Passa al contingut principal

De l'Empordà a Empuriabrava

No costa gaire imaginar com devia ser la plana que captivà els grecs que fundaren la vella ciutat d'Empúries. Unes terres regades pel Fluvià i per la Muga, protegides per l'Albera al nord, i pel Montgrí al sud. Una mar en calma, el Golf de Roses, oberta a la Mediterrània. Si visiteu el que avui és el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà podreu fer aquest viatge en el temps: canyissars, llacunes i arenals que es fonen amb les ones de la mar, i que separen les dues immemorials fonts de riquesa empordaneses: d'una banda, els camps de cereals, vinyes i oliveres; de l'altra, el país dels pescadors, en unes aigües riques d'animals d'escata i de closca. I tot cobert per un cel de clima just, d'una moderació gairebé estoica: prou aigua, però no massa. I fred i calor en un equilibri fins a cert punt salomònic. Afegiu-hi més arbres que boscos, i abundància de pedra clara, i tindreu el paisatge que enamorà els ulls dels mariners foceus.

Endinsar-se a Empuriabrava, però, exigeix fer ús de més elements dels que hem dit fins ara. Si més no, si volem comprendre aquest altre Empordà. I si entenem que comprendre vol dir encarar el tòpic i la realitat, és a dir, forçar la dialèctica entre les diverses realitats humanes que conformen la realitat social, la suma de realitats: la realitat real, si se'm permet la redundància. Empuriabrava és, d'entrada, una urbanització absolutament contemporània. No té ni tan sols aquells quatre carrers lleugerament més estrets que permeten identificar arqueològicament un barri antic, un històric centre neuràlgic, com passa a Salou, per exemple. No: a Empuriabrava tot és nou. Alhora, a Empuriabrava tot sembla vell: la forma dels carrers, l'arquitectura, el gust per les alçades, la trama dels carrers... A quatre passes d'Empuriabrava, el medieval Castelló d'Empúries envelleix molt més dignament que no pas la ciutat moderna, on la pintura de les parets perd el color, les persianes de plàstic han quedat esgrogueïdes, i els cartells de les botigues semblen sortits d'un àlbum fotogràfic de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Empuriabrava és filla del seu temps, com tota població, però el temps d'Empuriabrava abraça un període tan sols d'uns deu anys, a molt estirar, des de mitjans dels seixanta fins a mitjans dels setanta, aproximadament. Abans, Empuriabrava hagués estat una quimera. Més tard, una aberració.

Passejar per Empuriabrava és passejar per una ciutat que vol respondre a un oci que mai no ha existit. Quan es va començar a construir, tothom volia ser príncep de Mònaco i beure combinats italians. Empuriabrava, encara avui, sembla que vulgui convidar-te a gaudir dels estius com si visquessis en un etern anunci de Cinzano: sol, platja, Rayban, Lambretta i Paris-Match. Però Empuriabrava mai no fou la Costa Blava, i la sordidesa rebrota arreu: edificis d'una qualitat estètica més que qüestionable, iots més pensats com a solàrium que no pas per navegar a alta mar, bars i restaurants especialitzats en el tràgic binomi sangría-paella. I, alhora, el millor producte que ofereix Empuriabrava és la nostàlgia per aquest passat impossible. És ben sabut: al maig del 68 tothom era a París, i a l'agost tothom era a Empuriabrava. Quin motiu podria tenir algú per malbaratar les vacances en aquesta ciutat de formigó i pintura blanca, si no fos perquè la ciutat el fa sentir, de nou, jove? Aquesta, probablement, sigui la màgia d'aquest indret d'alçades vergonyoses i de ritme abusiu. Com ha anat l'estiu? Fantàstic! Hem estat a Empuriabrava, i quin ambient, quin glamour com el d'abans!

(3547 caràcters)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Octubre

A Parets, l'octubre començà molt d'hora. Eren les cinc del matí, quan sonà el despertador, i ens llevàrem. Seguíem la crida de les entitats en defensa del referèndum, que convocaren a tothom que pogués ser-hi a anar a protegir de bon matí els col·legis electorals de tots aquells que volien que no es fes: les policies de l'estat, i possibles incontrolats d'extrema dreta. Nosaltres arribàrem al nostre col·legi electoral, l'escola Pompeu Fabra del barri de l'Eixample, entre dos i tres quarts de sis. Com que som nouvinguts al poble, no hi coneixíem a ningú. Però a l'arribar-hi ja hi trobàrem gent: una tenda de campanya on algunes persones hi havien passat la nit, i una vintena de voluntaris aplegats davant la porta principal de l'edifici. Vam arribar, i ens vam quedar palplantats a la vorera. No feia gaire fresca, però havia plogut, i hi havia amenaça de més pluja. A l'altra banda del carrer, les cases tenien les persianes baixades, però era evident que…

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …