diumenge, 10 de novembre de 2019

A la recerca de Sindbad



La Mediterrània fou així batejada durant l'edat mitjana, quan es creia que era el centre del món (medius-terra-aneus). Però això ja venia d'abans, quan els romans bastiren un Imperi que deixà aquest mar al bell mig de les seves províncies principals. I, avui, els sudeuropeus encara mirem el món des d'aquesta perspectiva, amb la seguretat que ens dóna saber que les partides de la història mundial s'han jugat sempre en aquests pocs quilòmetres, i que més enllà sols hi ha reflexos, conseqüències, escorrialles. Hem construït un relat del passat que ens encaixa amb aquesta mirada, i en ell hi anem encaixant les diverses peces de la història. I, si en algun moment una peça no hi encaixa, tampoc no hi fem gaire cabal. O potser sí.

Una peça que no encaixava en aquest relat és l'inici de la història de l'elaboració d'aquest llibre, molt abans que l'autor es decidís a escriure'l. Una peça que Jordi Esteva descobrí de petit, quan sentí a parlar de Sindbad, el mariner llegendari que recorregué costes poblades per reialmes poderosíssims, que albergaven riqueses inigualables i civilitzacions nobles, cultes i sàvies. Un mariner àrab, però d'influència persa i índia, i que tan podia navegar els mars de la Xina com els de l'Àfrica. Com podia ser això possible? Cal no oblidar que llavors, igual com avui, per als mediterranis del nord els àrabs no són sinó els pobres àrabs del Magrib, o de la costa del Llevant. Uns àrabs que, en l'imaginari europeu, poc tenen a veure amb els protagonistes de les històries fantàstiques d'Aladí, Sindbad on tants altres personatges de les Mil i una nits.

Jordi Esteva descobrí que la peça no encaixava, però es negà a no pensar-hi. Esteva volia descobrir quins eren aquells països fascinants, aquelles mars fantàstiques, aquells pobles que l'estaven seduint. I, quan fou més gran, Esteva emprengué el viatge cap a l'altra mar dels àrabs.

I, així, descobrí que el poder naval dels àrabs no era a la Mediterrània, un mar que durant segles no fou res més que un mar decadent, que vivia de la nostàlgia d'uns imperis ja inexistents, amb uns reialmes cristians empobrits i en guerra entre ells. El mar els àrabs era l'Índic. Els àrabs del mar foren els dominadors dels monsons, i amb aquests vents, i els millors vaixells del món, els dāw, comerciaren amb espècies, joies i esclaus des de la costa oriental africana fins als ports de la Xina, passant per les illes malaies, l'Índia i, per descomptat, la península aràbiga i els ports de Pèrsia. Per a aquests àrabs, la Mediterrània fou sols un brut pati del darrere del veritable centre del món, culte, ric i avançat. I fou aquí on l'àrab, com a llengua franca, i l'islam, com a religió moderna, conqueriren el cap i el cor de bona part de la humanitat.

Tot comença i tot acaba, i el temps dels àrabs del mar també arribà a la fi. Les colonitzacions europees, la revolució industrial i dels transports, i un millor coneixement científic dels règims dels monsons, posaren fi al domini econòmic, però sobretot cultural, d'aquests mariners incomparables. I és aquí on arrenca el llibre de Jordi Esteva: és el diari d'un adult que vol veure amb els seus propis ulls què queda avui d'aquell món que el fascinà d'infant. Esteva viatja al Iemen, Oman, Kènia i Tanzània a la recerca dels darrers dāw i dels darrers mariners. I de les històries familiars i, sobretot, d'aquell fil que encara avui relliga pobles tan diferents els uns dels altres. Un fil que acaba, com al llibre, a la mítica illa de Zanzíbar, veritable punt de trobada de totes les cultures dels àrabs del mar.

No puc dir res més que el llibre és una autèntica joia. És un viatge a un món proper i llunyà alhora, un viatge a la modèstia del nostre eurocentrisme, un viatge a la saviesa, al respecte i l'admiració pel passat. Un viatge a l'altre islam, a l'altra arabitat. Un viatge a l'humanisme i, gràcies a ell, a la humanitat.


Els àrabs del mar
Jordi Esteva
Brau Edicions, 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada