dimecres, 23 de gener de 2019

Marx vist per Peter Singer


A primer curs de la llicenciatura de sociologia ens van insistir molt en l'existència de quatre "pares" de la teoria sociològica clàssica: Marx, Freud, Durkheim i Weber. Va caldre esperar fins a quart de carrera per poder desmentir aquesta afirmació (com si Simmel, Veblen, Tönnies i tants d'altres no fossin tan o més importants!) però, el més greu encara, vint anys més tard encara arrossego algunes cicatrius d'aquell parcial i inexplicable abordatge. Resulta que els professors i professores van donar per fet que desconeixíem qui eren Weber i Durkheim, i van facilitar-nos l'acostament i la descoberta d'aquests dos autors, mentre que van sobreentendre que coneixíem bé Marx i Freud (potser, més "famosos"?) i ens van oferir un abordatge molt avançat i especialitzat d'ells dos. Resultat? Doncs que els dos primers són autors que reconec i admiro, mentre que dels dos segons, no només no en tinc la més remota idea de les seves aportacions, més enllà de quatre tòpics, sinó que fins i tot n'arrossego certa aversió i desinterès. Un èxit. De manera que no se m'hagués acudit perdre el temps llegint aquest llibre sobre Marx, si no fos perquè me'n va sorprendre l'autor, Peter Singer. Singer és un filòsof de l'ètica, i el que li ha donat certa visibilitat pública és la seva aportació als drets dels animals, sobretot a partir de la seva obra "Animal liberation" (1975). Què fa un expert sobre els drets dels animals escrivint una introducció al pensament de Marx? Per aquest motiu vaig assaltar el llibre.

Tot i que es tracta d'un llibre recent (2018), el cert és que és una reedició actualitzada del llibret que publicà Singer el 1980, dins una col·lecció de la Universitat d'Oxford dedicada a oferir al públic general petites obres introductòries de temàtiques diverses (a l'estil dels "Que sais-je?" de les Presses Universitaires de France). Segons l'editor, l'interès de l'obra és que Singer se centra en l'aspecte de la llibertat individual segons Marx: tindria lògica, en aquest sentit, que l'autor en sigui un expert en ètica. I, de fet, el tema de la llibertat surt constantment en tota l'obra, ja que Singer posa molt d'èmfasi en el determinisme historicista de Marx: si el coneixement i la voluntat individual ve determinada per les relacions de producció i, aquestes, per les forces de producció disponibles, fins a quin punt els humans som responsables de les nostres pròpies decisions? Ara bé, trobo que aquesta és una lectura superficial del llibret (potser contaminada pels prejudicis sobre la biografia acadèmica de Singer). Perquè, de fet, Singer posa molt d'èmfasi en aquest aspecte, però també en la importància de la relació entre economia i filosofia, o en la relació entre política i filosofia.

En canvi, he trobat molt més central, transversal i creativa la mirada contextualitzadora de Singer. Singer comença el llibret situant-nos Marx, qui segons ell se sustenta sobre dues potes: d'una banda, la sociologia alemanya de la seva època (amb el gran protagonisme de Hegel). I, de l'altra, l'incipient moviment obrer, representat en el llibre per la Primera Internacional. Singer contínuament reflexiona sobre la importància d'aquests dos factors en la novetat del pensament de Marx i, de fet, després d'un capítol absolutament despietat amb l'obra del pensador alemany (on, bàsicament, es carrega totes les seves aportacions), reivindica, no les aportacions concretes de Marx, sinó la seva voluntat, la seva manera d'entendre el sentit de la filosofia. I és que aquí, trobo, hi rau l'objectiu de Singer: reivindicar la filosofia, si es pot dir, de combat. Singer qüestiona totes i cada una de les previsions de Marx, però n'aplaudeix la voluntat que hi ha darrere. Per a Singer, Marx no és en cap cas un "científic" (com ell mateix pretenia), sinó un activista. Un activista que ataca la filosofia de Hegel pel seu idealisme allunyat de la realitat, que ataca la filosofia de Feuerbach per poc materialista, però que també ataca l'economia de Pareto per parcial, per no abordar la realitat en el seu conjunt. Marx fa filosofia mirant de cara les masses de treballadors pobres que ha comportat la industrialització. La filosofia de Marx és una filosofia de denúncia, que té per voluntat transformar la realitat, des d'una mirada crítica, que interroga la complexitat de les relacions humanes (i la relació entre individu i societat). Singer defensa aquesta manera de fer filosofia, compromesa amb uns ideals. I això, més que res, és el gran llegat de Marx: més enllà del seu materialisme historicista, i de la seva visió de l'economia, el que cal és seguir pensant, com Marx, el món per transformar-lo.

Singer no ha aconseguit que em reconciliï amb Marx, però si més no me l'ha fet una mica més proper i amable. Que no és poc!

Marx. Una breve introducción
Peter Singer
Antoni Bosch Editor, 2018 

dissabte, 19 de gener de 2019

Sociologia candeliana



(Ressenya publicada el 15 de maig del 2014, en un blog anterior ja tancat)

Aquests dies, tren amunt i tren avall, estic gaudint de la lectura d'un recull d'articles de Paco Candel, aplegat i editat com a llibre el 1972 sota el títol de “Apuntes para una sociología del barrio”. Fins ara, coneixia Candel només de passada, per alguns textos esparsos, però mai no m'hi havia acabat de submergir del tot. En aquest sentit, Candel se'm figurava en el millor dels casos com un periodista de la immigració dels anys seixanta i setanta. La lectura dels seus articles, en canvi, m'està fent veure un Candel més profund, més humà, més complex del que pensava en un primer moment.

La tria d'aquest llibre, haig d'admetre-ho, no va provenir de cap recomanació per part d'algun lector anterior a mi, ni de cap referència llegida en cap banda: ras i curt, va ser el títol, descobert per pura casualitat, el que em va encuriosir per aquesta obra i, de retruc, per aquest autor. Una sociologia del barri? I, haig de dir, que el títol és ben fidel al contingut del llibre. Tant pel que fa a “barri”, com pel que fa a “sociologia”. I això darrer és el que m'ha sorprès més.

Que Candel coneixia bé els barris (entenent “barris” a l'antiga, és a dir: que els “barris” sempre són els dels “altres”, mentre que el centre de la ciutat sempre serà el “centre” o, encara pitjor, la “ciutat”) és una cosa que ja donava per descomptat. Tafanejant la Viquipèdia de seguida vaig veure que ja de ben jovenet va anar a parar a un polígon de barraques de Can Tunis, procedent de la seva vila nadiua de Cases Altes, al Racó d'Ademús. No era, doncs, un noi de l'Eixample, i ni molt menys de Sant Gervasi. Així, que conegués bé la vida de les barraques de Barcelona, les penúries de la immigració, l'assetjament franquista al moviment obrer o la lluita del moviment veïnal no havien de ser cap sorpresa. Sí que ho fou, en canvi (i per pura ignorància meva) el descobriment d'una veritable mirada sociològica, una mirada molt determinant, sobretot, en els seus textos més dedicats als aspectes de la vida quotidiana.

Candel, en les seves cròniques, sap jugar molt bé a preguntar-se per les relacions que es produeixen entre la dimensió social i la dimensió personal. Analitza amb gran finor les situacions socials que presenta i s'interroga per les raons no evidents a simple vista, però amb elles no enllesteix ja la seva fotografia, sinó que es dirigeix llavors vers l'individu, la persona (sovint amb nom i cognoms!) i intenta entendre com aquesta persona fa seva aquesta realitat social. I això, mantenint un humanisme profund, d'una forta reivindicació de la dignitat humana. Potser per aquest motiu les seves paraules esdevingueren, i són encara avui, un missatge plenament revolucionari, ja que és capaç de denunciar, no ja la brutícia d'un barri, sinó la frustració humana que comporta que els propis veïns hagin deixat de lluitar contra aquesta brutícia, o bé que és capaç, també, de reivindicar la dignitat dels ciutadans de les barraques, a través de les anècdotes (per dir-ho d'alguna manera) sobre com s'ho feien els veïns per arribar a la feina amb la roba i les sabates netes, els dies que per la pluja els barris de barraques acabaven negats i enfangats.

Aquesta necessitat, ja no explicativa, sinó sobretot comprensiva, i aquesta força política que representava aquest esforç comprensiu, són un magnífic exemple de com és possible fer una sociologia honesta i alhora compromesa. Candel no era sociòleg, no era científic, però sense cap mena de dubte es valia de la sociologia, si voleu una sociologia d'estar per casa, molt millor de com ho fan molts sociòlegs dels de carnet, que sols saben insistir en els mateixos tòpics superficials de sempre. Davant de tot això, només puc dir que em sap greu no haver descobert abans l'obra de Francesc Candel, no haver descobert abans la sociologia candeliana.

dilluns, 7 de gener de 2019

La defensa dels judicis polítics


Sí, el subtítol del llibre és "La defensa EN judicis polítics", i no pas "La defensa DELS judicis polítics". Però és que la lectura de l'obra deixa poc espai al dubte. Benet Salellas ens explica què és un judici polítics, ens mostra diversos casos de judicis polítics (amb diversos contextos, diverses estratègies, i diversos resultats) i, finalment, extreu una sèrie de conclusions sobre com aquests han de ser abordats. Però la tesi de fons és que determinats judicis cal que siguin abordats com a judicis polítics. Perquè no fer-ho implica una doble pena vers l'acusat: la judicial, i la moral.

Un judici polític és aquell en que allò que està en debat és la legitimitat del procés. Un judici on l'acusació té per objectiu legitimar la llei, mentre que la defensa el que vol és qüestionar-la. Mentre que el debat innocència/culpabilitat del reu pren un paper secundari. En un judici polític, el jutge es veu obligat a jutjar-se a si mateix, dins i fora de la sala: ell jutja, però també se sap jutjat al carrer, i als despatxos. Un judici polític fa esclatar en bocinets el "contracte social" rousseaunià, el "pacte constitucional", el consens de ciutadania. Un judici polític és portar fins a les darreres conseqüències les contradiccions d'un marc polític-jurídic, amb l'objectiu de transformar-lo.

En un judici polític, el debat és el propi judici polític: si es considera que el judici finalment no és polític, haurà vençut el poder preexistent. Si el judici esdevé, en canvi, veritable judici polític, s'entra en una nova fase, en major o menor grau, constituent.

Avui, Catalunya viu un d'aquests moments d'incertesa: els judicis als presos independentistes, esdevindran o no judicis polítics? Qui podrà finalment imposar el relat, la visió, el marc conceptual? El temps i, sobretot, el poder de l'estat i de la mobilització ciutadana, faran inclinar la balança. Aquest llibre, en tot cas, ens ajudarà a interpretar coses que ben aviat veurem de prop.


Jo acuso. La defensa en judicis polítics.
Benet Salellas.
Pagès Editors, 2018.

divendres, 4 de gener de 2019

Dotze anys de Xina en un llibre


Sergi Vicente, dotze anys corresponsal de TV3 a la Xina. Sergi Vicente, amic de xinesos, casat amb una xinesa. Sergi Vicente, testimoni de la gran transformació industrial i urbana de la Xina recent. Sergi Vicente, periodista de vocació, malgrat que al poder xinès això li pugui incomodar. Sergi Vicente, català a la Xina, amb el xoc cultural que això implica.

Parlem sovint de la complexitat de la Xina: un país-continent humanament inabastable, incomprensible, imprevisible. Mil quatre-cents milions de xinesos, deu milions de quilòmetres quadrats, dotze bilions de dòlars de PIB, diverses religions, llengües, climes, geografies. Vicente ja ho deixa clar al principi: "res del que llegireu a partir d'ara [al llibre] no canviarà aquesta percepció borrosa".

Però Sergi Vicente aborda aquesta complexitat social a través d'una estratègia molt intel·ligent: ho fa acarant-la a la seva complexitat personal. El llibre és un recull de records, anècdotes, reflexions, memòries, on a voltes hi parla el Sergi Vicente periodista, a voltes el Sergi Vicente corresposal, a voltes el Sergi Vicente català de Nou Barris, a voltes el Sergi Vicente políglota, a voltes el Sergi Vicente "jove-acabat-de-sortir-de-la-universitat", a voltes el Sergi Vicente company de feina, a voltes el Sergi Vicente marit, o el Sergi Vicente pare.

I aquesta complexitat de mirades amb què ens presenta la complexitat de realitats xineses, en qualitat, quantitat, temps i distància, potser sí que no ens fa menys borrosa la imatge que tenim de la Xina, però sí que ens la fa més propera, més humana. També cal agrair el redactat àgil i clar, que sense caure en l'estil novel·lesc, ens ajuda a submergir-nos en la dimensió més emocional i, per tant, menys superficial, de la vida quotidiana de la Xina que ens presenta.

Xina Fast Forward és això: un passeig ràpid per a dotze anys de vida d'un jove corresponsal català al cor d'una potència mundial en ple creixement, amb les tensions, contradiccions i esperances que això comporta. Un llibre ideal per a tots aquells i totes aquelles que segueixen pensant que, per més que alguns intentin amagar-ho, el món segueix essent rodó, sense centres ni cúpules.

Addenda: quan ens vam mudar a la casa on som ara, les primeres (les primeres!) paraules de salutació de la nostra veïna xinesa van anar dirigides a saber quant pagàvem de lloguer. Ara em sento menys ofès.


Xina Fast Forward
Sergi Vicente
Ara Llibres, 2018

dimarts, 1 de gener de 2019

La profunditat humana de l'activista Sebastià Salellas


Tinc un vague record de Sebastià Salellas: la imatge d'un home darrere una barba blanca, entrevistat per la carxofa de TV3 a la porta d'un tribunal. Ha estat el temps, i el fet que els seus dos fills esdevinguessin figures de referència en els seus àmbits, el que em va fer despertar certa curiositat per algú que, fins llavors, no era res més que un advocat de casos mediàtics. Gran error. Ja em va sorprendre que, en la presentació que corria per les xarxes d'aquest llibre, es parlés del perfil "polièdric" de Salellas: advocat, sí, però sobretot activista, i home de cultura. Activista de múltiples causes; savi de múltiples inquietuds.

Aquest llibre, precisament, s'estructura pensant en fer evident aquest Salellas que hi havia més enllà del Salellas de davant la carxofa de TV3. Se'ns insisteix molt en un Salellas lector, responsable d'una vasta biblioteca de temàtica social. Un home que buscava la profunditat en la seva actuació, tant si era la defensa en un judici, com l'articulisme de trinxera en la premsa gironina. Una profunditat que li permetia allunyar-se del cas concret, i aportar context, reflexió, visió.

El recull d'articles que aplega l'obra és devastador: escrits principalment els anys vuitanta i noranta, són d'una actualitat sorprenentment rabiosa. Però és que la clau ja l'he dita: són articles intencionadament transcendents. Si relata la caiguda del mur el 1989, no es queda amb les imatges dels joves alemanys armats de pic i mall, sinó que es pregunta sobre la possibilitat per al capitalisme de poder gestionar la victòria. Si parla de la Convergència de Pujol, no se centra en la gestió política del dia a dia, sinó en la viabilitat i la pervivència en el temps del model de país que aquest està construint. Si parla dels fets d'Alcàsser, no es pregunta per la pena que cal imposar als acusats, sinó per la capacitat del dret penal de vetllar per la cohesió social.

Si els articles estan intel·ligentment endreçats per temàtica, cal felicitar l'editor, en Lluc Salellas, per l'encertada tria dels prologuistes de cada un d'aquests blocs: Marina Garcés presenta el polític-filòsof; Mònica Tarradellas i Benet Salellas, el Salellas jurista; Anna Gabriel, el Salellas internacionalista; César Rendueles, el Salellas observador del conflicte Catalunya-Espanya; Joaquim Nadal, el Salellas socialista (en el sentit més ampli i alhora més estricte del terme); i Guillem Terribas, el Salellas més humà, més íntim.

Deixeu-me acabar afusellant un fragment del pròleg: "Salellas escrivia en clau humanista i atemporal, a partir dels valors, i això es percep quan es llegeix el que va escriure. (...) Els articles van a l'arrel dels conflictes, i trenquen silencis." Contra la cultura de la immediatesa, del "breaking news" i de l'opinió "fast food", el llibre de Salellas és un bàlsam de serenitat i de veritable llibertat, per a mirar el món d'avui (i, potser, també el de demà).


Sebastià Salellas: advocat i activista. L'esquerra que va sobreviure a la Transició.
Edició a cura de Lluc Salellas
Angle Editorial, 2018