diumenge, 19 de gener de 2020

Ocells amb tots els sentits




Recordo una escena de la pel·lícula "The big year": una persona observa un ocell rar en un lloc dels Estats Units. Ho fa saber a altres companys, i aquests ho comencen a escampar, i de cop la notícia es fa viral, i milers d'ocellaires comencen a agafar cotxes, avions, i córrer cap aquell jardí d'un lloc remot del país on s'ha vist la bestiola. La gràcia de l'escena és que no és del tot allunyada de la realitat: el pardaleig per a molta gent és una activitat frenètica, volgudament estressant, competitiva. Sobretot quan el que es busca és sols acumular noms en una llista, com qui col·lecciona autògrafs de futbolistes. Quan a casa ens vam començar a aficionar això d'estar atents a les volalles, de seguida vam veure que existia aquesta dark face, però mai no ens ha temptat: si vam arribar-hi va ser, precisament, pel gaudi pels detalls, per l'observació silenciosa, per l'admiració de la natura en la seva complexitat. Més tard vam descobrir que, mig en broma, mig en sèrio, d'això en deien slow birding: mira els ocells del teu entorn, observa'ls amb calma, gaudeix de cada nou descobriment.

El llibre que acabo de llegir, en aquest sentit, ha estat una fascinant experiència de slow birding. Fins i tot, sense sortir de casa, i sense veure directament cap animaló. Es tracta d'una lectura reposada, amabilíssima, redactada per algú que, a més de conèixer els ocells, els estima i admira. És una invitació a deixar-se sorprendre, a apropar-se als ocells buscant preguntes més que no pas respostes, a qüestionar-se els donats per descomptat que tenim envers ells. "Los sentidos de las aves" ("Bird sense" en el text original) és un apropament a l'ocellada des de la presentació del que, ara per ara, la ciència coneix sobre els sentits de les aus. Perquè, com diu Birkhead, la ciència encara en coneix poc i, sovint, malament, d'aquest aspecte.

El llibre s'estructura per capítols, un per a cada sentit. Molt important, però, és la reflexió inicial, i també l'epíleg: apropar-nos als sentits dels ocells demana, d'entrada, deixar de pensar que els ocells tenen uns sentits com els nostres. Però, més enllà, també demana qüestionar-nos si nosaltres tenim els sentits que pensem que tenim.

La lectura del text, malgrat la profunditat gairebé filosòfica que aporta, és molt amena, sobretot gràcies a la llarga llista d'exemples i realitats sorprenents que ofereix: la visió dels colors de l'espectre infraroig (els ocells veuen colors que nosaltres no veiem), el fet que molts rapinyaires nocturns tenen les orelles assimètriques per sentir-hi de més llocs i que les limícoles literalment tasten la sorra per saber si hi ha cucs, la presència d'òrgans del tacte al bec (i la brutalitat, el dolor i la tortura que representa, llavors, la pràctica de tallar la punta del bec a les gallines en la major part d'explotacions ramaderes)... És interessant també la reivindicació que fa del paper de les dones científiques en un àmbit, el dels sentits dels ocells, poc valorat per una biologia masculinitzada més preocupada per les "coses importants" (?).

M'ha agradat molt poder entrar en un aspecte que habitualment tenim poc present: els sentits que tenen les aus, i nosaltres no (o sí que els tenim, però no els fem servir, o els fem servir poc). Per exemple, la sensibilitat al camp magnètic del planeta, l'ús de l'oïda per a l'ecolocalització, la sensibilitat baromètrica... Finalment, el llibre acaba amb una petita provocació, però molt encertada i justificada: la relació entre sentits i emocions (sofriment, benestar, plaer, socialitat...), i la possibilitat que els ocells, finalment, també tinguin alguna cosa similar al que els humans anomenem sentiments.

És un fantàstic llibre per a conèixer millor els ocells, sense pressa, donant sentit a cada detall. Però també és una crida a observar-nos com a humans, a entendre'ns també millor nosaltres. Si voleu gaudir dels ocells, però no voleu atabalar-vos, ni la vostra aspiració és ser el birder que la té més llarga (la llista d'identificacions, és clar!), ja ho sabeu: sofà, manteta, una bona tassa fumejant, i aquest llibre deliciós.

diumenge, 10 de novembre de 2019

A la recerca de Sindbad



La Mediterrània fou així batejada durant l'edat mitjana, quan es creia que era el centre del món (medius-terra-aneus). Però això ja venia d'abans, quan els romans bastiren un Imperi que deixà aquest mar al bell mig de les seves províncies principals. I, avui, els sudeuropeus encara mirem el món des d'aquesta perspectiva, amb la seguretat que ens dóna saber que les partides de la història mundial s'han jugat sempre en aquests pocs quilòmetres, i que més enllà sols hi ha reflexos, conseqüències, escorrialles. Hem construït un relat del passat que ens encaixa amb aquesta mirada, i en ell hi anem encaixant les diverses peces de la història. I, si en algun moment una peça no hi encaixa, tampoc no hi fem gaire cabal. O potser sí.

Una peça que no encaixava en aquest relat és l'inici de la història de l'elaboració d'aquest llibre, molt abans que l'autor es decidís a escriure'l. Una peça que Jordi Esteva descobrí de petit, quan sentí a parlar de Sindbad, el mariner llegendari que recorregué costes poblades per reialmes poderosíssims, que albergaven riqueses inigualables i civilitzacions nobles, cultes i sàvies. Un mariner àrab, però d'influència persa i índia, i que tan podia navegar els mars de la Xina com els de l'Àfrica. Com podia ser això possible? Cal no oblidar que llavors, igual com avui, per als mediterranis del nord els àrabs no són sinó els pobres àrabs del Magrib, o de la costa del Llevant. Uns àrabs que, en l'imaginari europeu, poc tenen a veure amb els protagonistes de les històries fantàstiques d'Aladí, Sindbad on tants altres personatges de les Mil i una nits.

Jordi Esteva descobrí que la peça no encaixava, però es negà a no pensar-hi. Esteva volia descobrir quins eren aquells països fascinants, aquelles mars fantàstiques, aquells pobles que l'estaven seduint. I, quan fou més gran, Esteva emprengué el viatge cap a l'altra mar dels àrabs.

I, així, descobrí que el poder naval dels àrabs no era a la Mediterrània, un mar que durant segles no fou res més que un mar decadent, que vivia de la nostàlgia d'uns imperis ja inexistents, amb uns reialmes cristians empobrits i en guerra entre ells. El mar els àrabs era l'Índic. Els àrabs del mar foren els dominadors dels monsons, i amb aquests vents, i els millors vaixells del món, els dāw, comerciaren amb espècies, joies i esclaus des de la costa oriental africana fins als ports de la Xina, passant per les illes malaies, l'Índia i, per descomptat, la península aràbiga i els ports de Pèrsia. Per a aquests àrabs, la Mediterrània fou sols un brut pati del darrere del veritable centre del món, culte, ric i avançat. I fou aquí on l'àrab, com a llengua franca, i l'islam, com a religió moderna, conqueriren el cap i el cor de bona part de la humanitat.

Tot comença i tot acaba, i el temps dels àrabs del mar també arribà a la fi. Les colonitzacions europees, la revolució industrial i dels transports, i un millor coneixement científic dels règims dels monsons, posaren fi al domini econòmic, però sobretot cultural, d'aquests mariners incomparables. I és aquí on arrenca el llibre de Jordi Esteva: és el diari d'un adult que vol veure amb els seus propis ulls què queda avui d'aquell món que el fascinà d'infant. Esteva viatja al Iemen, Oman, Kènia i Tanzània a la recerca dels darrers dāw i dels darrers mariners. I de les històries familiars i, sobretot, d'aquell fil que encara avui relliga pobles tan diferents els uns dels altres. Un fil que acaba, com al llibre, a la mítica illa de Zanzíbar, veritable punt de trobada de totes les cultures dels àrabs del mar.

No puc dir res més que el llibre és una autèntica joia. És un viatge a un món proper i llunyà alhora, un viatge a la modèstia del nostre eurocentrisme, un viatge a la saviesa, al respecte i l'admiració pel passat. Un viatge a l'altre islam, a l'altra arabitat. Un viatge a l'humanisme i, gràcies a ell, a la humanitat.


Els àrabs del mar
Jordi Esteva
Brau Edicions, 2008

dilluns, 4 de novembre de 2019

Margarit, o una invitació a la poesia


Vaig arribar tard a aquesta entrevista que l'Eva Piquer li va fer al poeta Joan Margarit, i que Catorze va publicar ara farà mig any. La tenia a la llista de lectures pendents, després que algú la recomanés a Twitter, però d'allà no es va moure. Fins la setmana passada, encara no sé per què hi vaig anar a parar. I, sabeu quan un gest t'atrapa d'imprevist, i de la sorpresa tot et remou? Doncs va ser ben bé això. Margarit hi parla del sentit de la poesia. A la poesia jo m'hi he intentat apropar moltes vegades, bé llegint-ne, bé escrivint-ne, amb resultats més aviat poc esperançadors en ambdós casos. Ben poca poesia ha aconseguit traspassar-me la pell. I mai no he acabat d'entendre per què. I, de fet, la reacció habitual ha estat sempre tancar el llibre, i deixar-lo per més endavant, per dir-ho d'alguna manera. Per això em va sorprendre l'afirmació de Margarit: "Sempre anem amb el cul enlaire pel món, aquest és el secret i la gràcia i la putada de la vida. Les persones que tenen l'obsessió que el seu entorn sigui segur s'ho passen molt malament, perquè el fracàs està garantit. (...) Però hi ha dos tipus d'intempèries: la física i la moral. La física és molt important, però amb la ciència i la tècnica estem intentant acotar-la des de fa molts anys. Tu i jo som aquí: no hi fa fred, i amb un botó podem regular la calefacció. Les vaques d'Astúries fan llet i al supermercat hi venen menjar. Físicament, ho tenim resolt. Ara, si se'ns mor la persona que més estimem, no tenim cap botó que ens resolgui res. La intempèrie física està bastant resolta, la intempèrie moral no està resolta de cap manera. No hi ha instruccions d'ús ni calderes ni res. Només hi ha unes coses que, si vols, tampoc són gran cosa. Què és la música? Res. I la poesia? Res. I la filosofia? Res. I la religió? Res. Potser no són res, però és l'únic que tenim. Si a tu se't mor la filla, no tens més que això. Ni el càlcul d'estructures ni el botó de la calefacció no et servirà. Quina és la característica de tot allò que et pot protegir una mica de la intempèrie moral? Té una característica molt cabrona: has d'arribar preparat al moment en què necessites aferrar-t'hi, que no saps quan serà. Tu no pots dir "s'ha mort la meva filla, que em portin Brahms que me'l començaré a estudiar". No: ja l'has de conèixer i l'has d'haver escoltat. Ho has de tenir a punt per si de cas, i així quan et calgui sabràs què et podrà servir. Hauràs d'estar a punt per saber si et convé recórrer a Maragall o a Thomas Hardy. La poesia és una de les sis o set eines (o cinc o vuit, però no són setanta-tres) que ens protegeixen de la intempèrie moral." Em va fer pensar. El drama de la poesia és que has de llegir-la quan no la necessites, perquè quan la necessitis no podràs llegir-la, l'hauràs de portar ja llegida. Com la música: quants cops no m'ha acompanyat la cançó de Solveig, de Grieg? Però quan la vaig descobrir, de ben segur que no em calia companyia. Malgrat tot, allà va quedar, a l'espera. I, llavors, quan et cal, no has de remenar gaire, que apareix a flor de pell. O la barcarola d'Offenbach, o el Mon coeur s'ouvre a ta voix de Saint-Saëns, o, en un altre ordre musical, l'obertura de Tanhäuser de Wagner... Va ser amb aquesta actitud, que vaig anar a la biblioteca, i vaig endur-me el llibre Càlcul d'estructures, de Joan Margarit. Aquest cop llegiria poesia sense la pressió que m'autoinflingia, d'haver de sentir-me remoure per les paraules del poeta. No, aquest cop no: si la poesia no m'impactava, si no m'estremia, senzillament volia dir que, en aquell moment, no la necessitava. Sols calia recollir-la, acollir-la. I no sé si va ser per aquest motiu o no, però el llibre se m'ha fet molt més interessant, revelador, punyent.

Vaig triar el llibre, ho admeto, amb un punt de malícia. Quan va sortir, el 2005, el vaig tafanejar a la llibreria. N'havien parlat bé al diari, i em va encuriosir. Però el poc que vaig llegir a peu dret a la botiga em va servir per descartar-lo: no vaig entendre res. I, ja té nassos, perquè Margarit és un dels defensors de fer poesia que s'entengui! Potser els anys, potser la consciència del trajecte vital de Margarit i, sense dubte, les reflexions inicials que he comentat, em van obrir les portes de la poesia que recull aquest llibret. Cal dir que no és poesia banal ni assèptica: Margarit deambula entre dos puntals d'una forta gravetat: el dol de la filla, i la vellesa. Però Margarit troba el camí per parlar-ne, des de la honestedat i la senzillesa, despullant la vivència com si fos una ofrena al lector. Aquest cop, vençuda la resistència inicial de forma suau (tots els llibres de poesia, trobo, ofereixen una resistència inicial, no us sembla?), el camí traçat pels poemes fou plàcid en la forma, fent que sols el fons, el contigut, lliurés batalla amb el meu esperit lector. El despreniment amb que vaig abordar el llibre, i la llibertat que això em donà, convertí la lectura en una experiència transcendent. I em traslladà a la imatge que creà Jesús Lizano, el "mundo real poético". Un terreny profund, més enllà de la realitat material, però sense travessar la frontera de la immaterialitat, de la mística. Un marge on mirar el camí des del propi camí. Deixeu-me il·lustrar-vos-ho amb un poema del llibre:

Última notícia

No reconeixeries la desídia
ferotge que ha quedat.
No vull ser dòcil ara que em faig vell,
però un vell rebel encara és més inútil.
La lucidesa és una part del fred
i ara l'amor és en el teu silenci.
El demà roman mut com una aixeta
quan s'han gelat les canonades,
i el passat escriu cartes amb el codi
d'un horari que mai no es complirà:
l'entenc, però ja estic massa cansat,
i la porta amb clivelles, vella i bruta,
que ara obriré, no dóna al Paradís.
Prefereixo la música a la vida.

El llibre el conformen un aplec de poemes, i un epíleg sobre la poesia. No me l'esperava: al tafanejar l'índex vaig pensar que es tractava del capítol d'agraïments, però Margarit el que hi ha deixat és una explicació del que significa per a ell la poesia. Arquitecte, relaciona l'elaboració de poemes amb el càlcul d'estructures! És una relació d'afinitat i oposició: en ambdós casos cal exactitud i concisió, però mentre l'enginyeria és material, la poesia transcendeix la matèria. Com diu Margarit, "es podria dir que el poeta és una mena estranya de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar altra vegada -amb prudència, sempre custodiat per paraules- en aquella gèlida infinitud que comença rere la barrera protectora del llenguatge."

Mentre llegia el llibre, va sortir publicat a Vilaweb un article de la Mercè Ibarz on a partir d'un poema de la Marçal inspirat en versos de Rosalía de Castro, relacionava les revoltes dels joves amb la descripció que fan les poetes de l'avançar mancades de baranes. La intempèrie moral de Margarit, la intempèrie física de Rosalía, la intempèrie emocional de la Marçal, la intempèrie rebel dels joves... Diu la Ibarz que "com tants dels seus [de la Marçal] i en molts altres poetes però insisteixo en els d’ella perquè potser no la llegim gaire seguint les ressonàncies que van d’allò personal a allò col·lectiu" i diu Margarit que "fer un poema consisteix a mirar dins la pròpia vida i triar-ne allò que és universal. Un desconegut, en llegir el teu poema, ha de poder dir "aquest sóc jo i m'acaba de dir una cosa que jo no sabia sobre mi". Aconseguir això és molt difícil."

La conclusió de tot plegat és que em sembla que haig de llegir més poesia.


Càlcul d'estructures
Joan Margarit
Proa, 2015


dimarts, 10 de setembre de 2019

El món ja no és el món, i per això ens hem fet estrangers





Quan va sortir el llibre, em va sorprendre el grau de consens que despertava entre persones que admiro, malgrat que d'entrada no tenen relació entre elles: gent del món social, de la sociologia, del pensament, de l'art... El vaig comprar per més curiositat que no pas interès: la filosofia és una disciplina que conec poc, i no sempre tinc prou eines per a descodificar-ne els raonaments. Potser per això L'ull i la navalla va quedar una mica allunyat de la línia de sortida del prestatge de llibres per llegir, i fins ara no l'havia atacat. Gran error. Es tracta d'un llibre dens, lent, reposat. Però, i malgrat el que pugui semblar, no és un llibre fosc, i el redactat té tota l'agilitat que permet el pensament complex i profund de l'autora. És un llibre que, només començar, t'atrapa. Perquè l'autora és molt múrria i, sense dir-ho en cap moment ni deixar-ho entreveure, tota l'estona et parla de tu. Sí: és un llibre sobre la nostra vida quotidiana. Guardiola ens parla del món, però a base de mostrar-nos com som. I això fa que la lectura sigui irresistible.


La primera part del llibre és una meravella. Em recorda (i, de fet, l'esmenta) la línia argumental de Weber quan descriu la gàbia de ferro de la modernitat desmitificada o desmagificada (segons la traducció de l'alemany). La tesi és senzilla: durant el segle XX els humans hem anat creant interfícies per relacionar-nos amb la realitat que ens envolta. Però ha estat ara, a principis del XXI, que hem assolit les cotes més altes d'interficialitat, fins al punt que la interfície ha esdevingut realitat per si mateixa, i això ha comportat que els propis humans ens haguem transformat per adaptar-nos a la nova realitat.

Que, què és una interfície? Guardiola ho explica molt millor, però ho resumeixo a grans trets: és una, diguem-ne, pantalla que s'estableix entre la persona i l'entorn. Com quan observem un insecte amb una lupa, o un planeta amb un telescopi. Avui, observem el món a través de pantalles, aparells i tecnologies digitals, amb la gran diferència que això significa: quan mirem un insecte amb una lupa, no perdem mai de vista que la lupa és una interfície, i que la realitat és l'insecte. En el món digital, la "lupa" té ja vida pròpia, fins al punt que l'insecte esdevé un element secundari.

I aquí és on entra la màgia del text de Guardiola. Si fins ara senzillament tindríem un fet a bastament conegut (tot i que va bé anar-lo recordant de tant en tant), l'autora se centra en estudiar quines conseqüències té aquest canvi per a nosaltres. Les superficials, però sobretot les de fons. La interfície té un temps diferent (cronoscòpic), un espai diferent (ubicu), un llenguatge diferent (visual). Això ens modifica per força la nostra relació amb l'entorn, i ens acabem modificant a nosaltres mateixos. L'entorn de la interfície passa a ser una realitat formada per un excés d'imatges que creix exponencialment, i on nosaltres mateixos ens convertim en aparadors individuals d'un teixit social fràgil.

La descripció de Guardiona és també crítica: si bé ens presenta la realitat tal com és, no ens amaga que no li agraden certes característiques d'aquest món-interfície. D'entrada, que la interfície no és un espai lliure, sinó que té amos: les grans empreses 2.0. Que no és neutre: darrera hi ha interessos econòmics (consum) i ideològics (control). També, que aquesta interfície entra en espais de la intimitat fins ara protegits. Pel que fa als espais, introdueix la visió que l'espai públic s'està convertint també en una gran interfície, en la que sols hi caben tres estrangeries: l'estranger-immigrant, l'estranger-habitant i l'estranger-turista. I, sobretot pel que fa al temps cronoscòpic, que la interfície ens demana molta més dedicació personal, una dedicació que fins ara dedicàvem a altres coses.

I aquí potser és on m'ha decebut una mica el llibre de Guardiola. Davant d'això, planteja certes mesures, però sense acabar-les de concretar (o, si es vol, sense el grau de concreció al que ens ha acostumat durant els capítols descriptius). Ens parla de preservar la memòria, de reutilitzar imatges, de les alternatives al copyright... Potser em quedaria sols amb una de les conclusions, que és la idea d'identificar "el negatiu del nostre temps", és a dir, identificar quin és el perfil d'ésser humà que proposa/exigeix la interfície (hiperconnectat, jove, feliç, flexible, ubicu, creador-consumidor...) i mirar de respondre-hi amb un antiheroi resistent. Aquella resistència, com diu Íngrid Guardiola, capaç de respondre, com el Barthleby de Melville, amb un desconcertant "preferiria no fer-ho".


L'ull i la navalla
Íngrid Guardiola
Arcàdia Editorial, 2018

dimarts, 23 d’abril de 2019

Petita Rússia, grans Rússies


Del Xavier Roig n'havia llegit un simpàtic pamflet contra els vicis de l'administració pública, i en defensa de la iniciativa... privada? ciutadana? individual? En tot cas, entre això i els articles del diari Ara, el tenia per un interessant polemista, amb reflexions intel·ligents i vocació de nedar contracorrent. Un d'aquests intel·lectuals que han optat per la difícil i poc agraïda funció de fer pensar. Però sense cap especialització concreta, més enllà d'oferir una mirada general sobre aspectes de la vida ordinària de les nostres societats. Per això, quan va treure un llibre centrat en Rússia, la seva posició geoestratègica i diplomàtica, i el debat russofília-russofòbia, vaig pensar que es tractava d'un altre Xavier Roig. Però no: és el mateix empresari articulista que parla sobre pensions, estat del benestar o creació econòmica catalana, que ara s'atreveix amb un tema espinós com aquest. El motiu és que, jo ho desconeixia, Xavier Roig va viure dos anys a Rússia. Hi va viure per motius laborals, empresarials. A més, aquesta època no la va passar tancat en una bombolla d'expatriats en un barri concret d'una ciutat russa determinada, sinó que li va donar l'oportunitat de viatjar molt, conèixer molts llocs, trobar-se amb moltes persones. I, d'aquesta enquesta personal, d'aquesta necessitat d'entendre, si es pot dir així, l'ànima russa, en surt aquest llibre, que bàsicament és un llibre de conclusions. Parcials, precipitades, potser poc exhaustives, però conclusions fruit d'una experiència personal viva i real. I allunyada de prejudicis i interessos, que té prou mèrit.

I, què conclou Xavier Roig? Principalment, que els catalans mirem Rússia com ens la fan mirar. I això implica pensar que en sabem molt, quan no en tenim ni idea. I que sí, que Rússia és un "enigma", però que aquest és el nostre menor problema a l'hora d'interpretar Rússia. De fet, reconèixer que Rússia és un enigma seria demostrar que sí, que efectivament hem entès Rússia.

Rússia és un país d'una gran complexitat. Roig fa un repàs de diversos elements que ho expliquen: una història difícil, amb fams i pobreses que els mediterranis no sabem què són. Amb un sistema feudal que va sobreviure segles al nostre. Amb uns sistemes de poder d'una gran cueltat, fossin tsaristes, soviètics o més o menys democràtics. Un territori immens, però una població petita (equival tan sols a la suma de França i Alemanya!). I, sobretot, una història recent molt turbulenta: un comunisme radical, una dictadura que superà tot allò imaginable, una URSS que va liderar mig planeta, una transició a l'economia de mercat salvatge, però alhora miraculosa. I unes ferides que encara sagnen (Napoleó, Hitler, EUA, OTAN, antics països satèl·lit...).

En allò de la busca i la biga, els catalans i els europeus complim la dita a la perfecció quan observem Rússia. I no entenem que estem parlant d'una democràcia jove, en un país que no té experiències democràtiques prèvies, que contínuament ha rebut el rebuig d'Europa a les seves propostes d'europeïtzació, mentre els EUA la volen humiliar com a derrotada de la Guerra Freda, i mentre manté a ratlla llargues fronteres amb països de dubtosa confiança com la Xina. I que, encara avui, veu com s'incompleixen els pocs acords que va aconseguir signar en temps de la caiguda del Mur per part de, teòricament, països que haurien d'ajudar-la en el procés de democratització. En política internacional, Rússia actua com a advocada del multilateralisme, malgrat que això signifiqui haver de tenir incòmodes companys de viatge: com diu Roig, Rússia és massa gran per a pertànyer a cap club, però massa petita per anar per lliure. Paradoxalment, això mai no se li valora en el discurs públic i mediàtic.

La lectura d'aquest llibre m'ha fet pensar en les cròniques d'en Llibert Ferri a "La memòria del fred", i en els retrats d'Anna Politkòvskaia a "Putin's Russia", i com li fan, o no, de contrapunt. Potser Roig en el seu llibre és massa benèvol, massa condescendent amb un país autoritari portes enfora, i portes endins. Ara, el que està clar és que la mirada de Roig és necessària per a completar aquesta fotografia coral i complexa sense la qual Rússia ens apareix falsament com quelcom pla, simple, jutjable. Perquè volem una Rússia monocolor (sigui roja, o sigui blanca) fàcil d'etiquetar, quan la història ens mostra que, precisament, si alguna cosa no és Rússia és monocroma. Amb moltes grans Rússies dins un país més petit del que sembla. I Xavier Roig, amb aquest llibret, ens obre una porta a l'enigma rus. Val la pena aprofitar-la.

L'enigma rus
Xavier Roig
La Campana, 2019

dimecres, 27 de febrer de 2019

Canis, xonis, quillos: chavs


Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdevingui perruquera i que, amb sort, tingui la criatura passats els divuit. O el nano que només servirà per a porter de discoteca, o carn de canó de reality show televisiu. Owen Jones, periodista anglès, observa aquestes realitats, i veu que quelcom no rutlla. Quelcom grinyola. Malgrat la normalitat amb què vivim aquests fets, ho són ben poc, de normals. I decideix explorar què hi ha al darrere.

I darrere, i aquesta és la gran tesi del llibre, el que hi ha és una estratègia intencionada de fragmentació de la classe obrera per part de les elits conservadores britàniques. Elits polítiques, econòmiques, culturals, mediàtiques... Per a demostrar-ho, Jones se submergeix en un ingent oceà de dades estadístiques, entrevistes personals i recerques a l'hemeroteca, i estructura una argumentació que deixa poc espai a la rèplica, o la puntualització. Tant és així, que la realitat que presenta va molt més enllà de la intuïció inicial, i esborrona i horroritza el lector. Jones marca com a punt d'inici del procés el govern Tatcher, que identifica com el primer moment en que el conservadurisme anglès abandona la defensiva (el poder obrer dels sindicats i el laborisme era el gran poder del Regne Unit des de la Postguerra) i passa a l'acció. Jones argumenta com es va dur a terme la guerra contra els sindicats, i com aquesta victòria comportà l'entrada en tromba de les reformes econòmico-liberals: la desindustrialització del país (el vell somni de convertir-lo en un país financer, i no pas productiu) i la cultura individualista i competitivista de la societat capitalista de consum. Després de liquidar els sindicats, el següent pas fou destruir la classe obrera, la classe treballadora. L'orgull de classe era molt present en l'Anglaterra de l'època, i calia superar-lo. I l'estratègia fou la vella, però no menys eficient, política del divide et impera. Des del govern es forçaren canvis absolutament radicals, com la privatització del 100% del banc d'habitatge social de lloguer, i la prohibició als municipis de crear-ne de nou (en aquell moment, era habitual que els obrers visquessin de lloguer en habitatges propietat dels ajuntaments). Mentre des del govern s'insistia en relacionar èxit social amb ser propietari, des dels bans s'oferien hipoteques trampa a uns treballadors cada cop més empobrits pel tancament de mines i de fàbriques, que deixaren grans bosses d'aturats sense perspectives de feina. Mentre des del govern es mitificava la classe mitjana, i es relacionava el concepte classe treballadora amb fracàs i pobresa, des dels mitjans de comunicació es promovia la competència i la competitivitat individual com a estratègia d'ascens social. I, de mica en mica, la nova cultura anà impregnant el pensament de la classe treballadora. Calia, però, donar el cop de gràcia. I aquest fou la creació dels chavs.

Chavs és com s'anomenen, despectivament, aquelles persones de classe baixa, amb conductes antisocials, sovint violentes i nihilistes. No volen estudiar, no volen treballar. Viuen de les ajudes socials, i ja els està bé. El seu objectiu a la vida és passejar-se amb roba esportiva pels centres comercials, consumir drogues i alcohol, practicar el sexe. Els chavs són persones degradades, que degraden l'entorn on viuen. Tenen fills d'embarassos no desitjats, són incívics i agressius, parlen grollerament amb un registre molt vulgar. I, sobretot, els chavs ho són perquè volen. Us sona?

Un cop creats els chavs, els ciutadans de classe obrera han de triar: voleu seguir sent de classe obrera (és a dir, chavs) o voleu ser de classe mitjana? I, a partir d'aquí, la feina ja fou feta. La bandera chav es podia alçar en qualsevol moment que semblés que els privilegis perillaven. Vols portar els fills a l'escola privada, o a l'escola dels chavs? Vols vestir roba digna, o roba chav? Vols votar partits que defensen el treball i l'esforç, o els partits dels chavs? I els propis treballadors començaren a generar actituds de distinció (Jones no el cita, però aquesta part és pur Bourdieu) per diferenciar-se dels chavs.

De res servia preguntar-se si darrere dels chavs no hi havia bosses de treballadors empobrits a causa de l'atur estructural de la desindustrialització, a qui la reforma de l'habitatge havia deixat sense un sostre digne. No, no: són així perquè volen. I si es queixen de massa immigració, no és perquè siguin ells els que viuen directament el xoc cultural de la nova immigració al seus barris: és perquè els chavs són racistes. I, per si algú tenia temptacions de mostrar simpatia o compassió pels chavs, des de les televisions es començà a bombardejar amb programes de ridiculització dels chavs, des de telesèries pretesament costumistes, fins a reality shows.

En paral·lel, Jones mostra com les dades estadístiques presenten un gran creixement de les desigualtats socials al Regne Unit: cada cop més diputats de la cambra dels comuns són d'origen aristocràtic o han estudiat en escoles d'elit, cada cop la City col·loca més persones en els cercles de poder, cada cop s'estreny més la cintura del mercat laboral... I, finalment, l'abraçada de l'ós: els tories aconsegueixen que els laboristes, per la por de perdre el suport d'aquesta classe mitjana que no vol ser chav, se sumin a la ideologia individualista i competitivista. Exacte, és el moment Tony Blair. Jones, davant d'això, intenta mostrar que el nou paradigma és fals: no existeix la classe mitjana, ja que finalment són treballadors tan o més precaris que els altres, i la meritocràcia és inexistent: per més que es vulgui presentar com a també classe mitjana, la classe alta segueix existint, i és impermeable a la gent que vol arribar-hi des de baix.

A tot plegat: què destacaria del llibre? Per a mi, alguns punts claus. En primer lloc, trobo un encert la mirada sociològica, que li permet explicar els mecanismes del canvi cultural que finalment explica el canvi social. Val, sí, ja ho he dit, és la distinció de Bourdieu, però aquí aplicada a un altre context i situació. En segon lloc, penso que encerta molt bé l'explicació que fa de l'ascens de l'extrema dreta entre les classes baixes: rebutja l'explicació fàcil (competeixen amb els immigrants per les mateixes infrafeines) i es pregunta si no és perquè el BNP ha recollit el discurs comunitari que els laboristes van abandonar a l'abraçar l'individualisme. Interessant, si més no. En tercer lloc, presenta molt bé les possibles raons de l'actitud chav, i que no és altra que el sentiment d'impotència davant d'una situació que no els ofereix expectatives, ni socials, ni econòmiques, ni culturals, ni vitals. En aquest sentit, proposa que comencem a observar les bandes d'adolescents, no com a organitzacions criminals en potència, sinó com a estructures de solidaritat i protecció mútua davant d'un món hostil. I, en quart lloc, i com ja heu pogut endevinar, que la tesi de Jones és altament extrapolable a casa nostra. També m'ha agradat, tot i que és un apunt que no apareix fins al final, la possible relació que planteja entre el creixement de l'independentisme escocès, sobretot en ciutats postindustrials com Glasgow, amb l'intent de mantenir una cultura més comunitària, europea, social. Menys anglesa (en el sentit d'aquesta "nova cultura anglesa"), en definitiva.

Ara bé, deixeu-m'ho dir, tinc també una crítica al llibre. I és una crítica que frega la línia de flotació: és el llibre que se m'ha fet més pesat dels darrers temps. Tot i que Jones és periodista, la seva escriptura és farragosa, reiterativa, mancada del més mínim ritme i estructura. El llibre té (en la versió castellana) 350 pàgines, però a partir de les primeres 100 ja no hi trobareu res de nou, més enllà de dades i arguments que insisteixen encara més en tot allò que s'ha dit. Acabar el llibre ha estat més que res, ha estat sobretot, una opció ideològica, una decisió de compromís i reconeixement a un autor que, malgrat tot, ha dut a terme una recerca absolutament admirable.

Chavs: la demonización de la clase obrera
Owen Jones
Capitán Swing, 2013

dimecres, 23 de gener de 2019

Marx vist per Peter Singer


A primer curs de la llicenciatura de sociologia ens van insistir molt en l'existència de quatre "pares" de la teoria sociològica clàssica: Marx, Freud, Durkheim i Weber. Va caldre esperar fins a quart de carrera per poder desmentir aquesta afirmació (com si Simmel, Veblen, Tönnies i tants d'altres no fossin tan o més importants!) però, el més greu encara, vint anys més tard encara arrossego algunes cicatrius d'aquell parcial i inexplicable abordatge. Resulta que els professors i professores van donar per fet que desconeixíem qui eren Weber i Durkheim, i van facilitar-nos l'acostament i la descoberta d'aquests dos autors, mentre que van sobreentendre que coneixíem bé Marx i Freud (potser, més "famosos"?) i ens van oferir un abordatge molt avançat i especialitzat d'ells dos. Resultat? Doncs que els dos primers són autors que reconec i admiro, mentre que dels dos segons, no només no en tinc la més remota idea de les seves aportacions, més enllà de quatre tòpics, sinó que fins i tot n'arrossego certa aversió i desinterès. Un èxit. De manera que no se m'hagués acudit perdre el temps llegint aquest llibre sobre Marx, si no fos perquè me'n va sorprendre l'autor, Peter Singer. Singer és un filòsof de l'ètica, i el que li ha donat certa visibilitat pública és la seva aportació als drets dels animals, sobretot a partir de la seva obra "Animal liberation" (1975). Què fa un expert sobre els drets dels animals escrivint una introducció al pensament de Marx? Per aquest motiu vaig assaltar el llibre.

Tot i que es tracta d'un llibre recent (2018), el cert és que és una reedició actualitzada del llibret que publicà Singer el 1980, dins una col·lecció de la Universitat d'Oxford dedicada a oferir al públic general petites obres introductòries de temàtiques diverses (a l'estil dels "Que sais-je?" de les Presses Universitaires de France). Segons l'editor, l'interès de l'obra és que Singer se centra en l'aspecte de la llibertat individual segons Marx: tindria lògica, en aquest sentit, que l'autor en sigui un expert en ètica. I, de fet, el tema de la llibertat surt constantment en tota l'obra, ja que Singer posa molt d'èmfasi en el determinisme historicista de Marx: si el coneixement i la voluntat individual ve determinada per les relacions de producció i, aquestes, per les forces de producció disponibles, fins a quin punt els humans som responsables de les nostres pròpies decisions? Ara bé, trobo que aquesta és una lectura superficial del llibret (potser contaminada pels prejudicis sobre la biografia acadèmica de Singer). Perquè, de fet, Singer posa molt d'èmfasi en aquest aspecte, però també en la importància de la relació entre economia i filosofia, o en la relació entre política i filosofia.

En canvi, he trobat molt més central, transversal i creativa la mirada contextualitzadora de Singer. Singer comença el llibret situant-nos Marx, qui segons ell se sustenta sobre dues potes: d'una banda, la sociologia alemanya de la seva època (amb el gran protagonisme de Hegel). I, de l'altra, l'incipient moviment obrer, representat en el llibre per la Primera Internacional. Singer contínuament reflexiona sobre la importància d'aquests dos factors en la novetat del pensament de Marx i, de fet, després d'un capítol absolutament despietat amb l'obra del pensador alemany (on, bàsicament, es carrega totes les seves aportacions), reivindica, no les aportacions concretes de Marx, sinó la seva voluntat, la seva manera d'entendre el sentit de la filosofia. I és que aquí, trobo, hi rau l'objectiu de Singer: reivindicar la filosofia, si es pot dir, de combat. Singer qüestiona totes i cada una de les previsions de Marx, però n'aplaudeix la voluntat que hi ha darrere. Per a Singer, Marx no és en cap cas un "científic" (com ell mateix pretenia), sinó un activista. Un activista que ataca la filosofia de Hegel pel seu idealisme allunyat de la realitat, que ataca la filosofia de Feuerbach per poc materialista, però que també ataca l'economia de Pareto per parcial, per no abordar la realitat en el seu conjunt. Marx fa filosofia mirant de cara les masses de treballadors pobres que ha comportat la industrialització. La filosofia de Marx és una filosofia de denúncia, que té per voluntat transformar la realitat, des d'una mirada crítica, que interroga la complexitat de les relacions humanes (i la relació entre individu i societat). Singer defensa aquesta manera de fer filosofia, compromesa amb uns ideals. I això, més que res, és el gran llegat de Marx: més enllà del seu materialisme historicista, i de la seva visió de l'economia, el que cal és seguir pensant, com Marx, el món per transformar-lo.

Singer no ha aconseguit que em reconciliï amb Marx, però si més no me l'ha fet una mica més proper i amable. Que no és poc!

Marx. Una breve introducción
Peter Singer
Antoni Bosch Editor, 2018