Passa al contingut principal

La defensa dels judicis polítics


Sí, el subtítol del llibre és "La defensa EN judicis polítics", i no pas "La defensa DELS judicis polítics". Però és que la lectura de l'obra deixa poc espai al dubte. Benet Salellas ens explica què és un judici polítics, ens mostra diversos casos de judicis polítics (amb diversos contextos, diverses estratègies, i diversos resultats) i, finalment, extreu una sèrie de conclusions sobre com aquests han de ser abordats. Però la tesi de fons és que determinats judicis cal que siguin abordats com a judicis polítics. Perquè no fer-ho implica una doble pena vers l'acusat: la judicial, i la moral.

Un judici polític és aquell en que allò que està en debat és la legitimitat del procés. Un judici on l'acusació té per objectiu legitimar la llei, mentre que la defensa el que vol és qüestionar-la. Mentre que el debat innocència/culpabilitat del reu pren un paper secundari. En un judici polític, el jutge es veu obligat a jutjar-se a si mateix, dins i fora de la sala: ell jutja, però també se sap jutjat al carrer, i als despatxos. Un judici polític fa esclatar en bocinets el "contracte social" rousseaunià, el "pacte constitucional", el consens de ciutadania. Un judici polític és portar fins a les darreres conseqüències les contradiccions d'un marc polític-jurídic, amb l'objectiu de transformar-lo.

En un judici polític, el debat és el propi judici polític: si es considera que el judici finalment no és polític, haurà vençut el poder preexistent. Si el judici esdevé, en canvi, veritable judici polític, s'entra en una nova fase, en major o menor grau, constituent.

Avui, Catalunya viu un d'aquests moments d'incertesa: els judicis als presos independentistes, esdevindran o no judicis polítics? Qui podrà finalment imposar el relat, la visió, el marc conceptual? El temps i, sobretot, el poder de l'estat i de la mobilització ciutadana, faran inclinar la balança. Aquest llibre, en tot cas, ens ajudarà a interpretar coses que ben aviat veurem de prop.


Jo acuso. La defensa en judicis polítics.
Benet Salellas.
Pagès Editors, 2018.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Canis, xonis, quillos: chavs

Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdev…