Passa al contingut principal

La profunditat humana de l'activista Sebastià Salellas


Tinc un vague record de Sebastià Salellas: la imatge d'un home darrere una barba blanca, entrevistat per la carxofa de TV3 a la porta d'un tribunal. Ha estat el temps, i el fet que els seus dos fills esdevinguessin figures de referència en els seus àmbits, el que em va fer despertar certa curiositat per algú que, fins llavors, no era res més que un advocat de casos mediàtics. Gran error. Ja em va sorprendre que, en la presentació que corria per les xarxes d'aquest llibre, es parlés del perfil "polièdric" de Salellas: advocat, sí, però sobretot activista, i home de cultura. Activista de múltiples causes; savi de múltiples inquietuds.

Aquest llibre, precisament, s'estructura pensant en fer evident aquest Salellas que hi havia més enllà del Salellas de davant la carxofa de TV3. Se'ns insisteix molt en un Salellas lector, responsable d'una vasta biblioteca de temàtica social. Un home que buscava la profunditat en la seva actuació, tant si era la defensa en un judici, com l'articulisme de trinxera en la premsa gironina. Una profunditat que li permetia allunyar-se del cas concret, i aportar context, reflexió, visió.

El recull d'articles que aplega l'obra és devastador: escrits principalment els anys vuitanta i noranta, són d'una actualitat sorprenentment rabiosa. Però és que la clau ja l'he dita: són articles intencionadament transcendents. Si relata la caiguda del mur el 1989, no es queda amb les imatges dels joves alemanys armats de pic i mall, sinó que es pregunta sobre la possibilitat per al capitalisme de poder gestionar la victòria. Si parla de la Convergència de Pujol, no se centra en la gestió política del dia a dia, sinó en la viabilitat i la pervivència en el temps del model de país que aquest està construint. Si parla dels fets d'Alcàsser, no es pregunta per la pena que cal imposar als acusats, sinó per la capacitat del dret penal de vetllar per la cohesió social.

Si els articles estan intel·ligentment endreçats per temàtica, cal felicitar l'editor, en Lluc Salellas, per l'encertada tria dels prologuistes de cada un d'aquests blocs: Marina Garcés presenta el polític-filòsof; Mònica Tarradellas i Benet Salellas, el Salellas jurista; Anna Gabriel, el Salellas internacionalista; César Rendueles, el Salellas observador del conflicte Catalunya-Espanya; Joaquim Nadal, el Salellas socialista (en el sentit més ampli i alhora més estricte del terme); i Guillem Terribas, el Salellas més humà, més íntim.

Deixeu-me acabar afusellant un fragment del pròleg: "Salellas escrivia en clau humanista i atemporal, a partir dels valors, i això es percep quan es llegeix el que va escriure. (...) Els articles van a l'arrel dels conflictes, i trenquen silencis." Contra la cultura de la immediatesa, del "breaking news" i de l'opinió "fast food", el llibre de Salellas és un bàlsam de serenitat i de veritable llibertat, per a mirar el món d'avui (i, potser, també el de demà).


Sebastià Salellas: advocat i activista. L'esquerra que va sobreviure a la Transició.
Edició a cura de Lluc Salellas
Angle Editorial, 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Canis, xonis, quillos: chavs

Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdev…