Passa al contingut principal

Dotze anys de Xina en un llibre


Sergi Vicente, dotze anys corresponsal de TV3 a la Xina. Sergi Vicente, amic de xinesos, casat amb una xinesa. Sergi Vicente, testimoni de la gran transformació industrial i urbana de la Xina recent. Sergi Vicente, periodista de vocació, malgrat que al poder xinès això li pugui incomodar. Sergi Vicente, català a la Xina, amb el xoc cultural que això implica.

Parlem sovint de la complexitat de la Xina: un país-continent humanament inabastable, incomprensible, imprevisible. Mil quatre-cents milions de xinesos, deu milions de quilòmetres quadrats, dotze bilions de dòlars de PIB, diverses religions, llengües, climes, geografies. Vicente ja ho deixa clar al principi: "res del que llegireu a partir d'ara [al llibre] no canviarà aquesta percepció borrosa".

Però Sergi Vicente aborda aquesta complexitat social a través d'una estratègia molt intel·ligent: ho fa acarant-la a la seva complexitat personal. El llibre és un recull de records, anècdotes, reflexions, memòries, on a voltes hi parla el Sergi Vicente periodista, a voltes el Sergi Vicente corresposal, a voltes el Sergi Vicente català de Nou Barris, a voltes el Sergi Vicente políglota, a voltes el Sergi Vicente "jove-acabat-de-sortir-de-la-universitat", a voltes el Sergi Vicente company de feina, a voltes el Sergi Vicente marit, o el Sergi Vicente pare.

I aquesta complexitat de mirades amb què ens presenta la complexitat de realitats xineses, en qualitat, quantitat, temps i distància, potser sí que no ens fa menys borrosa la imatge que tenim de la Xina, però sí que ens la fa més propera, més humana. També cal agrair el redactat àgil i clar, que sense caure en l'estil novel·lesc, ens ajuda a submergir-nos en la dimensió més emocional i, per tant, menys superficial, de la vida quotidiana de la Xina que ens presenta.

Xina Fast Forward és això: un passeig ràpid per a dotze anys de vida d'un jove corresponsal català al cor d'una potència mundial en ple creixement, amb les tensions, contradiccions i esperances que això comporta. Un llibre ideal per a tots aquells i totes aquelles que segueixen pensant que, per més que alguns intentin amagar-ho, el món segueix essent rodó, sense centres ni cúpules.

Addenda: quan ens vam mudar a la casa on som ara, les primeres (les primeres!) paraules de salutació de la nostra veïna xinesa van anar dirigides a saber quant pagàvem de lloguer. Ara em sento menys ofès.


Xina Fast Forward
Sergi Vicente
Ara Llibres, 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Octubre

A Parets, l'octubre començà molt d'hora. Eren les cinc del matí, quan sonà el despertador, i ens llevàrem. Seguíem la crida de les entitats en defensa del referèndum, que convocaren a tothom que pogués ser-hi a anar a protegir de bon matí els col·legis electorals de tots aquells que volien que no es fes: les policies de l'estat, i possibles incontrolats d'extrema dreta. Nosaltres arribàrem al nostre col·legi electoral, l'escola Pompeu Fabra del barri de l'Eixample, entre dos i tres quarts de sis. Com que som nouvinguts al poble, no hi coneixíem a ningú. Però a l'arribar-hi ja hi trobàrem gent: una tenda de campanya on algunes persones hi havien passat la nit, i una vintena de voluntaris aplegats davant la porta principal de l'edifici. Vam arribar, i ens vam quedar palplantats a la vorera. No feia gaire fresca, però havia plogut, i hi havia amenaça de més pluja. A l'altra banda del carrer, les cases tenien les persianes baixades, però era evident que…

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …