dimecres, 23 de gener de 2019

Marx vist per Peter Singer


A primer curs de la llicenciatura de sociologia ens van insistir molt en l'existència de quatre "pares" de la teoria sociològica clàssica: Marx, Freud, Durkheim i Weber. Va caldre esperar fins a quart de carrera per poder desmentir aquesta afirmació (com si Simmel, Veblen, Tönnies i tants d'altres no fossin tan o més importants!) però, el més greu encara, vint anys més tard encara arrossego algunes cicatrius d'aquell parcial i inexplicable abordatge. Resulta que els professors i professores van donar per fet que desconeixíem qui eren Weber i Durkheim, i van facilitar-nos l'acostament i la descoberta d'aquests dos autors, mentre que van sobreentendre que coneixíem bé Marx i Freud (potser, més "famosos"?) i ens van oferir un abordatge molt avançat i especialitzat d'ells dos. Resultat? Doncs que els dos primers són autors que reconec i admiro, mentre que dels dos segons, no només no en tinc la més remota idea de les seves aportacions, més enllà de quatre tòpics, sinó que fins i tot n'arrossego certa aversió i desinterès. Un èxit. De manera que no se m'hagués acudit perdre el temps llegint aquest llibre sobre Marx, si no fos perquè me'n va sorprendre l'autor, Peter Singer. Singer és un filòsof de l'ètica, i el que li ha donat certa visibilitat pública és la seva aportació als drets dels animals, sobretot a partir de la seva obra "Animal liberation" (1975). Què fa un expert sobre els drets dels animals escrivint una introducció al pensament de Marx? Per aquest motiu vaig assaltar el llibre.

Tot i que es tracta d'un llibre recent (2018), el cert és que és una reedició actualitzada del llibret que publicà Singer el 1980, dins una col·lecció de la Universitat d'Oxford dedicada a oferir al públic general petites obres introductòries de temàtiques diverses (a l'estil dels "Que sais-je?" de les Presses Universitaires de France). Segons l'editor, l'interès de l'obra és que Singer se centra en l'aspecte de la llibertat individual segons Marx: tindria lògica, en aquest sentit, que l'autor en sigui un expert en ètica. I, de fet, el tema de la llibertat surt constantment en tota l'obra, ja que Singer posa molt d'èmfasi en el determinisme historicista de Marx: si el coneixement i la voluntat individual ve determinada per les relacions de producció i, aquestes, per les forces de producció disponibles, fins a quin punt els humans som responsables de les nostres pròpies decisions? Ara bé, trobo que aquesta és una lectura superficial del llibret (potser contaminada pels prejudicis sobre la biografia acadèmica de Singer). Perquè, de fet, Singer posa molt d'èmfasi en aquest aspecte, però també en la importància de la relació entre economia i filosofia, o en la relació entre política i filosofia.

En canvi, he trobat molt més central, transversal i creativa la mirada contextualitzadora de Singer. Singer comença el llibret situant-nos Marx, qui segons ell se sustenta sobre dues potes: d'una banda, la sociologia alemanya de la seva època (amb el gran protagonisme de Hegel). I, de l'altra, l'incipient moviment obrer, representat en el llibre per la Primera Internacional. Singer contínuament reflexiona sobre la importància d'aquests dos factors en la novetat del pensament de Marx i, de fet, després d'un capítol absolutament despietat amb l'obra del pensador alemany (on, bàsicament, es carrega totes les seves aportacions), reivindica, no les aportacions concretes de Marx, sinó la seva voluntat, la seva manera d'entendre el sentit de la filosofia. I és que aquí, trobo, hi rau l'objectiu de Singer: reivindicar la filosofia, si es pot dir, de combat. Singer qüestiona totes i cada una de les previsions de Marx, però n'aplaudeix la voluntat que hi ha darrere. Per a Singer, Marx no és en cap cas un "científic" (com ell mateix pretenia), sinó un activista. Un activista que ataca la filosofia de Hegel pel seu idealisme allunyat de la realitat, que ataca la filosofia de Feuerbach per poc materialista, però que també ataca l'economia de Pareto per parcial, per no abordar la realitat en el seu conjunt. Marx fa filosofia mirant de cara les masses de treballadors pobres que ha comportat la industrialització. La filosofia de Marx és una filosofia de denúncia, que té per voluntat transformar la realitat, des d'una mirada crítica, que interroga la complexitat de les relacions humanes (i la relació entre individu i societat). Singer defensa aquesta manera de fer filosofia, compromesa amb uns ideals. I això, més que res, és el gran llegat de Marx: més enllà del seu materialisme historicista, i de la seva visió de l'economia, el que cal és seguir pensant, com Marx, el món per transformar-lo.

Singer no ha aconseguit que em reconciliï amb Marx, però si més no me l'ha fet una mica més proper i amable. Que no és poc!

Marx. Una breve introducción
Peter Singer
Antoni Bosch Editor, 2018 

dissabte, 19 de gener de 2019

Sociologia candeliana



(Ressenya publicada el 15 de maig del 2014, en un blog anterior ja tancat)

Aquests dies, tren amunt i tren avall, estic gaudint de la lectura d'un recull d'articles de Paco Candel, aplegat i editat com a llibre el 1972 sota el títol de “Apuntes para una sociología del barrio”. Fins ara, coneixia Candel només de passada, per alguns textos esparsos, però mai no m'hi havia acabat de submergir del tot. En aquest sentit, Candel se'm figurava en el millor dels casos com un periodista de la immigració dels anys seixanta i setanta. La lectura dels seus articles, en canvi, m'està fent veure un Candel més profund, més humà, més complex del que pensava en un primer moment.

La tria d'aquest llibre, haig d'admetre-ho, no va provenir de cap recomanació per part d'algun lector anterior a mi, ni de cap referència llegida en cap banda: ras i curt, va ser el títol, descobert per pura casualitat, el que em va encuriosir per aquesta obra i, de retruc, per aquest autor. Una sociologia del barri? I, haig de dir, que el títol és ben fidel al contingut del llibre. Tant pel que fa a “barri”, com pel que fa a “sociologia”. I això darrer és el que m'ha sorprès més.

Que Candel coneixia bé els barris (entenent “barris” a l'antiga, és a dir: que els “barris” sempre són els dels “altres”, mentre que el centre de la ciutat sempre serà el “centre” o, encara pitjor, la “ciutat”) és una cosa que ja donava per descomptat. Tafanejant la Viquipèdia de seguida vaig veure que ja de ben jovenet va anar a parar a un polígon de barraques de Can Tunis, procedent de la seva vila nadiua de Cases Altes, al Racó d'Ademús. No era, doncs, un noi de l'Eixample, i ni molt menys de Sant Gervasi. Així, que conegués bé la vida de les barraques de Barcelona, les penúries de la immigració, l'assetjament franquista al moviment obrer o la lluita del moviment veïnal no havien de ser cap sorpresa. Sí que ho fou, en canvi (i per pura ignorància meva) el descobriment d'una veritable mirada sociològica, una mirada molt determinant, sobretot, en els seus textos més dedicats als aspectes de la vida quotidiana.

Candel, en les seves cròniques, sap jugar molt bé a preguntar-se per les relacions que es produeixen entre la dimensió social i la dimensió personal. Analitza amb gran finor les situacions socials que presenta i s'interroga per les raons no evidents a simple vista, però amb elles no enllesteix ja la seva fotografia, sinó que es dirigeix llavors vers l'individu, la persona (sovint amb nom i cognoms!) i intenta entendre com aquesta persona fa seva aquesta realitat social. I això, mantenint un humanisme profund, d'una forta reivindicació de la dignitat humana. Potser per aquest motiu les seves paraules esdevingueren, i són encara avui, un missatge plenament revolucionari, ja que és capaç de denunciar, no ja la brutícia d'un barri, sinó la frustració humana que comporta que els propis veïns hagin deixat de lluitar contra aquesta brutícia, o bé que és capaç, també, de reivindicar la dignitat dels ciutadans de les barraques, a través de les anècdotes (per dir-ho d'alguna manera) sobre com s'ho feien els veïns per arribar a la feina amb la roba i les sabates netes, els dies que per la pluja els barris de barraques acabaven negats i enfangats.

Aquesta necessitat, ja no explicativa, sinó sobretot comprensiva, i aquesta força política que representava aquest esforç comprensiu, són un magnífic exemple de com és possible fer una sociologia honesta i alhora compromesa. Candel no era sociòleg, no era científic, però sense cap mena de dubte es valia de la sociologia, si voleu una sociologia d'estar per casa, molt millor de com ho fan molts sociòlegs dels de carnet, que sols saben insistir en els mateixos tòpics superficials de sempre. Davant de tot això, només puc dir que em sap greu no haver descobert abans l'obra de Francesc Candel, no haver descobert abans la sociologia candeliana.

dilluns, 7 de gener de 2019

La defensa dels judicis polítics


Sí, el subtítol del llibre és "La defensa EN judicis polítics", i no pas "La defensa DELS judicis polítics". Però és que la lectura de l'obra deixa poc espai al dubte. Benet Salellas ens explica què és un judici polítics, ens mostra diversos casos de judicis polítics (amb diversos contextos, diverses estratègies, i diversos resultats) i, finalment, extreu una sèrie de conclusions sobre com aquests han de ser abordats. Però la tesi de fons és que determinats judicis cal que siguin abordats com a judicis polítics. Perquè no fer-ho implica una doble pena vers l'acusat: la judicial, i la moral.

Un judici polític és aquell en que allò que està en debat és la legitimitat del procés. Un judici on l'acusació té per objectiu legitimar la llei, mentre que la defensa el que vol és qüestionar-la. Mentre que el debat innocència/culpabilitat del reu pren un paper secundari. En un judici polític, el jutge es veu obligat a jutjar-se a si mateix, dins i fora de la sala: ell jutja, però també se sap jutjat al carrer, i als despatxos. Un judici polític fa esclatar en bocinets el "contracte social" rousseaunià, el "pacte constitucional", el consens de ciutadania. Un judici polític és portar fins a les darreres conseqüències les contradiccions d'un marc polític-jurídic, amb l'objectiu de transformar-lo.

En un judici polític, el debat és el propi judici polític: si es considera que el judici finalment no és polític, haurà vençut el poder preexistent. Si el judici esdevé, en canvi, veritable judici polític, s'entra en una nova fase, en major o menor grau, constituent.

Avui, Catalunya viu un d'aquests moments d'incertesa: els judicis als presos independentistes, esdevindran o no judicis polítics? Qui podrà finalment imposar el relat, la visió, el marc conceptual? El temps i, sobretot, el poder de l'estat i de la mobilització ciutadana, faran inclinar la balança. Aquest llibre, en tot cas, ens ajudarà a interpretar coses que ben aviat veurem de prop.


Jo acuso. La defensa en judicis polítics.
Benet Salellas.
Pagès Editors, 2018.

divendres, 4 de gener de 2019

Dotze anys de Xina en un llibre


Sergi Vicente, dotze anys corresponsal de TV3 a la Xina. Sergi Vicente, amic de xinesos, casat amb una xinesa. Sergi Vicente, testimoni de la gran transformació industrial i urbana de la Xina recent. Sergi Vicente, periodista de vocació, malgrat que al poder xinès això li pugui incomodar. Sergi Vicente, català a la Xina, amb el xoc cultural que això implica.

Parlem sovint de la complexitat de la Xina: un país-continent humanament inabastable, incomprensible, imprevisible. Mil quatre-cents milions de xinesos, deu milions de quilòmetres quadrats, dotze bilions de dòlars de PIB, diverses religions, llengües, climes, geografies. Vicente ja ho deixa clar al principi: "res del que llegireu a partir d'ara [al llibre] no canviarà aquesta percepció borrosa".

Però Sergi Vicente aborda aquesta complexitat social a través d'una estratègia molt intel·ligent: ho fa acarant-la a la seva complexitat personal. El llibre és un recull de records, anècdotes, reflexions, memòries, on a voltes hi parla el Sergi Vicente periodista, a voltes el Sergi Vicente corresposal, a voltes el Sergi Vicente català de Nou Barris, a voltes el Sergi Vicente políglota, a voltes el Sergi Vicente "jove-acabat-de-sortir-de-la-universitat", a voltes el Sergi Vicente company de feina, a voltes el Sergi Vicente marit, o el Sergi Vicente pare.

I aquesta complexitat de mirades amb què ens presenta la complexitat de realitats xineses, en qualitat, quantitat, temps i distància, potser sí que no ens fa menys borrosa la imatge que tenim de la Xina, però sí que ens la fa més propera, més humana. També cal agrair el redactat àgil i clar, que sense caure en l'estil novel·lesc, ens ajuda a submergir-nos en la dimensió més emocional i, per tant, menys superficial, de la vida quotidiana de la Xina que ens presenta.

Xina Fast Forward és això: un passeig ràpid per a dotze anys de vida d'un jove corresponsal català al cor d'una potència mundial en ple creixement, amb les tensions, contradiccions i esperances que això comporta. Un llibre ideal per a tots aquells i totes aquelles que segueixen pensant que, per més que alguns intentin amagar-ho, el món segueix essent rodó, sense centres ni cúpules.

Addenda: quan ens vam mudar a la casa on som ara, les primeres (les primeres!) paraules de salutació de la nostra veïna xinesa van anar dirigides a saber quant pagàvem de lloguer. Ara em sento menys ofès.


Xina Fast Forward
Sergi Vicente
Ara Llibres, 2018

dimarts, 1 de gener de 2019

La profunditat humana de l'activista Sebastià Salellas


Tinc un vague record de Sebastià Salellas: la imatge d'un home darrere una barba blanca, entrevistat per la carxofa de TV3 a la porta d'un tribunal. Ha estat el temps, i el fet que els seus dos fills esdevinguessin figures de referència en els seus àmbits, el que em va fer despertar certa curiositat per algú que, fins llavors, no era res més que un advocat de casos mediàtics. Gran error. Ja em va sorprendre que, en la presentació que corria per les xarxes d'aquest llibre, es parlés del perfil "polièdric" de Salellas: advocat, sí, però sobretot activista, i home de cultura. Activista de múltiples causes; savi de múltiples inquietuds.

Aquest llibre, precisament, s'estructura pensant en fer evident aquest Salellas que hi havia més enllà del Salellas de davant la carxofa de TV3. Se'ns insisteix molt en un Salellas lector, responsable d'una vasta biblioteca de temàtica social. Un home que buscava la profunditat en la seva actuació, tant si era la defensa en un judici, com l'articulisme de trinxera en la premsa gironina. Una profunditat que li permetia allunyar-se del cas concret, i aportar context, reflexió, visió.

El recull d'articles que aplega l'obra és devastador: escrits principalment els anys vuitanta i noranta, són d'una actualitat sorprenentment rabiosa. Però és que la clau ja l'he dita: són articles intencionadament transcendents. Si relata la caiguda del mur el 1989, no es queda amb les imatges dels joves alemanys armats de pic i mall, sinó que es pregunta sobre la possibilitat per al capitalisme de poder gestionar la victòria. Si parla de la Convergència de Pujol, no se centra en la gestió política del dia a dia, sinó en la viabilitat i la pervivència en el temps del model de país que aquest està construint. Si parla dels fets d'Alcàsser, no es pregunta per la pena que cal imposar als acusats, sinó per la capacitat del dret penal de vetllar per la cohesió social.

Si els articles estan intel·ligentment endreçats per temàtica, cal felicitar l'editor, en Lluc Salellas, per l'encertada tria dels prologuistes de cada un d'aquests blocs: Marina Garcés presenta el polític-filòsof; Mònica Tarradellas i Benet Salellas, el Salellas jurista; Anna Gabriel, el Salellas internacionalista; César Rendueles, el Salellas observador del conflicte Catalunya-Espanya; Joaquim Nadal, el Salellas socialista (en el sentit més ampli i alhora més estricte del terme); i Guillem Terribas, el Salellas més humà, més íntim.

Deixeu-me acabar afusellant un fragment del pròleg: "Salellas escrivia en clau humanista i atemporal, a partir dels valors, i això es percep quan es llegeix el que va escriure. (...) Els articles van a l'arrel dels conflictes, i trenquen silencis." Contra la cultura de la immediatesa, del "breaking news" i de l'opinió "fast food", el llibre de Salellas és un bàlsam de serenitat i de veritable llibertat, per a mirar el món d'avui (i, potser, també el de demà).


Sebastià Salellas: advocat i activista. L'esquerra que va sobreviure a la Transició.
Edició a cura de Lluc Salellas
Angle Editorial, 2018

diumenge, 23 de desembre de 2018

Quan no hi ha estat que dicti lleis: dret i anarquisme


 "Sólo el necio confunde valor y precio", diu la dita popular. Però, que passa amb la llei i el dret? Són el mateix? Són diferents, i independents? Tenen alguna relació? Benjamín Rivaya, degà de la facultat de dret de la Universitat d'Oviedo, i professor de filosofia del dret, proposa un abordatge creatiu i disruptiu a aquest debat: i si ho mirem a través dels ulls dels anarquistes?

La llei, allò que en general definim com a llei, emana del poder legislatiu, un dels tres braços de l'estat modern nascut de la Il·lustració. També perviuen avui altres fonts del dret, com el costum o la pròpia pràctica processal, però perquè la pròpia llei les reconeix com a tals. Però, què passa quan aquest poder legislatiu, directament, no existeix? Hi ha llei? Hi ha dret? Hi ha norma?

Rivaya estudia l'obra dels grans pensadors anarquistes, clàssics i contemporanis, i intenta extreure'n i interpretar com abordaven el paper del dret, de la llei i de la justícia, en una societat anarquista. D'entrada, la crítica demolidora que fan del dret estatal, davant del qual hi ha consens en que es tracta de normes d'opressió, que tenen com a únic objectiu mantenir l'ordre establert (si bé alguns apunten i reconeixen l'existència de dret just dins el marc legal, sobretot de caràcter civil i d'origen consuetudinari). Seguidament analitza els grans autors (ja alerta que aquest és un tema espinós, que molts d'ells, o bé passen de puntetes, o bé refusen sense entrar-hi), i finalment proposa diverses conclusions.

El detall més interessant del llibre, penso jo, és que proposa un abordatge diferent al dret, però també a l'anarquisme: són dues portes del darrere que es troben cara a cara. I, molt important, recorda que l'anarquisme no és un fi en si mateix (com tampoc no ho és el dret), sinó que és una eina al servei d'un bé major: la justícia. I aquesta justícia final, aquest humanisme, és la principal font de dret en la construcció de la via anarquista de transformació social. La utopia anarquista té dret, té llei, però perquè té justícia. I aquest dret emana de tots i cada un dels individus lliures i iguals. Un dret alhora natural i humà. Un dret, una llei, diferent de la qua avui coneixement i que, potser per això, ens costa de poder identificar en aquest altre model de societat.


Filosofía anarquista del Derecho. Un estudio de la idea.
Benjamín Rivaya
Tirant lo Blanch, 2018.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Octubre

A Parets, l'octubre començà molt d'hora. Eren les cinc del matí, quan sonà el despertador, i ens llevàrem. Seguíem la crida de les entitats en defensa del referèndum, que convocaren a tothom que pogués ser-hi a anar a protegir de bon matí els col·legis electorals de tots aquells que volien que no es fes: les policies de l'estat, i possibles incontrolats d'extrema dreta. Nosaltres arribàrem al nostre col·legi electoral, l'escola Pompeu Fabra del barri de l'Eixample, entre dos i tres quarts de sis. Com que som nouvinguts al poble, no hi coneixíem a ningú. Però a l'arribar-hi ja hi trobàrem gent: una tenda de campanya on algunes persones hi havien passat la nit, i una vintena de voluntaris aplegats davant la porta principal de l'edifici. Vam arribar, i ens vam quedar palplantats a la vorera. No feia gaire fresca, però havia plogut, i hi havia amenaça de més pluja. A l'altra banda del carrer, les cases tenien les persianes baixades, però era evident que els veïns deurien haver tingut mala nit: en el profund silenci de les nits de l'Eixample, les converses dels voluntaris, malgrat contenir la veu, creaven una remor contínua que feia evident l'excepcionalitat d'aquella jornada. A mesura que el temps passava, més persones s'anaven aplegant davant de l'escola. Nosaltres fèiem com tothom: conversar, mirar el mòbil, escoltar la ràdio. Per les xarxes socials corrien moltes imatges d'escoles custodiades per veïns i veïnes, en un clima de festa continguda. Teníem l'experiència del 9N del 2014, quan la consulta no vinculant recolzada per la Generalitat va esdevenir una feliç mobilització lúdica. Sí, és cert que, durant la setmana, deu mil policies espanyols s'havien desplaçat a Catalunya per tal d'impedir el referèndum. De fet, per això érem aquí: per impedir que la policia precintés les escoles, i n'impedís l'accés. La consigna era clara: resistència pacífica, cants i, sobretot, molts somriures. Com deia l'Estellés, "res no podran contra un pobre unit, alegre i combatiu". No en recordo l'hora exacta, però quan portàvem entre hora i hora i mitja allà drets, els voluntaris més propers a la porta es posaren a aplaudir: havia arribat la persona amb les claus. S'obrí la reixa de l'escola, i els responsables de l'organització hi entraren. Aquí barrejo una mica els fets, ja que no recordo amb quin ordre es van produir. I és que en aquella estona arribaren també els Mossos d'Esquadra. Eren una patrulla. Vam aplegar-nos tots davant la porta, tot fent evident que no els deixaríem acostar-s'hi. Un d'ells ens demanar pel responsable, i aquest va sortir a rebre'ls. Les ordres eren clares: calia tancar l'escola, el referèndum no es podia fer. El responsable va dir que no marxaríem, que ens haurien de fer fora per la força. Arribat aquell moment, l'agent va dir en veu alta: com que és evident que no podem executar el mandat judicial sense posar en perill la integritat física de les persones, ens retirem, però aixequem acta d'aquest fet. I somrigué. La tensió desaparegué, i tornàrem a somriure. Els mossos aixecaren acta, i ens digueren que durant tot el dia una patrulla es quedaria per la zona, per controlar que no hi hagués cap problema. I marxaren entre aplaudiments, i crits de "els Mossos són la nostra policia". I, també durant aquesta estona, arribaren urnes i paperetes. Des de primera hora que les esperàvem. De fet, cada cop que una furgoneta s'acostava al col·legi, se sentia una remor: seran les urnes? Sorprenentment, les urnes arribaren a peu. Segurament, el vehicle que les portava havia estacionat, per discreció, una mica més enllà de l'escola. Quan arribaren, esclatàrem en aplaudiments. El secret més ben guardat del referèndum. Sí, confiàvem que arribarien a temps. Però, i si no? Les urnes entraren a l'escola travessant un passadís de somriures emocionats.

L'escola Pompeu Fabra ocupa una illa de cases, just davant del Parc de la Salut. És un edifici relativament modern, de ciment armat, pintat de blanc i amb elements de colors. El recordo de sempre, de quan veníem a dinar amb els avis al restaurant que hi ha a l'altra banda del parc. Al costat de l'escola hi ha la pista esportiva, i poc més enllà la piscina, la biblioteca, i el centre cívic. Per la banda del darrere comencen ja els camps, de manera que és una escola molt lluminosa, ja que té com a horitzó les ondulacions de Gallecs i, al fons, els cingles de Bertí i la Mola. L'accés a l'escola és una suau rampa, al costat de la qual uns graons ens feren de seient. Cada cop venia més gent, sobretot a partir de les primeres llums de l'alba (els núvols no ens deixaren poder gaudir d'una sortida de sol com cal). Més voluntaris a l'entrada, més vianants que sortien de passeig matinal, més circulació de cotxes, i més ciclistes que començaven la jornada esportiva. A les vuit, puntuals, es féu la crida de membres de les meses. Ens va semblar entendre que no s'hi havia presentat cap (l'estat va intervenir la correspondència electoral) de manera que el responsable del col·legi deuria triar-los a dit. No ho sabem, perquè en aquell moment érem a la vorera, i no podíem seguir les converses del grup de davant de la porta. A través del mòbil anàvem veient com en la resta de col·legis la situació era més o menys la mateixa. De mica en mica, el grup s'anà convertint en una cua per a votar. Nosaltres ens vam quedar fora. Havíem decidit passar tot el dia allà, i potser algú tenia més pressa. A les nou, puntual, i entre aplaudiments, obrí el col·legi. Ens informaren oficialment del que ja deia el boca-orella des de feia mitja hora: la Generalitat havia creat un cens universal: qualsevol votant podria votar en qualsevol col·legi. No calia patir, per tant, per si un col·legi no podia obrir, o era obligat a tancar. Bé! Els primers votants sortiren també entre aplaudiments. De cop, però, la cua s'aturà. Portaven més de vint minuts o mitja hora, i res no es movia. Alguna cosa passava. Per Twitter es comentava que l'estat espanyol havia fet saltar el sistema informàtic de validació de vot. Efectivament: el responsable del col·legi electoral sortí a fora, i informà els votants que el sistema havia saltat, i que s'havia decidit iniciar el procediment manual. Això implicava més temps, i que només podrien votar els que tenien assignat aquest col·legi com a punt de votació. A la vorera, seguíem esperant. Les notícies de Twitter, però, ja no eren tan afalagadores. Començaven a circular imatges i vídeos de càrregues policials, sobretot a les grans ciutats: Barcelona, Lleida... No s'entenia. Més tard (disculpeu-me, ahir vaig perdre la noció del temps!) va tornar a sortir el responsable: es podria reprendre la validació electrònica, el sistema s'havia reestablert. Bé! Però seguien arribant imatges impactants pel mòbil. Al cap de poc, tornà a sortir el responsable: pregà a tothom que posés el mòbil en mode avió: s'havia interromput l'accés a internet de l'escola, les votacions es feien a través del wifi dels telèfons mòbils dels voluntaris (i calia garantir que tot l'ample de banda disponible fos per a les meses electorals). En aquell moment, la cua per votar arribava ja a l'altra punta de l'illa de cases. Realment, feia goig! Avis, joves, nens, embarassades... Vam decidir, llavors, posar-nos a la cua. Al cap de mitja hora deuríem votar.

Al sortir de votar, vam anar a parlar amb l'apoderat d'Òmnium. Portàvem des de quarts de sis allà, i volíem passar un moment per casa. En aquell moment hi havia molta gent a l'escola, podia ser un bon moment. Vam quedar que dues hores més tard, a la una, tornaríem a ser allà, i ja dinats. Va ser llavors el moment més dur del matí. Vam encendre el televisor, i vam veure les imatges esfereïdores de brutalitat policial a tot el país. Ens vam entristir molt, i aquella tristesa l'arrossegaríem tot el dia. Violència gratuïta contra persones pacífiques. Vexacions. Tortures. No respectaven res: ni infants, ni gent gran, ni treballadors públics. Entraven a cops de mall a escoles. Rebentaven armaris. Vam veure persones llançades per terra defensant urnes. Potser era la son, potser era la il·lusió viscuda fins llavors. Però vam quedar en xoc. Mon cosí va fer un vídeo en directe a través de Facebook Live de la càrrega policial als escolapis de Sant Antoni. Ens va tallar la respiració. Vam carregar les bateries dels mòbils, vam fer un dinar fred, i a la una sortíem de nou cap a l'escola.

En aquell moment, vaig començar a activar el meu compte de Twitter en esperanto. Calia que el món ho veiés. Vaig anar traduint i compartint vídeos i imatges. I els balanços de víctimes. I, com més ho feia, més m'entristia. La taca d'odi s'anava escampant per tot el país. I, amb ella, la por: vindran a per nosaltres? Vaig començar a rebre missatges de suport d'arreu del món: Holanda, Rússia, França, Brasil... Compartiu-ho, els demanava, compartiu-ho! Les cares de la resta de voluntaris havien canviat, també. Si de bon matí eren de joia, d'il·lusió, ara eren de ràbia, de tristesa, d'impotència. Molts necessitaven expressar-ho en alt, com catàrquicament: Los están arrollando a todos! Pegan a ancianos! Están locos! La preocupació també es feia evident en el rostre dels organitzadors. A l'hora de dinar, seríem només uns vint voluntaris a la porta de l'escola. En aquell moment, haurien pogut fer amb nosaltres el que haguessin volgut. De cop, la primera alarma: la Guàrdia Civil és al centre de Parets. Com? Nervis. Els avis i els nens van marxar cap al parc. Al cap de poc, nova informació: no és Guàrdia Civil, són mossos. A l'escola Lluís Piquer hi havia dues furgonetes dels antiavalots dels Mossos, amb tots els agents amb el casc posat. Què passa? Què volen? Sembla que ser que aconseguiren frenar-los, igual que s'havia fet pel matí. No vénen cap aquí. Respirem. Seguim. Però estàvem cansats. I el Twitter treu fum. Imatges, vídeos, declaracions de polítics. Les actualitzacions de víctimes es feien ja de cent en cent. No enteníem res. Arriben notícies: la Guàrdia Civil és al Maresme, entra als pobles petits i ho destrossa tot. A Osona hi teníem els nacionals, repartint a tort i a dret. I, nosaltres, al mig. Tot i que no ens hem saludat, els voluntaris ja ens comencem a conèixer les cares. Una noia, al meu costat, estudia un manual universitari d'Educació Ambiental. Llibres, cultura, somnis. A l'altra banda, sang, ferits, hospitalitzats. Cops de porra, puntades de peu, càrregues contra gent pacífica, amb les mans a l'aire. I odi, molt d'odi. Si vénen -es deia-, resistència pacífica, resistència pacífica. Sí, però ens pegaran igual -responia algú.

Començava a fer fresca. Mentre érem a casa havia plogut, i la humitat encara era allà. I el cansament, i la tristesa, i la por, no hi ajudaven. Tot el dia a l'aire lliure, davant de l'escola, plantats. Ja no hi havia cua per votar, però tornava a haver-hi molts voluntaris, que havien tornat després de dinar. Anàvem passant els minuts com podíem. Escoltar la ràdio, mirar el Twitter, ens entristia més. Però no podíem fer res més. Amb els amics escampats per Catalunya ens enviàvem informació. Com esteu a Avinyonet? I a Sant Andreu? Podeu votar bé al Palau Robert? Com està Sabadell? Mons pares eren al seu col·legi, a Nou Barris, fent com nosaltres. Allà la cua encara era molt llarga. Apareixeren dos bombers, un d'ells uniformat. Els aplaudírem. Al sortir, es quedaren de voluntaris. De cop, nervis. Ve la Guàrdia Civil, ve la Guàrdia Civil! Ens vam aplegar tots davant de l'escola. Els dos mossos, que eren lluny, havien vingut a la porta. On és el responsable? El vam anar a buscar. Ens han dit que és possible que diverses unitats de la Guàrdia Civil vinguin cap aquí. No és segur. El que està clar és que nosaltres dos estem sols, i no us podrem ajudar en res. Feu el que cregueu que hagueu de fer, però tot pacífic. No volem violència. Entesos? Entesos. En aquell moment, vaig sentir com em tremolaven les cames, els braços i les mans. Un dels mossos estava plorant. Portaven també, com nosaltres, massa hores esperant que aquell moment no arribés. Els mossos van retirar-se, i els organitzadors van marxar dins, a decidir què feien. Vam saber que l'alerta també havia arribat a les altres escoles de Parets. Al cap de poc, vam veure com els organitzadors marxaven amb les urnes, per amagar-les. Incertesa. Por. Havíem vist què havien fet a gent innocent, no ens tractarien diferent a nosaltres. Els avis i els nens tornaren a anar cap al parc. Nervis. Sí, les urnes estaran salvades, però, i nosaltres? Una persona es posà dreta sobre una cadira: Si vénen, deixem-los passar. No ens hi enfrontem. Hem salvat les urnes, no? No val la pena enfrontar-nos-hi. Els podem fer fins i tot un passadís, i aplaudir-los. Un li respongué: Aplaudir-los? Ni de conya! Com a molt, alcem les mans! Hi tornà el primer: Val, dons alcem les mans. Aplaudírem la decisió. Però, un cop a terra, diversos preguntaren a aquest noi: Perdona, tu qui ets? Ets de l'organització? Respongué: No, ho feia a títol personal. Li diuen: Ah, és que no portem des de les cinc del matí aquí per fer-los un passadís. Resistència pacífica, sí, però resistència! Però si ja no hi ha urnes! I què? De cop, tallà el debat el responsable del col·legi: Són dos quarts de set. Queda hora i mitja per votar. Però tenim ja molts vots. No és responsable, en aquest clima d'inseguretat, mantenir oberts els col·legis. Els quatre responsables hem pres una decisió: tots els col·legis de Parets estan tancats a partir d'aquest moment. Volem protegir les persones, i els edificis de les escoles. Ara recollirem, tancarem l'escola, i us convoquem a un acte unitari a la plaça de la Vila. Aplaudiments. Però també dubtes. On són les urnes? Com es farà el recompte? Una noia s'adreça al responsable: Ja no es pot votar? A Parets, no. És que sóc membre de la mesa, i esperava a ser l'última, com marca la normativa. Ho sento. A fora, tots celebràrem la decisió. Però ens costava marxar. No havíem passat tot el dia aquí per a retirar-nos al darrer moment. I, encara menys, quan havíem vist l'heroica resistència d'altres poblacions. Ens vam mirar tots, com dient: Què feu, vosaltres? L'escola tancà. Marxàrem a buscar el cotxe arrossegant els peus.

Vam arribar al centre de Parets, i trobàrem una gentada davant l'aparcament del col·legi Lluís Piquer. Deixàrem el cotxe allà, i ens vam acostar al grup. Hi havia dos mossos amb cara de circumstàncies, i molta gent amb cara de preocupació. Altres persones que venien del Pompeu Fabra feren com nosaltres. La convocatòria és aquí? Ens havien dit que era a la plaça. Ningú no sabia res. Decidírem anar cap a la plaça. L'ambient era estrany. Incertesa, tristesa, ràbia, impotència... Vam identificar el cap de llista d'ERC entre la gent. De camí, també vam veure com els del PDECat obrien la persiana de la seva seu. Anava arribant gent. El vespre era encara més fred i humit. Prenguérem la pujada del sindicat acompanyats de moltes persones. S'havia fet de nit. Ja no hi havia nens ni famílies, l'acte ja no era festiu. No sabíem què anàvem a fer, tots érem allà perquè fèiem cas de les consignes. Però tot això no estava previst, i ens desconcertava. A la plaça no hi havia infraestructura per a fer-hi cap acte, tot s'estava improvisant. Ens quedàrem allà, sols enmig de la gent. Passaven els minuts. Ningú no informava de res, però tampoc ningú no marxava. Anàvem sentint les campanes de l'església. De cop, xivarri. El que era el responsable del nostre col·legi electoral demanà silenci, volia parlar. Ens aplegàrem tots al seu voltant. Hem salvat totes les urnes. Ara farem el recompte, amb els membres de les meses i els apoderats. No us podem dir on, per seguretat. Hem votat, ho hem aconseguit. Des de l'ANC ens demanen que us diguem que a la sala de la Cooperació faran un seguiment dels resultats, amb pantalla gegant. Qui vulgui anar-hi, hi és convidat. Per part nostra, moltes gràcies a tots els que hem fet possible el referèndum. Si us sembla bé, podem cloure l'acte cantant Els Segadors. Aplaudiments. Entonàrem els Segadors, gairebé com un acte de resistència. Cantàvem amb les imatges de la brutalitat policial gravades a la retina. Cantàvem repassant les hores d'espera, les emocions, les pors, els aplaudiments i silencis viscuts durant el dia. Cantàvem per als ferits, cantàvem per als bombers que s'havien enfrontat a la Guàrdia Civil, cantàvem per als mossos que havien plorat amb nosaltres, cantàvem per a les famílies gasejades amb gas lacrimògen quan feien un dinar popular a Aiguaviva. Cantàvem per a l'home de Lleida ingressat a Barcelona que es debatia entre la vida i la mort, cantàvem per al noi a qui una pilota de goma podia deixar sense visió. Cantàvem, finalment, per a la vila de Parets, l'humil poble que havia sabut ser gra de sorra en un dia històric per al país. Cantàvem, i la veu se'ns estripava. Cantàvem i, quan acabàrem, de cop s'encengueren els fanals de la plaça. Sí, una anècdota insignificant, però que a ningú no li passà desapercebuda.

Marxàrem en silenci. Quan sortíem de la plaça, ens vam creuar amb en Sergi Mingote, l'alcalde, amb cara de pal. Ningú no li deia res, però tothom se'l mirava. Després del que havíem sentit per part del seu partit polític, la seva presència gairebé semblava una provocació. També em vaig trobar amb una companya de facultat, la Marina. Ei, què hi fas aquí? Fa un any que vivim a Parets. Jo, en fa dotze. Ens intercanviàrem els telèfons, i ens despertàrem un somriure, que ja convenia. Férem un mos ràpid en un bar, i vam anar cap a casa. Havia estat un dia llarg. A l'arribar, vam encendre el televisor. Més imatges tristes, de violència. I paraules indignes, per part de miserables portaveus polítics. Esperàrem a sentir la compareixença del Govern. Paraules per a les víctimes, paraules per als voluntaris, i paraules per al país. I dignitat. Vam marxar a dormir sense saber els resultats del referèndum. Ja no ens importava. Volíem votar si ser o no espanyols, però el diumenge u d'octubre Espanya ens havia expulsat. A Parets, i a tot el país, l'octubre començà molt d'hora. I ho canvià tot.