dilluns, 2 d’octubre de 2017

Octubre

A Parets, l'octubre començà molt d'hora. Eren les cinc del matí, quan sonà el despertador, i ens llevàrem. Seguíem la crida de les entitats en defensa del referèndum, que convocaren a tothom que pogués ser-hi a anar a protegir de bon matí els col·legis electorals de tots aquells que volien que no es fes: les policies de l'estat, i possibles incontrolats d'extrema dreta. Nosaltres arribàrem al nostre col·legi electoral, l'escola Pompeu Fabra del barri de l'Eixample, entre dos i tres quarts de sis. Com que som nouvinguts al poble, no hi coneixíem a ningú. Però a l'arribar-hi ja hi trobàrem gent: una tenda de campanya on algunes persones hi havien passat la nit, i una vintena de voluntaris aplegats davant la porta principal de l'edifici. Vam arribar, i ens vam quedar palplantats a la vorera. No feia gaire fresca, però havia plogut, i hi havia amenaça de més pluja. A l'altra banda del carrer, les cases tenien les persianes baixades, però era evident que els veïns deurien haver tingut mala nit: en el profund silenci de les nits de l'Eixample, les converses dels voluntaris, malgrat contenir la veu, creaven una remor contínua que feia evident l'excepcionalitat d'aquella jornada. A mesura que el temps passava, més persones s'anaven aplegant davant de l'escola. Nosaltres fèiem com tothom: conversar, mirar el mòbil, escoltar la ràdio. Per les xarxes socials corrien moltes imatges d'escoles custodiades per veïns i veïnes, en un clima de festa continguda. Teníem l'experiència del 9N del 2014, quan la consulta no vinculant recolzada per la Generalitat va esdevenir una feliç mobilització lúdica. Sí, és cert que, durant la setmana, deu mil policies espanyols s'havien desplaçat a Catalunya per tal d'impedir el referèndum. De fet, per això érem aquí: per impedir que la policia precintés les escoles, i n'impedís l'accés. La consigna era clara: resistència pacífica, cants i, sobretot, molts somriures. Com deia l'Estellés, "res no podran contra un pobre unit, alegre i combatiu". No en recordo l'hora exacta, però quan portàvem entre hora i hora i mitja allà drets, els voluntaris més propers a la porta es posaren a aplaudir: havia arribat la persona amb les claus. S'obrí la reixa de l'escola, i els responsables de l'organització hi entraren. Aquí barrejo una mica els fets, ja que no recordo amb quin ordre es van produir. I és que en aquella estona arribaren també els Mossos d'Esquadra. Eren una patrulla. Vam aplegar-nos tots davant la porta, tot fent evident que no els deixaríem acostar-s'hi. Un d'ells ens demanar pel responsable, i aquest va sortir a rebre'ls. Les ordres eren clares: calia tancar l'escola, el referèndum no es podia fer. El responsable va dir que no marxaríem, que ens haurien de fer fora per la força. Arribat aquell moment, l'agent va dir en veu alta: com que és evident que no podem executar el mandat judicial sense posar en perill la integritat física de les persones, ens retirem, però aixequem acta d'aquest fet. I somrigué. La tensió desaparegué, i tornàrem a somriure. Els mossos aixecaren acta, i ens digueren que durant tot el dia una patrulla es quedaria per la zona, per controlar que no hi hagués cap problema. I marxaren entre aplaudiments, i crits de "els Mossos són la nostra policia". I, també durant aquesta estona, arribaren urnes i paperetes. Des de primera hora que les esperàvem. De fet, cada cop que una furgoneta s'acostava al col·legi, se sentia una remor: seran les urnes? Sorprenentment, les urnes arribaren a peu. Segurament, el vehicle que les portava havia estacionat, per discreció, una mica més enllà de l'escola. Quan arribaren, esclatàrem en aplaudiments. El secret més ben guardat del referèndum. Sí, confiàvem que arribarien a temps. Però, i si no? Les urnes entraren a l'escola travessant un passadís de somriures emocionats.

L'escola Pompeu Fabra ocupa una illa de cases, just davant del Parc de la Salut. És un edifici relativament modern, de ciment armat, pintat de blanc i amb elements de colors. El recordo de sempre, de quan veníem a dinar amb els avis al restaurant que hi ha a l'altra banda del parc. Al costat de l'escola hi ha la pista esportiva, i poc més enllà la piscina, la biblioteca, i el centre cívic. Per la banda del darrere comencen ja els camps, de manera que és una escola molt lluminosa, ja que té com a horitzó les ondulacions de Gallecs i, al fons, els cingles de Bertí i la Mola. L'accés a l'escola és una suau rampa, al costat de la qual uns graons ens feren de seient. Cada cop venia més gent, sobretot a partir de les primeres llums de l'alba (els núvols no ens deixaren poder gaudir d'una sortida de sol com cal). Més voluntaris a l'entrada, més vianants que sortien de passeig matinal, més circulació de cotxes, i més ciclistes que començaven la jornada esportiva. A les vuit, puntuals, es féu la crida de membres de les meses. Ens va semblar entendre que no s'hi havia presentat cap (l'estat va intervenir la correspondència electoral) de manera que el responsable del col·legi deuria triar-los a dit. No ho sabem, perquè en aquell moment érem a la vorera, i no podíem seguir les converses del grup de davant de la porta. A través del mòbil anàvem veient com en la resta de col·legis la situació era més o menys la mateixa. De mica en mica, el grup s'anà convertint en una cua per a votar. Nosaltres ens vam quedar fora. Havíem decidit passar tot el dia allà, i potser algú tenia més pressa. A les nou, puntual, i entre aplaudiments, obrí el col·legi. Ens informaren oficialment del que ja deia el boca-orella des de feia mitja hora: la Generalitat havia creat un cens universal: qualsevol votant podria votar en qualsevol col·legi. No calia patir, per tant, per si un col·legi no podia obrir, o era obligat a tancar. Bé! Els primers votants sortiren també entre aplaudiments. De cop, però, la cua s'aturà. Portaven més de vint minuts o mitja hora, i res no es movia. Alguna cosa passava. Per Twitter es comentava que l'estat espanyol havia fet saltar el sistema informàtic de validació de vot. Efectivament: el responsable del col·legi electoral sortí a fora, i informà els votants que el sistema havia saltat, i que s'havia decidit iniciar el procediment manual. Això implicava més temps, i que només podrien votar els que tenien assignat aquest col·legi com a punt de votació. A la vorera, seguíem esperant. Les notícies de Twitter, però, ja no eren tan afalagadores. Començaven a circular imatges i vídeos de càrregues policials, sobretot a les grans ciutats: Barcelona, Lleida... No s'entenia. Més tard (disculpeu-me, ahir vaig perdre la noció del temps!) va tornar a sortir el responsable: es podria reprendre la validació electrònica, el sistema s'havia reestablert. Bé! Però seguien arribant imatges impactants pel mòbil. Al cap de poc, tornà a sortir el responsable: pregà a tothom que posés el mòbil en mode avió: s'havia interromput l'accés a internet de l'escola, les votacions es feien a través del wifi dels telèfons mòbils dels voluntaris (i calia garantir que tot l'ample de banda disponible fos per a les meses electorals). En aquell moment, la cua per votar arribava ja a l'altra punta de l'illa de cases. Realment, feia goig! Avis, joves, nens, embarassades... Vam decidir, llavors, posar-nos a la cua. Al cap de mitja hora deuríem votar.

Al sortir de votar, vam anar a parlar amb l'apoderat d'Òmnium. Portàvem des de quarts de sis allà, i volíem passar un moment per casa. En aquell moment hi havia molta gent a l'escola, podia ser un bon moment. Vam quedar que dues hores més tard, a la una, tornaríem a ser allà, i ja dinats. Va ser llavors el moment més dur del matí. Vam encendre el televisor, i vam veure les imatges esfereïdores de brutalitat policial a tot el país. Ens vam entristir molt, i aquella tristesa l'arrossegaríem tot el dia. Violència gratuïta contra persones pacífiques. Vexacions. Tortures. No respectaven res: ni infants, ni gent gran, ni treballadors públics. Entraven a cops de mall a escoles. Rebentaven armaris. Vam veure persones llançades per terra defensant urnes. Potser era la son, potser era la il·lusió viscuda fins llavors. Però vam quedar en xoc. Mon cosí va fer un vídeo en directe a través de Facebook Live de la càrrega policial als escolapis de Sant Antoni. Ens va tallar la respiració. Vam carregar les bateries dels mòbils, vam fer un dinar fred, i a la una sortíem de nou cap a l'escola.

En aquell moment, vaig començar a activar el meu compte de Twitter en esperanto. Calia que el món ho veiés. Vaig anar traduint i compartint vídeos i imatges. I els balanços de víctimes. I, com més ho feia, més m'entristia. La taca d'odi s'anava escampant per tot el país. I, amb ella, la por: vindran a per nosaltres? Vaig començar a rebre missatges de suport d'arreu del món: Holanda, Rússia, França, Brasil... Compartiu-ho, els demanava, compartiu-ho! Les cares de la resta de voluntaris havien canviat, també. Si de bon matí eren de joia, d'il·lusió, ara eren de ràbia, de tristesa, d'impotència. Molts necessitaven expressar-ho en alt, com catàrquicament: Los están arrollando a todos! Pegan a ancianos! Están locos! La preocupació també es feia evident en el rostre dels organitzadors. A l'hora de dinar, seríem només uns vint voluntaris a la porta de l'escola. En aquell moment, haurien pogut fer amb nosaltres el que haguessin volgut. De cop, la primera alarma: la Guàrdia Civil és al centre de Parets. Com? Nervis. Els avis i els nens van marxar cap al parc. Al cap de poc, nova informació: no és Guàrdia Civil, són mossos. A l'escola Lluís Piquer hi havia dues furgonetes dels antiavalots dels Mossos, amb tots els agents amb el casc posat. Què passa? Què volen? Sembla que ser que aconseguiren frenar-los, igual que s'havia fet pel matí. No vénen cap aquí. Respirem. Seguim. Però estàvem cansats. I el Twitter treu fum. Imatges, vídeos, declaracions de polítics. Les actualitzacions de víctimes es feien ja de cent en cent. No enteníem res. Arriben notícies: la Guàrdia Civil és al Maresme, entra als pobles petits i ho destrossa tot. A Osona hi teníem els nacionals, repartint a tort i a dret. I, nosaltres, al mig. Tot i que no ens hem saludat, els voluntaris ja ens comencem a conèixer les cares. Una noia, al meu costat, estudia un manual universitari d'Educació Ambiental. Llibres, cultura, somnis. A l'altra banda, sang, ferits, hospitalitzats. Cops de porra, puntades de peu, càrregues contra gent pacífica, amb les mans a l'aire. I odi, molt d'odi. Si vénen -es deia-, resistència pacífica, resistència pacífica. Sí, però ens pegaran igual -responia algú.

Començava a fer fresca. Mentre érem a casa havia plogut, i la humitat encara era allà. I el cansament, i la tristesa, i la por, no hi ajudaven. Tot el dia a l'aire lliure, davant de l'escola, plantats. Ja no hi havia cua per votar, però tornava a haver-hi molts voluntaris, que havien tornat després de dinar. Anàvem passant els minuts com podíem. Escoltar la ràdio, mirar el Twitter, ens entristia més. Però no podíem fer res més. Amb els amics escampats per Catalunya ens enviàvem informació. Com esteu a Avinyonet? I a Sant Andreu? Podeu votar bé al Palau Robert? Com està Sabadell? Mons pares eren al seu col·legi, a Nou Barris, fent com nosaltres. Allà la cua encara era molt llarga. Apareixeren dos bombers, un d'ells uniformat. Els aplaudírem. Al sortir, es quedaren de voluntaris. De cop, nervis. Ve la Guàrdia Civil, ve la Guàrdia Civil! Ens vam aplegar tots davant de l'escola. Els dos mossos, que eren lluny, havien vingut a la porta. On és el responsable? El vam anar a buscar. Ens han dit que és possible que diverses unitats de la Guàrdia Civil vinguin cap aquí. No és segur. El que està clar és que nosaltres dos estem sols, i no us podrem ajudar en res. Feu el que cregueu que hagueu de fer, però tot pacífic. No volem violència. Entesos? Entesos. En aquell moment, vaig sentir com em tremolaven les cames, els braços i les mans. Un dels mossos estava plorant. Portaven també, com nosaltres, massa hores esperant que aquell moment no arribés. Els mossos van retirar-se, i els organitzadors van marxar dins, a decidir què feien. Vam saber que l'alerta també havia arribat a les altres escoles de Parets. Al cap de poc, vam veure com els organitzadors marxaven amb les urnes, per amagar-les. Incertesa. Por. Havíem vist què havien fet a gent innocent, no ens tractarien diferent a nosaltres. Els avis i els nens tornaren a anar cap al parc. Nervis. Sí, les urnes estaran salvades, però, i nosaltres? Una persona es posà dreta sobre una cadira: Si vénen, deixem-los passar. No ens hi enfrontem. Hem salvat les urnes, no? No val la pena enfrontar-nos-hi. Els podem fer fins i tot un passadís, i aplaudir-los. Un li respongué: Aplaudir-los? Ni de conya! Com a molt, alcem les mans! Hi tornà el primer: Val, dons alcem les mans. Aplaudírem la decisió. Però, un cop a terra, diversos preguntaren a aquest noi: Perdona, tu qui ets? Ets de l'organització? Respongué: No, ho feia a títol personal. Li diuen: Ah, és que no portem des de les cinc del matí aquí per fer-los un passadís. Resistència pacífica, sí, però resistència! Però si ja no hi ha urnes! I què? De cop, tallà el debat el responsable del col·legi: Són dos quarts de set. Queda hora i mitja per votar. Però tenim ja molts vots. No és responsable, en aquest clima d'inseguretat, mantenir oberts els col·legis. Els quatre responsables hem pres una decisió: tots els col·legis de Parets estan tancats a partir d'aquest moment. Volem protegir les persones, i els edificis de les escoles. Ara recollirem, tancarem l'escola, i us convoquem a un acte unitari a la plaça de la Vila. Aplaudiments. Però també dubtes. On són les urnes? Com es farà el recompte? Una noia s'adreça al responsable: Ja no es pot votar? A Parets, no. És que sóc membre de la mesa, i esperava a ser l'última, com marca la normativa. Ho sento. A fora, tots celebràrem la decisió. Però ens costava marxar. No havíem passat tot el dia aquí per a retirar-nos al darrer moment. I, encara menys, quan havíem vist l'heroica resistència d'altres poblacions. Ens vam mirar tots, com dient: Què feu, vosaltres? L'escola tancà. Marxàrem a buscar el cotxe arrossegant els peus.

Vam arribar al centre de Parets, i trobàrem una gentada davant l'aparcament del col·legi Lluís Piquer. Deixàrem el cotxe allà, i ens vam acostar al grup. Hi havia dos mossos amb cara de circumstàncies, i molta gent amb cara de preocupació. Altres persones que venien del Pompeu Fabra feren com nosaltres. La convocatòria és aquí? Ens havien dit que era a la plaça. Ningú no sabia res. Decidírem anar cap a la plaça. L'ambient era estrany. Incertesa, tristesa, ràbia, impotència... Vam identificar el cap de llista d'ERC entre la gent. De camí, també vam veure com els del PDECat obrien la persiana de la seva seu. Anava arribant gent. El vespre era encara més fred i humit. Prenguérem la pujada del sindicat acompanyats de moltes persones. S'havia fet de nit. Ja no hi havia nens ni famílies, l'acte ja no era festiu. No sabíem què anàvem a fer, tots érem allà perquè fèiem cas de les consignes. Però tot això no estava previst, i ens desconcertava. A la plaça no hi havia infraestructura per a fer-hi cap acte, tot s'estava improvisant. Ens quedàrem allà, sols enmig de la gent. Passaven els minuts. Ningú no informava de res, però tampoc ningú no marxava. Anàvem sentint les campanes de l'església. De cop, xivarri. El que era el responsable del nostre col·legi electoral demanà silenci, volia parlar. Ens aplegàrem tots al seu voltant. Hem salvat totes les urnes. Ara farem el recompte, amb els membres de les meses i els apoderats. No us podem dir on, per seguretat. Hem votat, ho hem aconseguit. Des de l'ANC ens demanen que us diguem que a la sala de la Cooperació faran un seguiment dels resultats, amb pantalla gegant. Qui vulgui anar-hi, hi és convidat. Per part nostra, moltes gràcies a tots els que hem fet possible el referèndum. Si us sembla bé, podem cloure l'acte cantant Els Segadors. Aplaudiments. Entonàrem els Segadors, gairebé com un acte de resistència. Cantàvem amb les imatges de la brutalitat policial gravades a la retina. Cantàvem repassant les hores d'espera, les emocions, les pors, els aplaudiments i silencis viscuts durant el dia. Cantàvem per als ferits, cantàvem per als bombers que s'havien enfrontat a la Guàrdia Civil, cantàvem per als mossos que havien plorat amb nosaltres, cantàvem per a les famílies gasejades amb gas lacrimògen quan feien un dinar popular a Aiguaviva. Cantàvem per a l'home de Lleida ingressat a Barcelona que es debatia entre la vida i la mort, cantàvem per al noi a qui una pilota de goma podia deixar sense visió. Cantàvem, finalment, per a la vila de Parets, l'humil poble que havia sabut ser gra de sorra en un dia històric per al país. Cantàvem, i la veu se'ns estripava. Cantàvem i, quan acabàrem, de cop s'encengueren els fanals de la plaça. Sí, una anècdota insignificant, però que a ningú no li passà desapercebuda.

Marxàrem en silenci. Quan sortíem de la plaça, ens vam creuar amb en Sergi Mingote, l'alcalde, amb cara de pal. Ningú no li deia res, però tothom se'l mirava. Després del que havíem sentit per part del seu partit polític, la seva presència gairebé semblava una provocació. També em vaig trobar amb una companya de facultat, la Marina. Ei, què hi fas aquí? Fa un any que vivim a Parets. Jo, en fa dotze. Ens intercanviàrem els telèfons, i ens despertàrem un somriure, que ja convenia. Férem un mos ràpid en un bar, i vam anar cap a casa. Havia estat un dia llarg. A l'arribar, vam encendre el televisor. Més imatges tristes, de violència. I paraules indignes, per part de miserables portaveus polítics. Esperàrem a sentir la compareixença del Govern. Paraules per a les víctimes, paraules per als voluntaris, i paraules per al país. I dignitat. Vam marxar a dormir sense saber els resultats del referèndum. Ja no ens importava. Volíem votar si ser o no espanyols, però el diumenge u d'octubre Espanya ens havia expulsat. A Parets, i a tot el país, l'octubre començà molt d'hora. I ho canvià tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada