dilluns, 27 de juny de 2016

Reflexions post-26J

 

Després de la jornada electoral més surreal de la història espanyola recent (per la pròpia naturalesa de les eleccions repetides, i per la diferència entre el sondatge a peu d'urna i els resultats finals) us deixo aquí algunes reflexions improvisades:
  • El PP aguanta a Espanya perquè, malgrat les retallades i la corrupció, és un partit amb un producte clar. El PSOE no sé sap exactament què ofereix, C's tampoc, i Podemos està massa allunyat ideològicament com per prendre-li vots. La gestió de la crisi que ha fet el PP, malgrat les retallades, també dóna certa confiança als votants. I l'espanyolisme ranci és un valor, no ho oblidem.
  • Podemos ha quedat com a tercera força a l'estat, amb un gran perill: estancar-se. El gran valor de Podemos era el moment: aprofitar el 15M, la crisi de la política de la Transició, la corrupció, la crisi econòmica. Si això no és suficient per provocar el canvi, aleshores esdevindran un partit "normal". I això els matarà (o els convertirà en una nova Izquierda Unida, que ve a ser el mateix).
  • El País Valencià i les Balears no han abandonat encara el paradigma pepero. Compte, doncs, amb certs triomfalismes.
  • Galícia ja no és un subjecte polític. El BNG ha presentat de nou un equip potentíssim, i ni així. Es confirma el que ja va passar el 20D.
  • Al País Basc i a Catalunya el debat polític se centra principalment en el dilema entre canviar Espanya, o marxar. Però mentre Espanya no vulgui ser canviada, la primera opció és impossible. I, mentre vulguin seguir canviant Espanya, la segona també ho serà. Compte amb aquest bloqueig perquè, si s'enquista, les conseqüències polítiques poden ser imprevisibles.
A veure ara com queden els pactes i la governabilitat de l'estat, ja que això acabarà de conformar la situació política espanyola. Ho seguirem!

dimecres, 15 de juny de 2016

Ofeneu les religions, si us plau!


Encara no hem enterrat la polèmica pel "parenostre blasfem" que va llegir la poetessa Dolors Miquel a l'Ajuntament de Barcelona, que ja llegim que l'arquebisbe Cañizares ha organitzat a València diversos actes de desgreuge contra el que considera una greu profanació: un dibuix que representa la Verge dels Desemparats i la Mare de Déu de Montserrat (la geperudeta, i la moreneta) fent-se un petó. Exactament, llegeixo a NacióDigital que el prelat ha dit que la imatge “fereix profundament els sentiments dels catòlics valencians i de tots els homes i dones de bona voluntat” i que constitueix una “greu expressió d'intolerància i manca de respecte davant les creences religioses de milers de valencians”. Aquest dibuix forma part del cartell d'una manifestació convocada en defensa dels drets de les persones LGBT.

Mireu, Cañizares s'equivoca. I els signants del manifest contra la lectura del parenostre barceloní també. Perquè és ben bé el contrari. Intolerància és el que demanen ells: la censura, la repressió, el silenci. Perquè per a les religions, les ofenses són una benedicció.

Cal ofendre les religions. Cal ofendre les mares de déu, els sants, els profetes, els déus i els llibres sagrats. Perquè tot allò que és ofensible, no és transcendent. Tot allò violable, humiliable, profanable, és terrenal.

A Déu, a l'absolut, al Misteri, no se'l podrà mai ofendre. Com no es pot ofendre una posta de sol, no es pot ofendre el vent, no es pot ofendre l'univers, no es pot ofendre l'alegria, no es pot ofendre l'amor.


Els sacrilegis serveixen per a recordar que les religions no són un fi en sí mateix, sinó que tenen la raó de ser en allò al que remeten. I és gràcies a ells, gràcies als sacrilegis, que eviten caure en la idolatria i la superstició. Tot allò ofensible és secundari, instrumental, profà.

Endavant, doncs, les ofenses a les religions. Són sagradament higièniques.

(P.D. I queda el dubte de si un petó és realment una ofensa. Jo diria que més aviat és una cosa bonica, però vés a saber, potser estic equivocat.)

diumenge, 5 de juny de 2016

Glossa d'en Joan Botam a Terrassa

Divendres passat, l'associació Cristians per Terrassa va atorgar-li al Joan Botam la Medalla al Mèrit Ecumènic. Van demanar-me si podia preparar i llegir una glossa del premiat, i així ho vaig fer. Us la deixo aquí, per si us ve de gust llegir-la.


Benvolguts, benvolgudes,

    Moltes gràcies als organitzadors per oferir-me el privilegi de fer una de les glosses d'en Joan Botam, del pare Botam, de Salvador de les Borges. Com molts ja sabeu, ara fa uns anys em van proposar l'elaboració de la seva biografia. Això em va permetre passar una bona colla de matins amb ell a la seva cel·la del convent de Sarrià, una experiència que va representar un fascinant desvetllament a un món que desconeixia, sobretot per motius generacionals, i va fer néixer i créixer en mi l'admiració que avui li tinc. El resultat de tot plegat fou el llibre «Mirada de pau», editat el 2012 per Mediterrània, on, a banda d'aportar-hi les informacions de caire biogràfic necessàries, vaig intentar també contagiar el lector d'aquesta admiració pel pare Botam. I és que en ell hi trobem tres excepcionalitats difícilment repetibles: un home excepcional, d'una generació excepcional, en una època excepcional.

De cara a la glossa, més que presentar-vos una biografia ordenada cronològicament, aniré ressaltant diversos aspectes de la figura d'en Joan Botam, i si de cas a través d'ells us presentaré els trets biogràfics d'en Joan.

El primer aspecte, i probablement el més conegut, és el que fa referència al Joan Botam com a pioner, com a acompanyant, com a vetllador, del fil conductor «fe-pau-ecumenisme-diàleg interreligiós». A pilota passada, és molt senzill agafar aquest fil, i observar-hi tota la coherència i la relació lògica. Però, en l'època en què en Joan Botam pren la opció de fer-se caputxí, en plena postguerra nacionalcatòlica, aquesta perspectiva no era ni molt menys plantejable. I, en canvi, al cap d'uns anys, el 1955, aquest mateix Joan Botam accepta ser el consiliari d'un primer grup de Pax Christi, un grup de joves dedicats a lluitar per la pau des del cristianisme catòlic. I s'hi va implicar a fons, fins a esdevenir-ne un dels puntals. I el 1967 fou un dels fundadors de l'Institut Víctor Seix de Polemologia, que ha donat fruits com la Universitat Internacional de la Pau, o els premis Memorial Joan XXIII. El fil es podria haver aturat aquí, i el cert és que això no hagués estat cap demèrit: el pacifisme catòlic, per sí mateix, és una causa que encara avui és plena de sentit, sobretot en un món on encara la violència molt sovint busca refugi darrere de les religions. Però en Joan Botam torna a fer un salt, quan a través del pacifisme catòlic descobreix l'altre cristià. La persecució religiosa que pateixen els protestants catalans fa sublevar els pacifistes catòlics, i els fa implicar-se en l'ecumenisme com a forma de situar-se al costat de les víctimes. Primer des de Pax Christi mateix, després des del Grup Ecumènic de Barcelona i, des de la seva fundació el 1984, des del Centre Ecumènic de Catalunya, en Joan Botam no ha abandonat mai el treball i la lluita pel reconeixement i la convivència entre cristians. Fe, pau, ecumenisme. Però, de nou, en Joan Botam torna a fer un salt. Com ha de respondre el cristià davant l'altre «altre»? La societat plural demana noves respostes a noves preguntes i en Joan Botam torna a ser allà, disposat a arremangar-s'hi. És el temps de la Plataforma Intercultural Barcelona 1992, el Centre Abraham i, posteriorment, el Parlament de les Religions del Món 2004, el Centre Interreligiós de Barcelona i l'Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós. En totes aquestes iniciatives el Pare Botam sempre hi ha estat (i hi està!) a primera fila.

El segon aspecte de la figura d'en Joan Botam també és prou conegut, si bé no sempre és tan visible. És el del Joan Botam com a responsable, com a persona que ha hagut d'assumir importants responsabilitats en la vida, i hi ha sabut respondre sempre des de l'honestedat, el rigor i la valentia. En Joan ha estat responsable de la biblioteca provincial dels caputxins, ha estat director del col·legi de teologia dels caputxins, consiliari i animador de diversos grups, secretari de la RAP (la Reunió dels Abats i Provincials) i, per si fos poc, provincial dels caputxins. El pare Botam ha estat provincial diverses vegades. La primera, el 1963, amb tan sols trenta-sis anys. I, en aquesta primera temporada, fou reelegit dos cops. Això fa nou anys com a provincial, del 1963 fins el 1972. Exacte: són els anys del Concili. En Joan Botam no només fa de provincial, sinó que fa de provincial en l'època dels grans canvis estructurals de l'organització catòlica. I de les seves conseqüències ideològiques, socials i humanes. En Joan Botam ha de gestionar la reforma de les constitucions, amb les seves implicacions en el dia a dia. I en Joan Botam ha de gestionar el canvi del paper de la religió en la societat, i l'època de la gran secularització de frares. El pare Botam és el provincial dels darrers anys del franquisme, quan es troba amb fets com la Caputxinada, però també amb altres situacions difícils, com el compromís polític il·legal de determinats frares, com en Jordi Llimona. I sempre, sempre, en Joan Botam hi respon amb valentia, assumint els riscos, sense defugir-ne la responsabilitat. Anys més tard, el pare Botam torna a ser escollit provincial: des del 1987, fins el 1993. Són els temps del postconcili. De nou, temps difícils: tancament de cases, replegament de les presències a Llatinoamèrica... Joan Botam transforma la casa de Pompeia en un centre d'acollida espiritual al servei de la ciutat, i modernitza la relació amb els territoris d'ultramar, que deixen de ser «missions» per a ser «cooperació amb el tercer món», amb tot el que aquest canvi comporta en termes de respecte i de professionalitat.

I, si el primer aspecte era molt conegut, i el segon no tant, el tercer encara ho és menys. Però sense ell no s'entendrien els altres dos. És el Joan Botam intel·lectual. Cal dir que la vocació intel·lectual del Joan Botam va ser una mica tardana. Diguem que, de petit, tenia més vocació caçadora-recol·lectora que no pas intel·lectual (i alguns cirerers de les Borges podrien confirmar-ho). Però un dels encerts de l'escola dels caputxins de les Borges va ser fer-li despertar l'interès per la cultura. Joan Botam es va doctorar en teologia el 1955 a la Universitat Gregoriana, amb una tesi sobre Arnau de Vilanova. I cal esmentar aquí el pare Miquel Batllori, que no només li dirigí la tesi sinó que, com sempre repeteix el pare Botam, exercí sobre ell un gran mestratge humà i intel·lectual. I, si bé més tard va haver d'abandonar la carrera acadèmica per no poder-la compaginar amb les noves responsabilitats, el cert és que aquesta dimensió intel·lectual sempre ha estat present en la vida de Joan Botam: si d'una banda li ha servit per donar força i fonament a l'acció, també li ha permès poder construir discurs, bé sobre la pau, bé sobre l'ecumenisme i el diàleg interreligiós.

I bé, fins ara hem vist aspectes fan referència a accions concretes del Pare Botam. Per acabar, voldria ressaltar dos aspectes de caire més actitudinal, de manera de fer. Fins ara hem parlat del «què», i ara vull parlar del «com».

El primer, que no sabria massa com definir-lo, fa referència al seu incorformisme, al seu apassionament. En Joan Botam és d'aquelles persones al voltant de les quals sempre passen coses. I, si passen, no és per casualitat. En Joan Botam sempre va una passa per davant, i això és així perquè el que fa, s'ho creu. I s'hi compromet fins al final. Sigui la pau, l'ecumenisme, la defensa dels frares davant un governador civil o la reforma de les constitucions de l'orde. I, si mai no té feina, se la busca. A mi de petit em deien allò de «la feina la fan els cansats», i en Joan Botam n'és un gran exemple. Si volem transformar el món, si volem canviar les coses, ens cal ser una mica Joan Botam: comprometre'n-s'hi a fons, creure'ns-ho. 

I, el segon «com», fa referència al seu arrelament. En Joan Botam encara és avui el fill del Joan de la Rossa i la Cisca de Cal Tonyet. I, malgrat que els caputxins tenen uns horts i uns jardins preciosos, al Joan encara se li il·luminen els ulls quan parla de l'ombra dels plàtans del passeig del Terrall. O quan explica que estudiar alemany a Baviera li va servir per traduir les instruccions del primer tractor que es van comprar la seva germana i el seu marit, la Margarida i en Josep, i que se'l van fer portar d'Hongria. Arrelament a les Borges, a Arenys, a Sarrià. Arrelament a Catalunya quan va ser fora. Arrelament al dia a dia, a la feina ben feta, al deure. A la cultura pagesa, a l'estalvi, al treball dur, a l'estima de les persones. Una persona que aprecio molt (i que per cert és el darrer premiat del Memorial Joan XXIII otorgat ara farà un mes pel Joan), en Josep Maria Monferrer, sempre diu que tenim el cap on tenim els peus. Doncs bé, en Joan Botam té els peus sempre tocant a terra. Al passadís del convent, al refetor, a la capella. Als carrers de les Borges o als de Barcelona. Al terra de les esglésies, les mesquites i les sinagogues. Als despatxos dels polítics, i als viatges en cotxe per Europa.

Vistos tots aquests aspectes, sols em queda cloure aquesta glossa reafirmant la meva admiració pel Joan Botam, i celebrant de tot cor que una institució com «Cristians per Terrassa» vulgui premiar-lo amb la seva Medalla al Mèrit Ecumènic.

Moltes gràcies, i enhorabona!

Fotografia d'en Joan Gómez.

dimecres, 25 de maig de 2016

Tradicional i popular: algunes precisions


Quan parlo de cultura tradicional i popular, sovint m'adono que els meus interlocutors no m'entenen. I això és així, no perquè cap dels dos estigui equivocat o mancat d'informació, sinó perquè definim de manera diferent aquests termes, de manera que, amb les mateixes paraules, acabem parlant de coses diferents. Intentaré aquí esbossar breument com entenc jo això de "tradicional i popular", sens perjudici que altres visions sobre ells també siguin possibles.

Què vol dir "tradicional"?

Per a mi, tradicional vol dir senzillament "propi de les societats tradicionals". En sociologia clàssica, un dels àmbits d'estudi que va tenir més pes va ser l'abordatge del pas de les societats tradicionals a les societats modernes. Condicionats per l'època, i per un marcat eurocentrisme, aquells primers sociòlegs van anomenar "tradicionals" aquelles societats nascudes amb l'ensorrament de l'Imperi Romà, i que van entrar en crisi amb la modernització econòmica i ideològica de la Revolució Industrial. Són societats i, per tant, cultures, marcades per la centralitat del cristianisme, i per un model polític autoritari. Són societats precapitalistes, majoritàriament orals, amb predomini del sector primari. Tradicional, per tant, en aquest cas, no vol dir "per costum" o "per inèrcia", com podria semblar a primera vista. Tradició ve del llatí traditione, que vol dir transmissió. Per als sociòlegs del segle XIX les societats tradicionals eren força estàtiques (cosa que després s'ha conclòs que no era del tot cert), i per això les van anomenar "tradicionals", ja que entenien que la tradició-transmissió era l'element principal de la continuïtat social (i no pas la creativitat i la innovació). Allò que anomenem "tradicions" serien senzillament aquells elements culturals propis de les societats tradicionals.

Quan es produeix aquest pas d'una societat a l'altra?

És un canvi gradual, difús, i molt desigual. Barcelona es modernitza molt aviat, mentre que algunes poblacions del Pirineu no ho van fer fins fa poques dècades. I, a més, entre que comença el procés de modernització i que es culmina, pot passar molt de temps. És llavors quan trobem societats en transició. Per posar un exemple: els acordionistes del Pirineu són músics de transició entre la música tradicional (funció del músic, tipus d'activitat, etc.) i la música moderna (instrument). Fins i tot, observant el repertori, s'hi veu clarament la barreja.

I què vol dir "popular"?

Les societats tradicionals eren societats profundament duals: d'una banda, hi havia les classes o estaments privilegiats, que representaven una minoria, i per l'altra hi havia les classes i estaments perjudicats, oprimits, explotats, subalterns (segons el llenguatge que es prefereixi), que representaven la majoria de la població. Quan parlem de cultura popular, parlem senzillament de la cultura pròpia d'aquestes classes, les classes populars. A vegades podia ser la mateixa que la dels privilegiats, i a vegades no.

Per tant, la cultura popular i tradicional...?

Efectivament: és la cultura pròpia de les classes populars de les societats tradicionals.

Avui, hi ha cultura tradicional?

Sí i no. No, perquè som una societat moderna. Per aquest motiu, tota la cultura que fem és cultura moderna. Ara bé, hi ha elements propis de la cultura tradicional que han sobreviscut fins a nosaltres: és normal, ja que la frontera entre la societat tradicional i la societat moderna és gradual i difusa, i depèn molt de cada context. I la cultura moderna es construeix sobre un substrat de cultura tradicional. Igual que el català prové del llatí (la cultura tradicional es construeix sobre la cultura clàssica), les nostres festes majors actuals provenen de les festes majors tradicionals, per posar un exemple.


Les tradicions, evolucionen?

Actualment, no. En una societat tradicional, és evident que la cultura (les tradicions) evolucionen, canvien: la música medieval i la del Renaixement no són iguals, per exemple. Ara bé, en la nostra societat, les tradicions no evolucionen, perquè ja no som tradicionals. Si, de cas, es modernitzen. A costa de deixar de ser tradicionals, evidentment.

Aleshores, quan avui diem que fem "cultura popular i tradicional", què fem?

Bàsicament, fem dues coses. D'una banda, fem cultura moderna basada en elements propis de la cultura tradicional. És el cas dels elements culturals que han perviscut fins avui, i que s'han anat adaptant (la Patum de Berga, els refranys, la cuina...). També entrarien aquí fórmules de creació artística que prenen referents de la tradició popular (Comediants, Fira de Manresa, etc.). D'una altra banda, fem reconstrucció històrica. És el cas de les recuperacions de tradicions, com diversos balls tradicionals, o artesanies (ceràmica, tèxtil, etc.).

Si tot és tan senzill, on és el problema?

Segons la meva opinió, el problema apareix quan barregem aquestes dues opcions. Si una persona vol impulsar un determinat element de cultura popular amb criteris de reconstrucció històrica, i un altre el vol impulsar amb criteris modernitzadors, és evident que no s'entendran. Més i encara si fan trampes amb el llenguatge: si el "modernitzador" afirma que el "recreador" està fossilitzant l'element cultural, i el "recreador" afirma que el "modernitzador" l'està destruint, el conflicte està servit. El que cal, penso, és reconèixer que són dues opcions respectables, i que cal treballar perquè puguin coexistir. Sobretot, és important verbalitzar quina és la nostra opció, mostrar-la, per tal d'evitar malentesos. I és molt important evitar caure en l'autoengany: intentar trobar un punt mig no és cap solució, ja que els plantejaments són absolutament divergents. I, insisteixo, és molt important ser conscients del paper i l'opció que un mateix ha pres, i actuar amb conseqüència.

Això evitaria el conflicte?

No, el conflicte sempre hi serà. Ara bé, si tenim clar què estem fent, serà més fàcil gestionar-ho. Però, per exemple, de Patum, o de Diada de Sant Fèlix, només en tenim una. I ens haurem de posar d'acord en si volem que sigui una festa modernitzada, o una festa amb criteris històrics. O, si en un restaurant de cuina catalana oferim un xató o unes faves, el client hauria de tenir clar quin és el criteri que farem servir. I, si un cantant afirma que fa interpretació de cançons tradicionals, valdria la pena que el públic conegués la seva opció: la reconstrucció històrica, o la modernització. Perquè les dues coses alhora no poden ser: només serviria per tenir tothom descontent.

És una opinió ben poc essencialista!

Totalment. Alguns nacionalismes han volgut construir les identitats nacionals en base a la cultura tradicional i popular. I això sí que l'ha devastada! Aquells que es pensen que l'essència de la pàtria és la cultura tradicional, és normal que no vulguin admetre que avui, de tradicions, stricto sensu, ja no en tenim. Que el que tenim és un patrimoni històric, i que està a la nostra disposició per tal de construir aquella cultura moderna que vulguem.

Alguna conclusió final?

Sí: deixem de dir que "les tradicions evolucionen". És fals, és absurd, i només serveix per a generar conflictes gratuïts.

Imatges: dos càntirs absolutament moderns. En el primer cas, un càntir que recrea els càntirs tradicionals amb criteris històrics. En el segon cas, un càntir (bé, de fet en són dos) que, a partir dels models tradicionals, en fa una revisió modernitzada.