Passa al contingut principal

Petita Rússia, grans Rússies


Del Xavier Roig n'havia llegit un simpàtic pamflet contra els vicis de l'administració pública, i en defensa de la iniciativa... privada? ciutadana? individual? En tot cas, entre això i els articles del diari Ara, el tenia per un interessant polemista, amb reflexions intel·ligents i vocació de nedar contracorrent. Un d'aquests intel·lectuals que han optat per la difícil i poc agraïda funció de fer pensar. Però sense cap especialització concreta, més enllà d'oferir una mirada general sobre aspectes de la vida ordinària de les nostres societats. Per això, quan va treure un llibre centrat en Rússia, la seva posició geoestratègica i diplomàtica, i el debat russofília-russofòbia, vaig pensar que es tractava d'un altre Xavier Roig. Però no: és el mateix empresari articulista que parla sobre pensions, estat del benestar o creació econòmica catalana, que ara s'atreveix amb un tema espinós com aquest. El motiu és que, jo ho desconeixia, Xavier Roig va viure dos anys a Rússia. Hi va viure per motius laborals, empresarials. A més, aquesta època no la va passar tancat en una bombolla d'expatriats en un barri concret d'una ciutat russa determinada, sinó que li va donar l'oportunitat de viatjar molt, conèixer molts llocs, trobar-se amb moltes persones. I, d'aquesta enquesta personal, d'aquesta necessitat d'entendre, si es pot dir així, l'ànima russa, en surt aquest llibre, que bàsicament és un llibre de conclusions. Parcials, precipitades, potser poc exhaustives, però conclusions fruit d'una experiència personal viva i real. I allunyada de prejudicis i interessos, que té prou mèrit.

I, què conclou Xavier Roig? Principalment, que els catalans mirem Rússia com ens la fan mirar. I això implica pensar que en sabem molt, quan no en tenim ni idea. I que sí, que Rússia és un "enigma", però que aquest és el nostre menor problema a l'hora d'interpretar Rússia. De fet, reconèixer que Rússia és un enigma seria demostrar que sí, que efectivament hem entès Rússia.

Rússia és un país d'una gran complexitat. Roig fa un repàs de diversos elements que ho expliquen: una història difícil, amb fams i pobreses que els mediterranis no sabem què són. Amb un sistema feudal que va sobreviure segles al nostre. Amb uns sistemes de poder d'una gran cueltat, fossin tsaristes, soviètics o més o menys democràtics. Un territori immens, però una població petita (equival tan sols a la suma de França i Alemanya!). I, sobretot, una història recent molt turbulenta: un comunisme radical, una dictadura que superà tot allò imaginable, una URSS que va liderar mig planeta, una transició a l'economia de mercat salvatge, però alhora miraculosa. I unes ferides que encara sagnen (Napoleó, Hitler, EUA, OTAN, antics països satèl·lit...).

En allò de la busca i la biga, els catalans i els europeus complim la dita a la perfecció quan observem Rússia. I no entenem que estem parlant d'una democràcia jove, en un país que no té experiències democràtiques prèvies, que contínuament ha rebut el rebuig d'Europa a les seves propostes d'europeïtzació, mentre els EUA la volen humiliar com a derrotada de la Guerra Freda, i mentre manté a ratlla llargues fronteres amb països de dubtosa confiança com la Xina. I que, encara avui, veu com s'incompleixen els pocs acords que va aconseguir signar en temps de la caiguda del Mur per part de, teòricament, països que haurien d'ajudar-la en el procés de democratització. En política internacional, Rússia actua com a advocada del multilateralisme, malgrat que això signifiqui haver de tenir incòmodes companys de viatge: com diu Roig, Rússia és massa gran per a pertànyer a cap club, però massa petita per anar per lliure. Paradoxalment, això mai no se li valora en el discurs públic i mediàtic.

La lectura d'aquest llibre m'ha fet pensar en les cròniques d'en Llibert Ferri a "La memòria del fred", i en els retrats d'Anna Politkòvskaia a "Putin's Russia", i com li fan, o no, de contrapunt. Potser Roig en el seu llibre és massa benèvol, massa condescendent amb un país autoritari portes enfora, i portes endins. Ara, el que està clar és que la mirada de Roig és necessària per a completar aquesta fotografia coral i complexa sense la qual Rússia ens apareix falsament com quelcom pla, simple, jutjable. Perquè volem una Rússia monocolor (sigui roja, o sigui blanca) fàcil d'etiquetar, quan la història ens mostra que, precisament, si alguna cosa no és Rússia és monocroma. Amb moltes grans Rússies dins un país més petit del que sembla. I Xavier Roig, amb aquest llibret, ens obre una porta a l'enigma rus. Val la pena aprofitar-la.

L'enigma rus
Xavier Roig
La Campana, 2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Montfalcó Murallat

Remuntem la carretera de Montfalcó just a l'hora de les postres. Per sort, el maig d'enguany és fresc, i el sol de la Segarra no té aquella força esclafadora que li és habitual. El camí, ben asfaltat, serpenteja encara no un quilòmetre, des del trencant de la carretera de les Oluges fins a la zona arreglada com a aparcament de vehicles. És una sort, penso, ja que dos vehicles enfrontats trobarien l'espai just per a creuar-se sense fregar-se. Montfalcó Murallat és un endemisme poblacional: quatre, set, deu, quinze cases (no sabria pas comptar-les, ja que l'arquitectura medieval és desconcertantment caòtica) replegades fent rotllana al voltant d'una casa senyorial i d'una plaça. Cap enfora, tots els murs són tancats, cecs. Cap a dins, hom hi troba portes, finestres i balcons. És, doncs, una vila closa, una ciutadella ciutat, un castell poble. Situat al capdamunt d'un turó modest, l'absència d'elements geogràfics destacats al seu voltant el converteix …

Melangia

Hi ha dies que vius amb melangia, amb dolça tristesa. No saps d'on ve (seran les llums de tardor?) ni tampoc fins quan es quedarà amb tu, es resistirà a deixar-te. Dies que vius amb melangia, o setmanes. I que n'és d'agradable aquest sentiment d'assossegament. Els dies tristos, mirem més el cel. Ens fixem en els dibuixos dels fils de núvol, i en les tonalitats suaument gradades que fa al sol entrada la tarda. Descobrim brins d'herba a les escletxes de la vorera, i repassem les olors plenes de matisos que fa la ciutat. Som capaços de diferenciar els cants dels ocells invisibles que s'amaguen als matolls de les jardineres, i ens deixem avançar pel carrer pel sol gust de poder observar més i millor la resta de vianants. Ens fixem en el color de les bicicletes, i en les textures de les parets. Ara mateix sóc davant del forn Mistral, de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. Me'l miro, i tanco els ulls. I intento recordar cada un dels detalls de l'aparador: e…

Canis, xonis, quillos: chavs

Ho explica Owen Jones tot just a l'inici del pròleg, i és una situació que tots hem viscut en un o altre moment: un grup d'amics o de companys, tots d'esquerres i molt progressistes, probablement amb barreja de sexes i de colors de pell, es troben xerrant del tema que sigui. Tots i totes tenen clar que hi ha temes amb els que no s'hi val a jugar: ni les bromes homòfobes, ni els acudits masclistes, ni les insinuacions racistes. Però, de cop, algú deixa anar un comentari burlesc o sarcàstic sobre els canis i les xonis, i de cop tot són rialles i celebracions. I això, però, en el millor dels casos. Perquè sovint el que veiem són decisions que afecten més profundament la vida de les persones. Com la família eco-friendly que no vol portar els fills a aquella escola plena de quillos. Com el funcionari de serveis socials que tracta amb condescendència enverinada aquella família que, en el fons, vol viure d'ajudes públiques. Com aquella noia de qui tothom espera que esdev…