconciliï amb Marx, però si més no me l'ha fet una mica més proper i amable. Que no és poc!

Marx. Una breve introducción
Peter Singer
Antoni Bosch Editor, 2018 

dissabte, 19 de gener de 2019

Sociologia candeliana



(Ressenya publicada el 15 de maig del 2014, en un blog anterior ja tancat)

Aquests dies, tren amunt i tren avall, estic gaudint de la lectura d'un recull d'articles de Paco Candel, aplegat i editat com a llibre el 1972 sota el títol de “Apuntes para una sociología del barrio”. Fins ara, coneixia Candel només de passada, per alguns textos esparsos, però mai no m'hi havia acabat de submergir del tot. En aquest sentit, Candel se'm figurava en el millor dels casos com un periodista de la immigració dels anys seixanta i setanta. La lectura dels seus articles, en canvi, m'està fent veure un Candel més profund, més humà, més complex del que pensava en un primer moment.

La tria d'aquest llibre, haig d'admetre-ho, no va provenir de cap recomanació per part d'algun lector anterior a mi, ni de cap referència llegida en cap banda: ras i curt, va ser el títol, descobert per pura casualitat, el que em va encuriosir per aquesta obra i, de retruc, per aquest autor. Una sociologia del barri? I, haig de dir, que el títol és ben fidel al contingut del llibre. Tant pel que fa a “barri”, com pel que fa a “sociologia”. I això darrer és el que m'ha sorprès més.

Que Candel coneixia bé els barris (entenent “barris” a l'antiga, és a dir: que els “barris” sempre són els dels “altres”, mentre que el centre de la ciutat sempre serà el “centre” o, encara pitjor, la “ciutat”) és una cosa que ja donava per descomptat. Tafanejant la Viquipèdia de seguida vaig veure que ja de ben jovenet va anar a parar a un polígon de barraques de Can Tunis, procedent de la seva vila nadiua de Cases Altes, al Racó d'Ademús. No era, doncs, un noi de l'Eixample, i ni molt menys de Sant Gervasi. Així, que conegués bé la vida de les barraques de Barcelona, les penúries de la immigració, l'assetjament franquista al moviment obrer o la lluita del moviment veïnal no havien de ser cap sorpresa. Sí que ho fou, en canvi (i per pura ignorància meva) el descobriment d'una veritable mirada sociològica, una mirada molt determinant, sobretot, en els seus textos més dedicats als aspectes de la vida quotidiana.

Candel, en les seves cròniques, sap jugar molt bé a preguntar-se per les relacions que es produeixen entre la dimensió social i la dimensió personal. Analitza amb gran finor les situacions socials que presenta i s'interroga per les raons no evidents a simple vista, però amb elles no enllesteix ja la seva fotografia, sinó que es dirigeix llavors vers l'individu, la persona (sovint amb nom i cognoms!) i intenta entendre com aquesta persona fa seva aquesta realitat social. I això, mantenint un humanisme profund, d'una forta reivindicació de la dignitat humana. Potser per aquest motiu les seves paraules esdevingueren, i són encara avui, un missatge plenament revolucionari, ja que és capaç de denunciar, no ja la brutícia d'un barri, sinó la frustració humana que comporta que els propis veïns hagin deixat de lluitar contra aquesta brutícia, o bé que és capaç, també, de reivindicar la dignitat dels ciutadans de les barraques, a través de les anècdotes (per dir-ho d'alguna manera) sobre com s'ho feien els veïns per arribar a la feina amb la roba i les sabates netes, els dies que per la pluja els barris de barraques acabaven negats i enfangats.

Aquesta necessitat, ja no explicativa, sinó sobretot comprensiva, i aquesta força política que representava aquest esforç comprensiu, són un magnífic exemple de com és possible fer una sociologia honesta i alhora compromesa. Candel no era sociòleg, no era científic, però sense cap mena de dubte es valia de la sociologia, si voleu una sociologia d'estar per casa, molt millor de com ho fan molts sociòlegs dels de carnet, que sols saben insistir en els mateixos tòpics superficials de sempre. Davant de tot això, només puc dir que em sap greu no haver descobert abans l'obra de Francesc Candel, no haver descobert abans la sociologia candeliana.

dilluns, 7 de gener de 2019

La defensa dels judicis polítics


Sí, el subtítol del llibre és "La defensa EN judicis polítics", i no pas "La defensa DELS judicis polítics". Però és que la lectura de l'obra deixa poc espai al dubte. Benet Salellas ens explica què és un judici polítics, ens mostra diversos casos de judicis polítics (amb diversos contextos, diverses estratègies, i diversos resultats) i, finalment, extreu una sèrie de conclusions sobre com aquests han de ser abordats. Però la tesi de fons és que determinats judicis cal que siguin abordats com a judicis polítics. Perquè no fer-ho implica una doble pena vers l'acusat: la judicial, i la moral.

Un judici polític és aquell en que allò que està en debat és la legitimitat del procés. Un judici on l'acusació té per objectiu legitimar la llei, mentre que la defensa el que vol és qüestionar-la. Mentre que el debat innocència/culpabilitat del reu pren un paper secundari. En un judici polític, el jutge es veu obligat a jutjar-se a si mateix, dins i fora de la sala: ell jutja, però també se sap jutjat al carrer, i als despatxos. Un judici polític fa esclatar en bocinets el "contracte social" rousseaunià, el "pacte constitucional", el consens de ciutadania. Un judici polític és portar fins a les darreres conseqüències les contradiccions d'un marc polític-jurídic, amb l'objectiu de transformar-lo.

En un judici polític, el debat és el propi judici polític: si es considera que el judici finalment no és polític, haurà vençut el poder preexistent. Si el judici esdevé, en canvi, veritable judici polític, s'entra en una nova fase, en major o menor grau, constituent.

Avui, Catalunya viu un d'aquests moments d'incertesa: els judicis als presos independentistes, esdevindran o no judicis polítics? Qui podrà finalment imposar el relat, la visió, el marc conceptual? El temps i, sobretot, el poder de l'estat i de la mobilització ciutadana, faran inclinar la balança. Aquest llibre, en tot cas, ens ajudarà a interpretar coses que ben aviat veurem de prop.


Jo acuso. La defensa en judicis polítics.
Benet Salellas.
Pagès Editors, 2018.

divendres, 4 de gener de 2019

Dotze anys de Xina en un llibre


Sergi Vicente, dotze anys corresponsal de TV3 a la Xina. Sergi Vicente, amic de xinesos, casat amb una xinesa. Sergi Vicente, testimoni de la gran transformació industrial i urbana de la Xina recent. Sergi Vicente, periodista de vocació, malgrat que al poder xinès això li pugui incomodar. Sergi Vicente, català a la Xina, amb el xoc cultural que això implica.

Parlem sovint de la complexitat de la Xina: un país-continent humanament inabastable, incomprensible, imprevisible. Mil quatre-cents milions de xinesos, deu milions de quilòmetres quadrats, dotze bilions de dòlars de PIB, diverses religions, llengües, climes, geografies. Vicente ja ho deixa clar al principi: "res del que llegireu a partir d'ara [al llibre] no canviarà aquesta percepció borrosa".

Però Sergi Vicente aborda aquesta complexitat social a través d'una estratègia molt intel·ligent: ho fa acarant-la a la seva complexitat personal. El llibre és un recull de records, anècdotes, reflexions, memòries, on a voltes hi parla el Sergi Vicente periodista, a voltes el Sergi Vicente corresposal, a voltes el Sergi Vicente català de Nou Barris, a voltes el Sergi Vicente políglota, a voltes el Sergi Vicente "jove-acabat-de-sortir-de-la-universitat", a voltes el Sergi Vicente company de feina, a voltes el Sergi Vicente marit, o el Sergi Vicente pare.

I aquesta complexitat de mirades amb què ens presenta la complexitat de realitats xineses, en qualitat, quantitat, temps i distància, potser sí que no ens fa menys borrosa la imatge que tenim de la Xina, però sí que ens la fa més propera, més humana. També cal agrair el redactat àgil i clar, que sense caure en l'estil novel·lesc, ens ajuda a submergir-nos en la dimensió més emocional i, per tant, menys superficial, de la vida quotidiana de la Xina que ens presenta.

Xina Fast Forward és això: un passeig ràpid per a dotze anys de vida d'un jove corresponsal català al cor d'una potència mundial en ple creixement, amb les tensions, contradiccions i esperances que això comporta. Un llibre ideal per a tots aquells i totes aquelles que segueixen pensant que, per més que alguns intentin amagar-ho, el món segueix essent rodó, sense centres ni cúpules.

Addenda: quan ens vam mudar a la casa on som ara, les primeres (les primeres!) paraules de salutació de la nostra veïna xinesa van anar dirigides a saber quant pagàvem de lloguer. Ara em sento menys ofès.


Xina Fast Forward
Sergi Vicente
Ara Llibres, 2018

dimarts, 1 de gener de 2019

La profunditat humana de l'activista Sebastià Salellas


Tinc un vague record de Sebastià Salellas: la imatge d'un home darrere una barba blanca, entrevistat per la carxofa de TV3 a la porta d'un tribunal. Ha estat el temps, i el fet que els seus dos fills esdevinguessin figures de referència en els seus àmbits, el que em va fer despertar certa curiositat per algú que, fins llavors, no era res més que un advocat de casos mediàtics. Gran error. Ja em va sorprendre que, en la presentació que corria per les xarxes d'aquest llibre, es parlés del perfil "polièdric" de Salellas: advocat, sí, però sobretot activista, i home de cultura. Activista de múltiples causes; savi de múltiples inquietuds.

Aquest llibre, precisament, s'estructura pensant en fer evident aquest Salellas que hi havia més enllà del Salellas de davant la carxofa de TV3. Se'ns insisteix molt en un Salellas lector, responsable d'una vasta biblioteca de temàtica social. Un home que buscava la profunditat en la seva actuació, tant si era la defensa en un judici, com l'articulisme de trinxera en la premsa gironina. Una profunditat que li permetia allunyar-se del cas concret, i aportar context, reflexió, visió.

El recull d'articles que aplega l'obra és devastador: escrits principalment els anys vuitanta i noranta, són d'una actualitat sorprenentment rabiosa. Però és que la clau ja l'he dita: són articles intencionadament transcendents. Si relata la caiguda del mur el 1989, no es queda amb les imatges dels joves alemanys armats de pic i mall, sinó que es pregunta sobre la possibilitat per al capitalisme de poder gestionar la victòria. Si parla de la Convergència de Pujol, no se centra en la gestió política del dia a dia, sinó en la viabilitat i la pervivència en el temps del model de país que aquest està construint. Si parla dels fets d'Alcàsser, no es pregunta per la pena que cal imposar als acusats, sinó per la capacitat del dret penal de vetllar per la cohesió social.

Si els articles estan intel·ligentment endreçats per temàtica, cal felicitar l'editor, en Lluc Salellas, per l'encertada tria dels prologuistes de cada un d'aquests blocs: Marina Garcés presenta el polític-filòsof; Mònica Tarradellas i Benet Salellas, el Salellas jurista; Anna Gabriel, el Salellas internacionalista; César Rendueles, el Salellas observador del conflicte Catalunya-Espanya; Joaquim Nadal, el Salellas socialista (en el sentit més ampli i alhora més estricte del terme); i Guillem Terribas, el Salellas més humà, més íntim.

Deixeu-me acabar afusellant un fragment del pròleg: "Salellas escrivia en clau humanista i atemporal, a partir dels valors, i això es percep quan es llegeix el que va escriure. (...) Els articles van a l'arrel dels conflictes, i trenquen silencis." Contra la cultura de la immediatesa, del "breaking news" i de l'opinió "fast food", el llibre de Salellas és un bàlsam de serenitat i de veritable llibertat, per a mirar el món d'avui (i, potser, també el de demà).


Sebastià Salellas: advocat i activista. L'esquerra que va sobreviure a la Transició.
Edició a cura de Lluc Salellas
Angle Editorial, 2018