dimarts, 4 d’octubre de 2016

Canyella mòlta

De tant en tant alguna branca seca o alguna cinta de plàstic travessava, just davant nostre, el camí de sorra compactada per on circulàvem. Aventurar-se a avançar per la Barra del Trabucador i la Punta de la Banya un dia de vent ha de demanar, per força, disposar de moral i d'un excés d'optimisme vers la natura. Per sort, aquell dia no feia vent, tan sols uns mica d'aire. No hi havia gaire gent —sols algun kitesurfista saltironejant sobre l'aigua dels Alfacs— i la sensació de desert era continguda i mesurada. Vàrem deixar el cotxe al punt on una tanca barra el pas a les salines de la Trinitat, amb cura de no enfonsar-lo en la sorra (quan hi ha poca gent és més emprenyador trobar algú que t'ajudi a empènyer el cotxe). Just davant nostre, la terra s'eixamplava, en una estesa d'aiguamolls perfilats regularment, en forma de precisos requadres de diversa mida, culminats per dues muntanyes de sal blanca. L'aire tenia un punt fresc, i feia olor de mar en calma. Ens dirigírem vers la platja, cap a llevant. El mar obert desgranava lleus onades, molt més relaxat, paradoxalment, que el de la banda dels Alfacs, on l'aigua era més arrissada i nerviosa. De cop, deixada la darrera duna, la platja esdevenia un llarg camí sense interrupcions, que la vista podia recórrer fins que es desdibuixava. El paisatge del Delta és l'ofici de mirar enllà, com cercant un referent, un redol on no desorientar-se. Encara més en aquella platja: una plana més enllà de la gran plana. Cap al nord, l'Ampolla i la costa de Tarragona. Cap a Mestral, la imponent presència dels Ports. Cap a llevant i cap al sud, aigua. A prop, una sèrie de pals de llum que vénen de lluny i van cap a les instal·lacions de les salines, on de nou desapareixen.

Resseguir la platja de la punta de la Banya és una experiència selenítica. El món perd els colors que li donen vida, i sols resta el blau, del cel i de l'aigua, i el terrós blanquinós de la sorra. Els pocs arbustos que hi creixen hom diria que es descoloreixen expressament, com per solidaritat. El silenci, si no fos per les onades, seria esfereïdor. Aquell dia l'aire se'ns ficava a les orelles. Tot caminant, la silueta del mirador de les salines se'ns anava acostant. Desafiant els temporals, l'aparentment feble estructura de fusta esdevé una fita, un tòtem que ajuda a no deixar-nos endur per la desesperant monotonia del paisatge, i que confirma que el vianant, efectivament, sí avança. Al cap d'un bon tros hi vàrem arribar, i hi férem l'habitual visita. El Montsià i la badia dels Alfacs, per poc que hom prengui certa alçada, tenen un protagonisme majestuós. Les gavines i uns pocs flamencs ens recordaren que també allà la vida hi és possible.

El camí de tornada sempre és més lleuger, més ràpid. Un cop al cotxe, i retornats a la terra ferma (sigui el que això, al Delta, vulgui dir), la verdor dels arrossars a mig segar —una verdor relativa, doncs, s'entén— ens retornà al món terrestre. Fa goig veure que el camp arrossaire és un rural modern, on les terres inundades són solcades per maquinària moderna. Els pagesos no són ja velles figures etnològiques, sinó famílies senceres amb il·lusió als ulls, i orgull al cor. Els camins que travessen els arrossars són amples, ben conservats. Traçats amb tiralínies, dibuixen un futur optimista de traces rectes i angles perfilats. La cooperativa arrossaire, amb seu a Deltebre, diuen que no para de créixer en producció i en vendes. Ara farà uns quatre anys, a més, van empescar-se un nou invent que sembla que està sent un èxit a tota la conca baixa de l'Ebre: el licor crema d'arròs. Van començar servint-lo els restaurants de la costa, i cada cop és més difícil no trobar-lo a les cases particulars dels ebrencs. Se l'han fet seu, com la ratafia a muntanya. Serviu-lo en un got baix i un glaçó. I escampeu-hi un polsim de canyella mòlta. Feu-me cas, de debò.

(3847 caràcters)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada