Passa al contingut principal

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: els pans de motlle amb llavors, les ensaïmades, la mitja coca de ceba, els crosantets farcits de xocolata. Obro els ulls, i tot el que imaginava segueix sent allà.

El mòbil tremola dins de la butxaca, però allà s'hi queda. La melangia no és amiga de la pressa. Una finestra deixa passar una groga llum tènue a través d'una cortina, i el calfred que desprèn és molt més plaent que tot allò que pugui mostrar-me el telèfon. A mi, aquesta melangia em provoca una certa fòbia als aparells electrònics. A la modernitat. A la velocitat i la competitivitat. Per contra, m'omple els llavis de cançons. Todavía cantamos, todavía pedimos, todavía soñamos, todavía esperamos... Somric. Si plorem d'alegria, per què no podem somriure de tristesa? De quin color taronja fan la llum els fanals? El de les mandarines que ens enduem a la motxilla quan anem d'excursió quan és el temps dels bolets? El de les carabasses de Halloween? El de la Fanta que ens fa recordar amb nostàlgia les festes d'aniversari de quan érem petits? Passo per davant d'un quiosc, i m'hi aturo. Faig com qui tafaneja les portades, però el cert és que estic gaudint de l'esclat de colors de les revistes sota la llum blanquíssima del fluorescent. Quin contrast amb la càlida fosca del carrer! Una botiga de llums encara manté un vell vidre gravat de lletres daurades. Un petit supermercat sense marca ha preservat les motllures d'una antiga estança d'aparença noble, de quan a les cases hi havia senyors i senyores, i minyones que deien sí, senyor, sí senyora. Els plàtans de la Ronda quants anys deuen tenir? Una noia passa lliscant sobre un immens monopatí, però ningú no se la mira. Un rodamón també repassa els vianants, estirat sobre un banc. Les prostitutes de la cantonada amb el carrer de Valldonzella porten abric fins la cintura, i minifaldilla.

La melangia, trobo, ens fa ser més persona. Ens entendreix. Avui un company m'explicava tot dinant que el seu somni impossible seria dedicar-se a passar els dies netejant planxes de surf en una platja paradisíaca, sota un sostre de canyís. Quin és el meu somni impossible? No ho sé. Ara penso en els oficis dels vells músics de la tradició oral: rellotgers, jardiners, barbers, carboners, sabaters... Ara diré una bestiesa: va, escloper. O culleraire. No seria fantàstic? Llevar-te de bon matí, obrir les finestres de casa, i trobar-te un verd i frondós bosc. Saludar el carter, i el repartidor del butà, que no seria un ésser invisible com ho són ara, sinó algú amb nom i cognoms, i coses a explicar. Esmorzar, i anar al taller. I vinga: ris, ras, ris, ras. Formó amunt i gúbia avall. Espiar com les mallerengues escuren les branques de la prunera. Al migdia, trobar-se amb la família per dinar. Mirar les notícies, i comentar-les com si parlessin de móns llunyans. Tocar una estona el flabiol i el bombo. Arreplegar les culleres o els esclops, i baixar al poble, amb la Mobylette, a la botiga de la Rosita, que ven de tot, perquè els posi a l'aparador. Parlar del temps, i del temps que fa que no passa res al poble. Treure el cap al colmado, arreplegar quatre llaunes i paquets, i tornar cap a casa. Regar l'hort, ara que el sol ja va de baixa. Encendre la llar de foc, i fer el sopar. I llegir un llibre ben gruixut, de tapa dura.

No entenc com encara a La Torre, a tocar de la plaça Universitat, no hi han fet un bar de disseny. La vella cotilleria, amb tot el mobiliari de fusta i terra de rajola hidràulica, queda ja totalment fora de lloc. Tampoc no s'hi veuen forasters comprant-hi, sinó gent del país. Potser encara ningú no ha pensat amb el nínxol de mercat dels calçotets amb una paella estampada. Jo només hi he comprat un mocador de fer farcells, i d'això ja en fa anys. La seva pervivència em sembla un absolut miracle. Al costat, un petit bar ofereix empanades argentines. Puc afirmar que són una autèntica delícia. Si volgués acabar bé l'article diria que tenen gust de tango, però me n'abstindré perquè fóra ja ensucrar massa un article potser un pèl excessivament sentimental.

(4973 caràcters)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …

Canis, xonis, quillos: chavs

Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdev…