dijous, 26 de maig de 2016

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix en una envejable talaia: sens dubte fou aquest el seu valor en temps pretèrits, i alhora fou, sens dubte, la llosà que impedí la seva supervivència posterior. Deixem el cotxe al primer aparcament, on una vintena de places buides ens acullen, i fem a peu el poc trajecte que resta fins a la porta d'accés al recinte. Deixem a la dreta el petit aparcament reservat als veïns (em fascina pensar que Montfalcó tingui efectivament veïns), i ens acostem al monumental pany de paret del mur exterior de la vila. La pedra blanca, calcària, més trencada que tallada o esculpida, domina sense contemplació tota l'obra visible. Es fa estrany: si la vista no em permetés veure el conjunt, diria que som davant, senzillament, dels murs d'una casa de pagès pobra, on no era possible disposar d'un picapedrer, però sí dels coneixements de la gent del camp, que tenien la mà trencada aixecant barraques de pastor i separant els camps amb parets de pedra seca. La muralla és rugosa, gairebé arrebregada. La pedra esmicolada, vista de prop, fa pensar en els castells de sorra que la mainada fa aparèixer a la platja entre onada i onada. Tot plegat desperta en el visitant un greu sentiment de desconfiança: si no fos perquè és evident que el complex ha sobreviscut tants segles amb suficient dignitat i presència, poc que ningú gosaria acostar-s'hi un tal dia, per exemple, de tempesta.

Un cop davant la porta d'entrada, el sentiment és agredolç. La visió del desorbitat pany de paret, i la perspectiva que mena fins al campanar de l'església, situat a l'extrem de llevant, fa que hom s'adoni de trobar-se en un indret excepcional. El rudimentari passadís defensiu, d'on sembla més probable que en surti un ramat d'ovelles que no pas un exèrcit format, causa un desassossec melancòlic, com el que es viu quan s'assisteix al concert infantil d'una escola de música de barri. Al costat de la porta, un cartell oficial ens informa que la restauració dels espais comunals del recinte ha estat possible gràcies al finançament dels fons de cohesió de la Unió Europea. Cal dir que, sorprenentment, han estat uns euros ben invertits. Només introduir-se a la vila, hom descobreix una renovada pavimentació sòbria, enllosada, però còmoda i robusta, i que estèticament s'adiu al conjunt del monument. Pel que fa als edificis, la visió interior destapa la dualitat de l'espai: la meitat de les cases, restaurades des de fa poc, il·luminen la visió del viatger per la seva fesomia certament antiga i alhora confortable. Són cases d'estructura robusta, elegant -malgrat la pedra menuda-, amb obertures racionals i tancaments discretament moderns. Si no fos pel color de la pedra, podria tractar-se perfectament de qualsevol de les masies que la gent amb prou diners s'arregla, a la Garrotxa o al Ripollès, per passar-hi els caps de setmana. Per contra, l'altra meitat són edificis enrunats, o en camí d'enrunar-se. Semblen bastits com un terró de sucre, espurnejats amb porticons a les finestres i taulons a les portes que recorden la textura del pa d'àngel dels torrons d'Agramunt, sols que d'un color més grisenc. El capdamunt d'aquests murs és irregular, com el perfil de mitja galeta sucada al tassó de cafè amb llet de l'esmorzar. Montfalcó és, doncs, un poble abandonat ja sols a mitges, i en procés de repoblament.

