Passa al contingut principal

Quan no hi ha estat que dicti lleis: dret i anarquisme


 "Sólo el necio confunde valor y precio", diu la dita popular. Però, que passa amb la llei i el dret? Són el mateix? Són diferents, i independents? Tenen alguna relació? Benjamín Rivaya, degà de la facultat de dret de la Universitat d'Oviedo, i professor de filosofia del dret, proposa un abordatge creatiu i disruptiu a aquest debat: i si ho mirem a través dels ulls dels anarquistes?

La llei, allò que en general definim com a llei, emana del poder legislatiu, un dels tres braços de l'estat modern nascut de la Il·lustració. També perviuen avui altres fonts del dret, com el costum o la pròpia pràctica processal, però perquè la pròpia llei les reconeix com a tals. Però, què passa quan aquest poder legislatiu, directament, no existeix? Hi ha llei? Hi ha dret? Hi ha norma?

Rivaya estudia l'obra dels grans pensadors anarquistes, clàssics i contemporanis, i intenta extreure'n i interpretar com abordaven el paper del dret, de la llei i de la justícia, en una societat anarquista. D'entrada, la crítica demolidora que fan del dret estatal, davant del qual hi ha consens en que es tracta de normes d'opressió, que tenen com a únic objectiu mantenir l'ordre establert (si bé alguns apunten i reconeixen l'existència de dret just dins el marc legal, sobretot de caràcter civil i d'origen consuetudinari). Seguidament analitza els grans autors (ja alerta que aquest és un tema espinós, que molts d'ells, o bé passen de puntetes, o bé refusen sense entrar-hi), i finalment proposa diverses conclusions.

El detall més interessant del llibre, penso jo, és que proposa un abordatge diferent al dret, però també a l'anarquisme: són dues portes del darrere que es troben cara a cara. I, molt important, recorda que l'anarquisme no és un fi en si mateix (com tampoc no ho és el dret), sinó que és una eina al servei d'un bé major: la justícia. I aquesta justícia final, aquest humanisme, és la principal font de dret en la construcció de la via anarquista de transformació social. La utopia anarquista té dret, té llei, però perquè té justícia. I aquest dret emana de tots i cada un dels individus lliures i iguals. Un dret alhora natural i humà. Un dret, una llei, diferent de la qua avui coneixement i que, potser per això, ens costa de poder identificar en aquest altre model de societat.


Filosofía anarquista del Derecho. Un estudio de la idea.
Benjamín Rivaya
Tirant lo Blanch, 2018.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Canis, xonis, quillos: chavs

Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdev…