divendres, 24 d’abril de 2020

El meu patró, Jordi de Capadòcia


Ara fa just un any vaig mantenir una bonica conversa amb el Lluís sobre la figura de Sant Jordi. Ell em va desitjar una bona diada, i em va felicitar per tenir com a patró un cavaller valerós, que derrotava dracs (el mal, el dolor, l'odi...) i salvava princeses (els oprimits, els dèbils, els necessitats...). Li vaig agrair aquesta felicitació, però li vaig contrapuntar que aquest no era ben bé el sant que jo tenia per patró. Que el meu Sant Jordi, o el personatge que a mi m'agradava pensar com a patró, era un altre. Entenent que tenir una figura com a patró t'ha de servir com a font d'inspiració, de reflexió, de creixement. El nom no el tries, però què en fas d'ell, sí, sens dubte. I és gràcies a aquesta escletxa que puc afirmar que el meu Sant Jordi, el Sant Jordi que a mi m'agrada, que a mi m'interpel·la, és un altre.

Ahir, en Lluís no em va felicitar la diada. És en un hospital sociosanitari: amb gairebé noranta anys ha presentat símptomes de la malaltia del coronavirus, i fa dies que està aïllat sota vigilància mèdica. Vaig pensar en ell, i amb la conversa que fa un any teníem, i per això m'ha vingut de gust anotar al blog quatre ratlles sobre allò que vam compartir en aquell diàleg.

De Sant Jordi, poca cosa certa en sabem. D'entrada, cal acceptar que la possibilitat que aquest "Jordi" no hagi existit mai és ben plausible. O que aquest Jordi sigui una barreja d'històries de diverses persones diferents, reunides en un sol personatge per donar-li més força narrativa. No podem descartar-ho. Ara bé, si acceptem d'alguna manera que aquest Jordi podria haver existit, ens trobem que es tracta d'una persona que va néixer, viure i morir en la zona compresa entre l'Anatòlia i la costa oriental mediterrània, potser fins a la península del Sinaí. Els textos més antics són del segle V, i ens el presenten com un personatge del segle III, que visqué en el que llavors era l'Imperi Romà, en la zona de parla grega. Hi ha moltes referències al fet que havia nascut a la Capadòcia, unes quantes menys que afirmen que després es va traslladar a Síria (la província romana, no l'estat actual), algunes que diuen que va viure un temps a Nicomèdia (llavors, capital oriental del l'Imperi) i certa tradició que morí a Lod (a la Palestina romana, avui Israel, on existeix una tomba on es diu que hi fou enterrat). A banda d'aquests trets biogràfics, hi ha cert consens, en les fonts antigues, en que fou un soldat romà, que era cristià, i que la seva negativa a renunciar al cristianisme el portà al martiri (no queda clar, però, de quina persecució concreta fou víctima).

A partir d'aquí? Llavors comença ja sí la llegenda. Que si en vida feu miracles, que si convertí l'emperadriu, que si calgué matar-lo diverses vegades perquè repetidament ressuscitava... I, evidentment, el pes de l'hagiografia "post-mortem": que si s'apareixia vestit de cavaller per ajudar a guanyar batalles, que si el drac i la princesa, etc. El cert és que la reconversió del soldat romà en el cavaller cristià afavorí la popularitat d'aquest personatge en temps de guerres. Alhora, que fos un cristià dels primers segles va fer que fos compartit per les diverses esglésies cristianes independentment dels cismes i escissions, i el fet que visqués a l'orient mediterrani li va donar molta visibilitat en temps de les croades. Fins i tot forma part de la mitologia islàmica, on se'l coneix (anomenat جرجس) com un personatge admirat i prestigiat.

A mi, però, aquesta evolució posterior se'm fa força feixuga. Sobretot, perquè posa molt d'èmfasi en el caràcter violent del personatge, i perquè és evident que dirigeix la llegenda del sant vers uns valors (feudalisme, militarisme, masclisme...) que no són els meus. Davant d'això, jo m'he imaginat una altra història de Sant Jordi. També llegendària, al cap i a la fi, però és que no pot ser de cap més manera.

M'imagino un Jordi (Γεώργιος, en grec) nascut en una família senzilla, probablement de parla grega, de l'orient mediterrani. Posem que va néixer a la Capadòcia, però sense donar-hi gaire importància. A més, és probable que la família fos seminòmada, i que aprofités la unitat política romana per a traslladar-se per les províncies orientals en busca d'oportunitats de feina. Arribat el moment, el jove Jordi ha de començar a guanyar-se les garrofes pel seu compte, i veu que l'exèrcit pot ser una manera d'aconseguir un salari que li permetés viure amb certa autonomia. En algun moment de la vida, en Jordi descobreix el cristianisme, i s'hi sent interpel·lat. Quan? No ho sabem. Potser la seva família era cristiana. Potser de jove, en alguna ciutat on va anar a viure amb la família. Potser ja dins l'exèrcit (és ben sabut que l'exèrcit romà fou un dels grans motors d'expansió del cristianisme, bé internament entre els soldats, bé perquè aquests soldats es movien per tot l'imperi). En tot cas, no imagino un Jordi militarista i guerrer, sinó un pobre capadoci o siri que, com tants d'altres, omplia les files de l'exèrcit a la recerca d'oportunitats de futur.

Malauradament, arriba el dia que en Jordi es troba de cara amb una de tantes persecucions de cristians. En aquests casos, molts eren els que públicament renunciaven al cristianisme. També molts no hi renunciaven, eren assassinats, però quedaven en l'oblit. Però el testimoniatge d'en Jordi deuria ser diferent: alguna cosa va fer, va dir, que el convertí en un símbol de la fe, i font d'admiració i exemple per a molts dels seus convilatans. Què fou? No ho sabrem mai.

Aquest Sant Jordi, aquest "Jordi de Capadòdia" com m'agrada més anomenar-lo, per a descarregar-lo de tantes connotacions, per a mi té uns valors que em remouen més. Un Jordi de l'Orient, d'aquest Orient misteriós i fascinant per a la mirada occidental. Un Jordi d'esglésies petites, mil·lenàries, perseguides, oblidades... Un Jordi humil, fill de família senzilla. A qui no li queien els anells per agafar un pilum o un gladi si això era per alimentar-se. Un Jordi no cavaller victoriós, sinó víctima de la violència i de la intolerància. Víctima dels poderosos que temen perdre el poder. Un Jordi inquiet, inconformista, interessat per conèixer una espiritualitat que parlava de pau, germanor, amor i perdó, malgrat que això li pogués portar problemes. Un Jordi ferm en les seves idees i conviccions, fins i tot en els moments difícils.

I un Jordi que plantà, amb la mort, un jardí de flors arreu de l'Orient cristià: santuaris antiquíssims, devocions populars... I que, encara avui, és un fil d'unió entre comunitats de creients cristianes i musulmanes. I entre Orient i Occident.

No us agrada més, també, aquest Jordi?

Imatge: icona del s. XIV, probablement d'un taller de Constantinoble. Actualment es troba al Museu d'Art Cristià i Bizantí d'Atenes.

dissabte, 11 d’abril de 2020

Jordi Lara fa esclatar Xirinacs


Vaig descobrir en Jordi Lara amb la màquina d'espavilar ocells de nit: un llibre senzill i complex, dispers però enfocat, personal i universal, que em va impactar profundament, i em va permetre identificar, més que un escriptor, un filòsof i antropòleg de la cultura, la música i la identitat. Més tard, amb les papallones i les roelles, vaig descobrir un Jordi Lara militant humanista, lluitador, inconformista. Quan va publicar la mística conilla vaig prendre'm unes vacances, ja que el tema no m'interessava. Però després el Lara va atacar de nou, aquest cop tocant un tema fangós i estigmatitzat: Xirinacs. D'entrada em va sorprendre: Lara i Xirinacs? Què tenen a veure? Però el propi Lara ho explica al segon capítol: "Jo no vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs; no el puc absoldre des de la penyora del record ni en guardo cap confidència que il·lumini aquell final; ni tan sols el vaig veure mai de prop o de lluny per alimentar un mite polèmic que no en va tenir prou de ser-ho en vida". Fos com fos, sí que em va semblar que sentir l'opinió d'en Lara sobre el Xirinacs podia ser molt interessant.

Jo sí vaig veure en Xirinacs, si bé de lluny. L'any 2000 jo tenia divuit anys, i Xirinacs era una senyor de barba fosca i foto en blanc i negre assegut davant la Model, que de cop s'asseia amb barba blanca i en colors a la Plaça de Sant Jaume, reivindicant "plantar-se" pels Països Catalans. Era un temps de canvi de mil·lenni orfes d'èpica, amb un pujolisme que s'esllanguia, i un horitzó, pensàvem, sense perspectives de canvi ni emocions. En aquell moment, que algú que sortia als llibres d'història del batxillerat fes una crida, i que la fes en defensa d'una idea com aquesta, va ser sorprenent i xocant. Per això, vaig anar una tarda cap a la plaça. Tot i això, l'acte en sí no em va impactar gaire. Després d'una estona envoltat de nostàlgics, i de nacionalistes, diguem-ne, una mica estrambòtics, vaig tornar cap a casa. Anys més tard, quan sentia les lloances envers aquest gran defensor de la no-violència, i aquest important filòsof tan poc reconegut, no podia deixar de pensar en aquella atmosfera més aviat friqui que vaig viure aquell dia a Barcelona.

I és que el repte d'en Lara no era fàcil. Xirinacs, si alguna cosa era, era polièdric: el Xirinacs capellà escolapi, el de les vagues de fam per l'amnistia, el del BEAN, el del Plantem-nos!, el candidat a Nobel de la Pau, el filòsof new age, l'amic d'ETA... I, finalment, el de la mort a Ogassa. Massa Xirinacs enfrontats, deformats per fílies i fòbies, i per una personalitat que tan podia ser excèntrica com filantròpica. Era evident que si algú podia relligar-ho era en Lara.

I ho fa molt bé. Segueix el model del llibre d'en Salvador Mel·lo, un home també d'una gran complexitat, però aquí diguem-ne que dona gas a fons. Sap que Xirinacs era algú sense matisos, i ell tampoc no pren precaucions. S'acosta a Xirinacs a través de la seva mort, dona quatre òrbites al personatge com si fos una missió Apollo cercant el punt concret per aterrar a la Lluna, però llavors es llença de cap vers el nucli de l'home, del personatge, del mite. Lara no explica Xirinacs: Lara fa explotar les pors, les prevencions, les mitges veritats, les decepcions, els recels. Trenca la cuirassa creada per protegir els de dins i els de fora, rebenta la capsa dels trons, el pithos de Pandora. El tabú bastit alhora per amics i enemics, units per la por a la veritat.

Si voleu conèixer el Xirinacs home, aneu a la Viquipèdia. Al llibre d'en Lara, aneu-hi si el que voleu és entendre el Xirinacs que hi ha més enllà d'aquest Xirinacs recull-d'anècdotes. I no us faci por que perillin els vostres prejudicis: no hi trobareu ni una hagiografia, ni un judici sumaríssim. Ni una descripció objectiva. De fet, el que fa Lara és obrir portes, deixar preguntes a l'aire. Que, en el cas de Xirinacs, és el que més calia.

Sis nits d'agost
Jordi Lara
Edicions de 1984, 2019

dimecres, 18 de març de 2020

Paradoxes, hipocresies i pobreses



Ja fa temps que una bona amiga me l'havia recomanat, i que jo l'havia comprat. De fet, si no fos perquè tenia aquestes referències, és un llibre que no m'hauria cridat l'atenció. Però aquesta bona amiga treballa en un ajuntament, a tocar de Barcelona, i es dedica a temes vinculats precisament a pobresa. Hi ha recomanacions que es fan per compromís, genèriques, com a conversa banal. En aquest cas, de seguida vaig veure que aquesta no ho era.  

Silencio administrativo és un llibre breu, brevíssim. Com en un conte, un assaig d'aquest tipus no és una lectura més fàcil, més àgil. Sinó que és un exercici de concreció i concisió, que obliga al lector o lectora a dedicar-hi molta més reflexió, un exercici de descompressió a posteriori. Silencio administrativo és això: una crida a remoure: els valors, els prejudicis, el confort mental. Aquest llibret recrea la història real d'una persona (al final sabrem que foren més d'una) que acompanya una dona sense sostre, la Carmen, en el laberint per aconseguir ajudes públiques que li permetin, literalment, no morir al carrer. Aquesta persona, la Belén, universitària i treballadora de classe mitjana (si és que hi ha classes d'algú) ha de desplegar un ventall de recursos inimaginable per poder enfrontar-se als processos administratius, les traves burocràtiques, les fragilitats del sistema, les mentides i mitges veritats dels gestors públics, la saturació (i, a voltes, la incompetència) dels treballadors de serveis socials.

A més, en la mesura que avança el procés, viu també cada cop més la pressió social d'una societat que recela del pobre, que desconfia de les seves intencions, que el jutja amb una duresa inusitada, que el culpabilitza, senzillament perquè la visió del pobre, la consciència de l'existència del pobre, és inacceptable.

Silencio administrativo és un crit a l'humanisme i a l'empatia, a la compassió (en el sentit primigeni del patir plegats). És una denúncia de l'aporofòbia, la fòbia al pobre, el pensar que la causa (i la solució) de la pobresa és individual i no social. I, evidentment, és una bufetada amb la mà oberta a les polítiques d'acció social que s'escuden en la burocràcia i el silenci administratiu per intentar amagar que, de fet, el que menys els importa és ajudar aquells que no necessiten.

Com diu Sara Mesa en un dels capítols del llibre, "para solicitar ayuda uno ha de ser pobre, pero no tanto".


Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático
Sara Mesa
Editorial Anagrama, 2019

diumenge, 19 de gener de 2020

Ocells amb tots els sentits




Recordo una escena de la pel·lícula "The big year": una persona observa un ocell rar en un lloc dels Estats Units. Ho fa saber a altres companys, i aquests ho comencen a escampar, i de cop la notícia es fa viral, i milers d'ocellaires comencen a agafar cotxes, avions, i córrer cap aquell jardí d'un lloc remot del país on s'ha vist la bestiola. La gràcia de l'escena és que no és del tot allunyada de la realitat: el pardaleig per a molta gent és una activitat frenètica, volgudament estressant, competitiva. Sobretot quan el que es busca és sols acumular noms en una llista, com qui col·lecciona autògrafs de futbolistes. Quan a casa ens vam començar a aficionar això d'estar atents a les volalles, de seguida vam veure que existia aquesta dark face, però mai no ens ha temptat: si vam arribar-hi va ser, precisament, pel gaudi pels detalls, per l'observació silenciosa, per l'admiració de la natura en la seva complexitat. Més tard vam descobrir que, mig en broma, mig en sèrio, d'això en deien slow birding: mira els ocells del teu entorn, observa'ls amb calma, gaudeix de cada nou descobriment.

El llibre que acabo de llegir, en aquest sentit, ha estat una fascinant experiència de slow birding. Fins i tot, sense sortir de casa, i sense veure directament cap animaló. Es tracta d'una lectura reposada, amabilíssima, redactada per algú que, a més de conèixer els ocells, els estima i admira. És una invitació a deixar-se sorprendre, a apropar-se als ocells buscant preguntes més que no pas respostes, a qüestionar-se els donats per descomptat que tenim envers ells. "Los sentidos de las aves" ("Bird sense" en el text original) és un apropament a l'ocellada des de la presentació del que, ara per ara, la ciència coneix sobre els sentits de les aus. Perquè, com diu Birkhead, la ciència encara en coneix poc i, sovint, malament, d'aquest aspecte.

El llibre s'estructura per capítols, un per a cada sentit. Molt important, però, és la reflexió inicial, i també l'epíleg: apropar-nos als sentits dels ocells demana, d'entrada, deixar de pensar que els ocells tenen uns sentits com els nostres. Però, més enllà, també demana qüestionar-nos si nosaltres tenim els sentits que pensem que tenim.

La lectura del text, malgrat la profunditat gairebé filosòfica que aporta, és molt amena, sobretot gràcies a la llarga llista d'exemples i realitats sorprenents que ofereix: la visió dels colors de l'espectre infraroig (els ocells veuen colors que nosaltres no veiem), el fet que molts rapinyaires nocturns tenen les orelles assimètriques per sentir-hi de més llocs i que les limícoles literalment tasten la sorra per saber si hi ha cucs, la presència d'òrgans del tacte al bec (i la brutalitat, el dolor i la tortura que representa, llavors, la pràctica de tallar la punta del bec a les gallines en la major part d'explotacions ramaderes)... És interessant també la reivindicació que fa del paper de les dones científiques en un àmbit, el dels sentits dels ocells, poc valorat per una biologia masculinitzada més preocupada per les "coses importants" (?).

M'ha agradat molt poder entrar en un aspecte que habitualment tenim poc present: els sentits que tenen les aus, i nosaltres no (o sí que els tenim, però no els fem servir, o els fem servir poc). Per exemple, la sensibilitat al camp magnètic del planeta, l'ús de l'oïda per a l'ecolocalització, la sensibilitat baromètrica... Finalment, el llibre acaba amb una petita provocació, però molt encertada i justificada: la relació entre sentits i emocions (sofriment, benestar, plaer, socialitat...), i la possibilitat que els ocells, finalment, també tinguin alguna cosa similar al que els humans anomenem sentiments.

És un fantàstic llibre per a conèixer millor els ocells, sense pressa, donant sentit a cada detall. Però també és una crida a observar-nos com a humans, a entendre'ns també millor nosaltres. Si voleu gaudir dels ocells, però no voleu atabalar-vos, ni la vostra aspiració és ser el birder que la té més llarga (la llista d'identificacions, és clar!), ja ho sabeu: sofà, manteta, una bona tassa fumejant, i aquest llibre deliciós.