Entrem a la vila, després de fer la ziga-zaga del passadís defensiu, i el primer que trobem és la plaça del poble. Irregular i notablement inclinada cap al sud, cap a la porta d'accés, tota ella està situada sobre el sostre d'una gran cisterna d'aigua, que encara avui recull les aigües de les teulades del recinte. A mà dreta, l'únic edifici aïllat, exempt. Segons versa un cartell informatiu situat a la façana, fou la casa noble dels senyors de Montfalcó, els Cardona. Això de noble, s'entén, segons els criteris de la zona, ja que la l'immoble és de la mateixa qualitat que les cases veïnes. Al fons de la plaça, un cartell ens informa que Montfalcó compta amb la presència d'un restaurant. Ens hi acostem però, segurament perquè ja som ben dinats, la visió del carrer porxat que s'obre cap a l'esquerra ens distreu, i ens fa torçar la trajectòria. Són uns porxos humils, de fusta, per sobre dels quals els terrossos de sucre sembla que juguin a la corda fluixa. Seguim aquest carrer que ens ofereix una deliciosa ombra (i ara m'adono que vam obviar el restaurant potser massa desconsideradament, ja que tampoc no vam tornar-hi més tard) malgrat que, emparedats a banda i banda, i amb el sostre cobert, no tenim gaire -gens!- perspectiva del poble. A la fi, el porxo s'acaba, i ens descobrim darrere de la casa noble, on a contrallum ens saluda el mur orbital per sobre de les cases enrunades. Seguim transitant per aquest altre carrer -Montfalcó té la sort que us evita el tràfec d'haver d'escollir carrer quan arribeu a una cantonada, ja que només en trobeu un- i, al cap de poc, a mà dreta, descobrim una curiositat ben sorprenent: les restes del forn comunal. Un cobert i una pesada porta de ferro colat són els elements més visibles d'aquesta simpàtica antigalla, i hom entén de seguida que, en aquest turó, hagués estat absurd fer-hi un safareig públic, però que la necessitat socialitzadora va obligar a substituir-lo per un forn. Així, mentre a la major part del país les dones xerraven i se socialitzaven fent la bugada, és fàcil imaginar que aquí ho feien mentre esperaven que el pa o la coca estigués al seu punt de cocció. Haig de dir que aquesta imatge que vaig construir dins el meu pensament em va fascinar de bona manera: no serien els montfalconins els inventors de l'expressió "la roba bruta es renta a casa"? Superades aquestes cabòries, el carrer torna a fer un tomb a l'esquerra (o és un nou carrer el que apareix, en una altra cantonada de dos), i ja es divisa de nou la plaça major del poble. Aquesta via no tindria més interès que els altres, si no fos perquè aquí la restauració ja hi està una mica més avançada. Travessem la plaça en línia recta vers un carreró que sembla dirigir-se cap a l'església, i el seguim. Una magnífica porta dovellada resisteix en una casa a mig enfonsar, mentre el carrer es va fent cada cop més estret i fosc. Al final de tot, on les cases se separen per una diferència de centímetres, la porta tancada de l'església clou el trajecte. Pel forat del pany -literalment- veiem que, dins la nau, el procés de restauració avança. Malauradament, no veiem res més.

Tornem enrere, i sortim del recinte clos. La visió dels camps de la Segarra és excelsa, amb els cereals que tot just verdegen, i quatre cases que dónen a l'horitzó aquell punt humà necessari per a poder calcular les proporcions del paisatge. Seguim cap a l'esquerra, amb l'objectiu de resseguir la muralla des de l'exterior. Des d'aquí es veu el pany de l'església i, sobretot, es gaudeix del pla contrapicat del campanar que, per la planta octogonal que presenta, possiblement fou rematat al segle XVIII, quan tots els campanars de Catalunya semblaven sortits del mateix motllo. A mesura que avancem, la visió de l'Eix Transversal, que ressegueix a la plana el turó de Montfalcó pel nord, es va fent més crua. Quin goig de carretera quan ets dins del vehicle, i quina sagnia al territori quan ets en un mirador com aquest! La cara nord de la muralla no tindria més espectacularitat que la cara sud, si no fos perquè, des d'una finestra, una àvia aparta la cortina per observar-nos. Potser aquest fet en un altre context no tindria més interès, però quan aquesta finestra tenia vint metres de paret rasa per sobre, i vint metres més per sota (és un dir, ja m'enteneu), la senyora es converteix en una curiositat remarcable. En una altra situació, la dona bé podria cobrar per cada foto, i a les guies de viatge els periodistes maldarien per entrevistar-la. Falciots i orenetes ens van acompanyar el darrer tram de recorregut, mentre entraven i sortien xisclant de la infinitud de nius que guardaven als forats entre les roques. La darrera visió, abans de retornar al cotxe, fou el bell horitzó que s'obria cap a Lleida, amb el veí poble de les Oluges escalat sobre la muntanya. Allà, des de la distància, les cases desprenen vida, i la trama de carrers que s'enfilen a redòs de la muntanya sembla com feixes on els vilatans hi han conreat les seves cases. Em reca haver marxat de la Segarra sense fer una darrera visita a aquest poble: tinc la sensació que des d'aquest lloc entendria molt millor el perquè d'aquest un punt esotèric indret que és Montfalcó Murallat. Quedarà per a la propera.

(9462 caràcters)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada