diumenge, 24 d’abril de 2016

Sardanes al Firal

No he vist mai unes sardanes com les que es ballen les nits de juliol al Firal d'Olot. Si les voleu viure, cal que us atanseu a la ciutat un dissabte al vespre, quan totes les botigues de l'eix comercial (que s'estén des del carrer major fins a la plaça Clarà -el parque- passant per Sant Esteve) ja són tancades, i el brogit que fins llavors inundava els carrers, brogit de bosses, converses a les cantonades i crits i xiscles de mainada, ha desaparegut com per art de màgia, tot deixant el centre de la vila immers en un silenci gairebé absolut, sols trencat pels grups de joves que van d'una banda a l'altra cercant on sopar o on fer el primer beure. És en aquell moment, quan amb les darreres llums del dia s'aixeca suau aquell aire lleugerament fresc dels estius a muntanya, que el Firal d'Olot reviscola, i es muda com si sabés que és arribada l'hora del seu protagonisme. Els fanals s'encenen, panteixant, a poc a poc, com si els sabés greu enlluernar els passejants, i les formes de l'enrajolat es tornen més brillants i d'un color com més viu, més concentrat: queda ja lluny el record del sol del migdia, quan els rajos d'un blanc nupcial ens feien forçar ganyotes mentre cercàvem, no el camí més dret per anar d'una punta a l'altra de la vila, sinó el trajecte més protegit pels verds para-sols de les molsosos pàmpols dels plàtans. Ara, la negra nit va engolint els darrers blaus metàl·lics del cel, i una tonalitat taronjosa s'escampa sobre les terrasses dels bars, que progressivament es van omplint de gent de totes les edats: famílies que deixen que els nanos s'esbargeixin saltant als bancs, joves que demanen la primera cervesa del vespre, parelles que comparteixen un agradable sopar a la fresca, gent gran que observa el tragí del Firal des del prisma d'una ampolla de tònica... Cada bar és com un riu, un delta, una desembocadura, i les terrasses no són res més que les seves onades, que es fonen pel passeig fins a esdevenir una de sola: l'Sport, Can Xena, el Club, acaben dissolts en un sol mar de taules, i hom té la sensació, quan travessa la part baixa del Firal en aquesta hora tan màgica, d'estar creuant el Mar Roig, i que en qualsevol moment les aigües el cobriran sense donar-li temps a escapar fins a terra ferma.

Res millor per a fer escampar aquestes cabòries que sentir els primers xisclets dels instruments de la cobla. Al bell mig del Firal, arrambat a la banda del Casino, un empostissat acull un parell de músics asseguts sobre unes cadires plegables de fusta. No ho dubteu: o són els tenores, o són els tibles. Sempre m'ha fet gràcia com els bufadors de doble canya són els primers en fer sonar l'instrument, com patint per si aquell dia l'embocadura voldrà jugar una mala passada o no. Mentre els trompetes fan la darrera cigarreta darrere de l'entarimat, els fiscorns i el flabiolaire donen conversa als tertulians habituals, i l'amo de la verra ha desaparegut deixant l'instrument estirat entre les cadires, els xeremiers s'entretenen a fer escales amunt a avall, per a major alegria de la mainada, que se'ls mira amb la boca oberta i la mirada foteta. Sigui com sigui, aquests sons encara mandrosos i rovellats fan un inigualable efecte de crida, i de mica en mica es van aplegant els balladors als encontorns de l'escenari. Encara, però, no és hora del ball: ara el que toca és la conversa de cortesia. Els fills, com els tenim? Què t'ha dit, el metge? Ja heu anat a veure com ha quedat la nova botiga? Quan marxeu cap a Platja d'Aro? Enguany no fa gota de fresca, oi? Les taules més properes a la zona de ball comencen a omplir-se de bosses i de jaquetes -no et fa res guardar-m’ho, oi?- i a l’empostissat els darrers músics romacers van prenent lloc a les respectives cadires. El flabiolaire treu una carpeteta del sarró (els flabiolaires de cobla sempre, indefectiblement, duen un sarró) i reparteix les particel·les entre la colla. Antigament, els flabiolaires s’agafaven la particel·la en un replec del pantaló amb una agulla d’estendre, però ara ja gairebé tots han perdut aquest costum, i fan servir un faristol d’orquestra, sovint només mig obert. Trobo que, si bé ells han guanyat en comoditat, el conjunt ha perdut en espontaneïtat. La resta de bufadors insereixen les particel·les en els faristolets situats en els propis instruments, i el contrabaixista en un faristol d’orquestra, com fa també el flabiolaire. De cop, i sense previ avís, el flabiol inicia l’introit. Si es diu que el flabiol refila, és perquè sempre que pensem en el flabiol, pensem en l’introit de la cobla de sardanes. Escales amunt i avall, en una entradeta en solitari ara ja totalment estandarditzada, però que fins fa ben poc servia als bons músics per a lluir-se, ja que un cop la cobla inicia el tutti, a la pobra flauteta ja ben poc se la sentirà. Així, cada flabiolaire acabava creant un introit propi, que fins i tot servia per a identificar el flabiolaire sense veure’l. Avui, lamentablement, tots els flabiolaires toquen el mateix introit, l’estàndard acadèmic, i com a molt alguns músics del nord opten per l’introit que en el seu moment popularitzaren les cobles empordaneses influïdes per la Principal de la Bisbal. És una resistència lloable, però alhora és una batalla tristament perduda.

Quan els balladors experimentats han comptat els compassos dels llargs i dels curts, i un cop tenen clar el repartiment que caldrà fer per acabar les tirades tal com toca, les rotllanes comencen a formar-se. És llavors quan es fa evident la diferència entre els balladors i els simples espectadors: la sardana la balla sempre gent gran. Potser algun jove esgarriat també hi fa presència, però en el conjunt això és un fet irrellevant. Els joves hi són, però tan sols s’ho miren. I al poc marxen, per tornar, o no, al cap d’una estona. Fa anys em deien que la sardana estava morint per simple manca de relleu generacional. Ara mateix no sé què dir-hi. Potser sí. Però sembla com si els avis que han anat marxant hagin estat substituïts per nous avis que, oh!, també ballen sardanes. Perquè han passat els anys, i segueixo veient, els dissabtes al Firal, el mateix nombre d’avis. O potser els catalans hem descobert la pedra filosofal en forma de dansa, que també podria ser. Potser serà aquest motiu el que donarà la raó al Pujols i allò de tenir-ho tot pagat. Al Firal, però, aquestes reflexions no hi tenen lloc. La sardana és viva, els balladors puntegen i salten, les terrasses dels bars s’animen amb la música i el bullici s’engresca, i els passavolants ramblegen Firal amunt (amont!) i avall. El cel negríssim de la nit del juliol garrotxí desperta somnis i nostàlgies als solitaris que s’ho miren asseguts als bancs del passeig i la sensació de vida, en aquell moment, omple l’esperit de tots els que hi som presents. És aquesta, i no cap altra, la veritable sardana. No és una dansa, un ball: és vida. És una petita i humil catarsi viscuda en un racó de món per un grup de persones gairebé sense adonar-se’n. La nit, l’estiu, els amics, els veïns, el Firal, la música.

No m’agrada quedar-me fins al final de la ballada. La visió dels músics plegant els instruments mentre la gent marxa cap a casa em causa una de les sensacions de tristesa més fondes. Sembla impossible que tanta bellesa es pugui fondre tan de pressa, i em deixa un regust amargant a la boca absolutament innecessari. És per això que, un cop comença la darrera sardana, ja començo a anar passant. Els carrers buits i foscos d’Olot, sota la llum taronja dels fanals, aquell punt de fresca de l’airet de la nit, i l’olor brillant de la pedra antiga de les cases, mentre m’acompanya el so de la cobla que s’allunya, m’esborronen l’ànima gairebé tant com el propi gaudi de la ballada. És una sensació que em reconcilia amb la vida, amb el món i, en definitiva, amb mi mateix. Aquesta és, indubtablement, la màgia que fa úniques les sardanes que es ballen les nits de juliol al Firal d’Olot.

(7885 caràcters)